Sortir del calaix

Un relat de: Anemtirant
No entenc com goses aparèixer ara, que ja gairebé t'havia oblidat. I ho fas, a més, amb aquesta desgana, sortint com si res del fons d'un calaix. Com si la nostra història no fos important. Com si no t'hagués estat buscant durant anys.
Et podries haver dignat almenys a aparèixer amb una capa de pols en algun racó de les golfes, per poder afegir un toc de tradició romàntica al nostre retrobament.
Però no. Surts ara, i ho fas en un calaix de roba trencada. D'aquella que guardava per cosir-la més tard, perquè seria una pena llençar-la, i ja ni m'agrada. Ni pols, ni pàgines a mig arrencar que s'hagin de passar amb cura per no esquinçar-te un tros de l'ànima. En el mateix estat en el que estaves fa tants anys.
I et rellegeixo, com ho havia fet tants cops, i ja no m'emociones. Massa tristor, massa dolçor. Et recrees en el drama, i transformes l'amor en aquell pou de tristesa que mai hauria de ser.
Però els meus ulls topen amb aquell fragment. I per una estona recordo el que significaves. I penso que, potser, els records que em duus estan tan tergiversats com els que tenia de tu. Però somric igual. Perquè tant és. Que la realitat no faci malbé un bon record. Els moments marxen. La màgia, queda per sempre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Anemtirant

Anemtirant

12 Relats

8 Comentaris

6322 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Vaig ser per aquí fa molts anys. Bé, potser no tants, a mi em sembla tota una vida. Llavors en tenia disset, ara vint-i-quatre. Pel que diuen, hauria d'haver madurat, dubto haver-ho fet.
No puc dir gaire cosa de mi, tret de que els meus pares em van posar un nom exòtic, musical, romàntic i tan fosc o clar com una nit estrellada, a qui provo de seguir escaient. Que estimo la vida amb un deliri de vegades no correspost i que, si passeu pel meu carrer, probablement em sentireu, entre lladrucs, cantant una cançó d'alguna musa dels setanta.