Ferida a l'ànima

Són ara aquells
petits instants,
en els que en faig del dol
la bandera de l'ànima.
En que les llàgrimes
decauen,irracionalment,
amb la força
de com quan plou a la selva.

I observo,- inquiet -,
la quietud del cel fosc,
la lluentor entre estrelles
que em recorda el nuus
que formàrem tu i jo.
S'apodera,aleshores de mí
l'inquietud pel demà,
i m'edaveix la por de perdre'm.

I mentre observo,seré,
la ferida que no cesa de sagnar,
desitjo immensament caure;
caure en l'oblit i callar,
per sempre més.

L'atzar em concedeix els desitjos,i caic,
caic adormit en el silenci...
mentre la meva ment difusa imagina antics mons,
on caminava agafat entre mans de nimfes i amants.
Desperta aleshores dins meu
el record d'una estrella que algun dia vaig palpar...
Atordit,pregunto el seu nom,
i l'existència em clama: Lluna.
És aleshores quan esdevé davant meu,
-completament nua-,
em mira,tan sols em mira,
però els meus llavis asaborejen el seu record.