Fènix

---El plaer de patir---

Destrossa'm, no paris.
Insulta'm, no paris.
Menysprea'm, no paris.
Ara, després de tot aquest temps, ni se t'acudeixi parar de fer-me mal, maleïda traïdora.
Vas despullar la meva ànima traient-me totes les plomes, au va, torna aquí, tens feina, m'han tornat a créixer.
No tinguis por, vine, maltracta'm verbalment com tant de bé se't donava fer.
A més a més, mira'm a la cara, atreveix-te a veure el teu reflexe, que apareix quan veus la forma en com m'has deixat.
Endavant, parla'm com si fos el mateix dimoni en vida, però que consti que jo no et vaig enviar a on ets ara.
Au va, crida'm d'una forma que tothom es giri per escoltar tots els meus "pecats" que sembla que acabo de fer, almenys em coneixeran.
Si us plau, mostra'm els teus dimonis, els donaré una abraçada i els hi demanaré que continuïn fent la seva feina.
Dedica'm poemes i cançons d'odi, tots els que vulguis, cap d'ells obtindran la meva apreciada atenció.
I sí, destrossa'm les ales de nou per enfonsar-me en l'abisme d'on pertanys.
Però mai cauré del tot, perquè sempre que "moro" torno a "néixer" més fort que abans, amb unes ales més grans que engloben distàncies que ni sabia que podia aconseguir arribar, amb plomes increïblement boniques i resistents a tota mena d'ambients, i amb uns ulls i oïda capaços de detectar el que em farà patir molt abans que passi, però sobretot, capaç de detectar la "llum" a on intento arribar amb les poques energies que em queden.
L'ambició del renaixement em demana més i més, així que ni et plantegis parar de fer-me mal, perquè l'emoció em cou les ferides que porten el teu nom inscrit, així que ara no paris, que vull obtindre força per volar, i per això hauré de patir.

La vida és una caiguda constant, per tant, com el Fènix que soc, abans de caure ja m'hauré aixecat.
Així què crema'm, que de seguida renaixeré entre les flames.
Mutila'm, que tornaré a la vida ajuntant les peces de Lego del meu cos.
Arranca'm les ales i roba'm les plomes, per molt que te les quedis jo sempre tindré la millor versió.
Penja'm, el meu cos aguantarà dia i nit fins al desgast de la corda.
Ofega'm, que trobaré l'oxigen entre molècules.
I ataca'm, volaré entre llances si fa falta.
Mata'm, i renaixeré, i renaixeré, i renaixeré aprofitant el patiment per obtindre la meva millor versió, com una addicció, que em demana més i més per no parar de volar obtenint forces en l'error fins que em quedi satisfet arribant a la meva meta.
Així que gràcies per la pluja i les tempestes que m'has enviat, creuant-les, he après a controlar qualsevol aspecte de mi mateix, però sobretot, el vol.
I ara, amb les ales com noves, i obertes, omplint el bell cel d'espectacle. I les plomes, pintades d'un fort vermell però acabades de créixer. Espero amb ànsies la següent tempesta.

---Por a ser lliure---

I amb un soroll relaxant les gotes de la tempesta cauen, i cauen, i cauen amb les meves plomes amagades entre la pluja, una que m'empeny amb força cap abaix, però a la vegada, purificadora, amb unes "llàgrimes" que em netejen cada part de l'ànima i deixen enrere aquells dimonis creats per mi que m'atrauen amb força cap a l'abisme, l'únic lloc que podria anomenar hogar. A poc a poc la tempesta marxa, les plomes cauen, i em quedo despullat, fa fred, molt de fred, un fred que em congela les forces, un fred que em diu a cau d'orella que em deixi caure per així abraçar "l'escalfor" d'allà abaix, un fred que em fa replantejar si seguir volant.

Miro adalt, veig tot el que em queda... i em tremolen les ales, fa por, el camí que ve ara és desconegut (més que abans), l'energia: zero a l'esquerra, no veig el final, i la pressió sobre el meu vol em recorda que la caiguda serà cada cop més forta, un impacte tant fort, però tant! Que no em podria aixecar de nou.

A vegades, em pregunto si l'abisme és dins meu o a fora, no ho sé, i no vull apropar-me a la resposta. I per alguna raó que jo desconec, algú, des de abaix, em saluda amb un somriure hilarant intentant amagar la faceta menys tètrica de totes. Vol veure'm de prop, i em demana que baixi, que l'ajudi a enlairar-se, necessita apoderar-se d'una part de mi, les ales.

El cel és molt bonic si es veu des de la superfície, en canvi, aquí a dalt, és un caos: obstacles per tot arreu; el vent, que t'emporta on ell vol anar, canvis de temperatures al nivell de marejar-te el cap, la gravetat, la qual no para de tirar-me cap abaix es queixa, està farta que algú com jo no li faci cas. No es fàcil volar aquí adalt, he de mantindre constantment aquesta força de les meves ales, i dóna por, molta! Saber que el poder del meu vol ve d'aquesta voluntat inquebrantable... més còmode seria deixar-me caure.

L'obscur abisme m'atrau al mirar abaix, em demana que em deixi anar i que m'enfonsi d'una vegada per totes en el seu calurós buit del que no podria sortir.
Aquí, al cel, no hi ha res apart del seu fredolic i "bonic" buit que et fa replantejar cap a on volar a cada instant, i ningú t'ho dirà, perquè no hi ha ningú aquí, NINGÚ. Estic sol aquí adalt, amb la tempesta i el fred al meu costat, aquí som lliures justament perquè no tenim cap camí marcat, l'has de marcar tú, i just això és el que fa por, ser el primer en fer-ho, perquè mai podràs saber si el què estàs recorrent et portarà a la meta o a l'infern, mai sabràs cap a on anar, ni si és bona o mala decisió anar contra vent i tempestes. Fa por ser lliure, i això em fa preguntar-me si val la pena volar, perquè tant esforç? Si potser mai arribaré a on vull arribar, perquè al caure em torno a enlairar? Si aquí adalt fa molt més fred comparat al fons de l'abisme. El buit dins meu s'expandeix al no trobar respostes a aquestes preguntes i aconsegueix que pari de batre les meves ales, que pari de buscar forces en el dolor, la voluntad, i el rumb. Llavors, d'una vegada per totes vaig començar a caure.

Crema i crema i crema, m'estic cremant! La temperatura no para de pujar mentre les ales se'm desintegren, el dolor augmenta, no té final, al igual que l'abisme on m'estic deixant caure. Les cremades aumenten, al igual que el dolor del meu cor al donar-se compte que l'esforç exhaurit per pujar aquí ara s'ha esfumat. I caic, i caic, i caic amb el cos cremant-me però en pau, en pau perquè tard o d'hora podré alliberar-me d'aquesta tenebrosa llibertat.

PUM!

L'impacte ha estat dur, molt dur, tant com per destruir tota la meva pell, les plomes: encarbonitzades, les ales: caigudes. Ara, no tinc forces ni per renéixer, ni per volar, ni per morir…

---L'abisme---

Tic-tac tic-tac ṭīç~ťªĉ, he perdut la noció del temps, fins a tal punt de no saber ben ve cada quant és un segon, el temps passa i passa i passa sense adonar-me'n, no m'avisa en cap moment que se m'escapa de les mans... i en tot aquest buit temporal només he emprat una acció: cap.

Les pestanyes em baixen com la cera cercant les profunditats de l'espelma i els batecs del meu cor fan un ritme majestuosament relaxant, la mandra m'apodera la becaina. A més a més, els coixins del meu voltant m'acaricien les ferides rebudes al caure, unes que no em fan gens de mal gràcies al calent clima de l'abisme que fa de pomada al meu cos.
Quan vull dormir, dormo sense preocupar-me si despertar-me o no, a qui li importa? A ningú. Els únics que hi ha aquí a l'abisme són altres caiguts com jo, no ens movem ni fem soroll, només dormim i mengem sense la preocupació de quants granets de sorra han caigut mentre hi érem aquí a baix.

Les hores passen i passen i no he fet res a voluntat perquè l'abisme em consumeix per dintre empoderant-se de les meves energies com la tendresa d'una mare calmant al seu hiperactiu fill, i a canvi de tot això, m'ofereix una majestuosa comoditat, una que et proporciona el llit més reconfortant i els manjars més exquisits de tots, i sobretot, un lloc càlid per existir.
L'abisme no és fosc, és ple de colors i ple de sorolls, ple d'estímuls perquè ens entretinguem. L'abisme és plenitud perquè no hi hagi un llenç en blanc per a les nostres idees, perquè no tinguis la capacitat d'imaginar la qual se'ns proporciona quan tot és fosc.
És un calefactor que et manté en vida amb les mínimes necessitats.
És tenir por de mirar al cel per no perdre la ruta per on camines.
És la meva zona de confort.
És llar.

Miro a dalt i a la llunyania, veig d'on vinc, es presencia la tempesta des d'aquí baix, però a l'arribar aquí les gotes s'evaporen per l'escalfor d'aquest buit, i somio, somio en com seria tornar a estar en aquell cel que ara anomeno horitzó; em veig volant entre la frescor de les tempestes, olorant el foc dels llamps destrossant-ho tot i escoltant un silenci descomunal que t'acaricia les oïdes com el buit infinit que mai marxarà. Però així es queda, en un somni, ja que no tinc forces per moure'm, faig el mateix hora sí hora també, sense ordres, però amb patrons, patrons buits fets per mi dels que no penso com seguir, només executar amb el motor del meu instint.
A arribat un punt on no controlo el meu cos: plora sense representar-me i riu quan vol...
A més a més ja no veig la diferència entre estar adormit i despert, on no veig la diferència entre vida i mort, on no em trobo a mi mateix.

Em ve tot donat, que més vull? Què més vull? Què més vull? Què més vull? No tinc forces perquè estic a l'abisme o estic a l'abisme perquè no tinc forces? Tampoc és que necessiti la resposta... QUÈ MÉS VULL?! Si allà a dalt tot és negatiu, que més vull? Si aquí no tinc alts i baixos amb el meu estat mental, que més vull? Hores, dies, segons... no sé quant temps ha passat des que em faig aquesta pregunta, perquè hi soc aquí?, perquè em vaig deixar caure?, perquè volava?, que més vull? Si ho tinc tot! El buit m'omple l'ànima, plorar... riure... ja no sé com coi sentir-me! Què més vull? Què més vul·l?! QūE Mɧ VULL?! Quə? Q? QuE vulł? Qůe méš vull? VULL? mÉs? qûę Məß Vŭłł?! Plorar, riure. Riure, plorar. Plorar, riure. Riure, plorar. Emocions en zig-zag, extremes! Em sacsegen el cor, no paren no paren no paren, NO PAREN! El cor em va a 1000 per hora mentre aquests canvis emocionals xoquen entre si, la velocitat augmenta; Plorar, Riure, Plorar, Riure, Plorar, Riure, Plor, iure, Plor, iure, Plor, iure, Plo, ure, Plo, ure, Plo, ure, Plo, ure, Plo, ure. Plo(rar) + (Ri)ure = Ploure.
Plou, a l'abisme, plou, i noto una gota freda caure a la meva cremada pell, una! Només una, l'única que ha assolit superar l'escalfor d'aquest lloc. I al contactar amb mi... noto un fred que crema... CREMA! AHHHH, crido amb totes les meves forces, unes que pensava que no tenia fins que aquesta gota ha fet bullir la poca sang que em quedava, és el primer cop que algú fa soroll aquí, a l'abisme, sobtadament, jo, obro els ulls després d'una eternitat, veig borrós, molta llum entra per la retina, em marejo per molt que no em mogui, de mentres, els coixins pomada fan el seu efecte, i a més a més la calor augmenta perquè torni al meu estat de bressol, però em mantinc ferme abans de tancar els ulls de nou gràcies al maleït dolor que noto a la meva pell, i miro al cel fixament, a la tempesta que encara es veu en la llunyania "què?! M'envies unes gotes perquè me'n recordi com se sent, eh?!" L'hi dic això tot sabent que no està viva i que no m'escoltaria un "ésser" tan suprem, i abans que l'abisme em faci m'adormi de nou, em ronda una pregunta pel cap: Què més vull? I al despertar-me, com una brisa donada pel meu subconscient obtinc la resposta a la meva pregunta.

Vull tornar a sentir aquell fred que em mantenia en vida.

Per ser algú sent ningú, per tindre alguna cosa sense tenir-ne, per sentir-ne alguna cosa enmig del buit infinit, per sentir-me en vida al notar la mort a cau d'orella com a fil d'una sega rampant el meu coll sense ales, perquè les gotes apreciïn la meva existència.

És cert, per molt que vulgui segueixo sense tindre força ni energia, però per alguna cosa haurem de començar, oi? L'essència de la meva voluntat, que amb el pas del temps i amb la caiguda de milers i milers granets de sorra fa renéixer la primera ploma, una totalment contrària als ideals de l'abisme:
silenciosa,
i fosca.