Dama

Durant anys, he explicat a qui em volgués escoltar que eres el meu primer record. Tinc imatges, petits records inconnexos d'abans, però el dia que et vaig conèixer em va donar la primera història amb sentit que puc explicar.

Podria dir, emulant aquell celebre autor, que eres petita, peluda, suau, tan tova per fora que es diria de cotó. Quin cadell no ho és? I quina nena no se sent fascinada davant d'una boleta blanca de pel? Ballaves d'una banda a l'altra d'una estació d'autobusos, envoltada dels riures de qui t'anava a abandonar. Tan petita eres, que vas arribar a casa dins la meva bossa de berenar.

Poc més recordo de la teva etapa de cadell, excepte aquelles setmanes després de la mort del teu company de jocs, que vas passar buscant-lo entre gemecs pels racons per on ara una altra et busca a tu.

De tots és sabut que el gos propi sempre és més intel·ligent, més bo, més carinyós que tots els altres. Però tu mai vas aprendre a seure, ni a donar la poteta. Mai vas considerar la possibilitat de rebaixar-te a jugar amb altres gossos, tret d'aquell primer company. Tant cercaves les caricies com les rebutjaves. El gos-gat, et deien. El teu nom t'esqueia com anell al dit.

I malgrat tot, eres especial. Per la infinita paciència que tenies quan ens semblava bona idea passejar-te per tot el poble en un cotxet de nines. Perque tot i les trastades, cada dia movies la cua amb il·lusió quan ens veies a la porta de l'escola. Per plantar-te davant nostre com una lleona quan algun gos que en feia vuit com tu volia jugar amb massa ganes. Perque mai vas tenir por de res, perque posaves ferm a qui convingués i malgrat tot mai vas tenir un mal gest. Per aquelles tardes d'hivern enroscada damunt dels meus peus.

Vam crèixer juntes. Tu massa ràpid. Que et vas quedar cega, i sorda, i prima, i dèbil. I a dies, semblava que cada cop anaves més a la teva. I a dies, que depenies de nosaltres amb una desesperació que feia mal. Tu, que havies estat el paradigma de la independència.

Disset anys de vida, vam compartir. Disset anys menys dos dies. Que temia tant aquell moment en que hauria d'aprendre a viure sense tu, que et volia donar aquell final de vida que tenen els gossos a les pel·lícules, adormint-se lentament, envoltats de la gent que estimen.

Però vas escollir el pitjor dia per marxar. Ja diuen que les desgràcies mai venen soles. Quan en aquesta casa ja no hi cabia més dolor, quan l'angoixa ja atenallava els nostres cors de manera que semblava que no podiem vessar una llàgrima més, te'n vas anar, violentament. Nosaltres que et voliem evitar el patiment i et vam veure marxar entre els pitjors dolors. Encara respiraves, però ja no hi eres quan et van posar l'injecció. I jo ja no podia plorar. I jo ja no podia patir més.

Ara fa quatre mesos que vas marxar. Ara, per fi, t'he pogut plorar.