Fantasmes

Un relat de: Bufanuvols

Era una nit de calor, una de les nits que no puc dormir: la nit en què no sé si les paraules són somnis o són paraules. No sé si el què vaig veure era cert, tanmateix, què marca el límit de la certesa? Si ho vaig veure és perquè, d'una o altra forma o, simplement, perquè sí, va ocórrer, va ser real (real?). Recorde l'habitació fosca, la obscuritat absoluta i la meua por i la por en l'ambient. Les llòbregues siluetes i la jocosa mirada del pòster de Kotipelto des de la paret (és veritat que desperta totes les nits i riu el meu somni?) La finestra estava tancada i la porta també; els llibres de tapes blanques refulgien molt lleugerament i conformaven imatges que la meua ment va dotar de terrorisme i maldat. Tot era silenci. No vaig encendre cap llum i vaig baixar del llit a les palpentes, aixoplugat en la consciència incerta de corpòria pau i seguretat (què em podia passar, si estava a casa? L'única diferència amb la resta del dia que jo pensava lliure de fantasmes era la falta de visió i de sol). Em vaig quedar dempeus, amb els peus descalços i els ulls cecs; les mans tractant de protegir el cos de quimeres nocturnes imaginades (imaginades?). Tots estaven dormint a casa: els pares i mon germà. Jo no. I vaig tindre consciència de que si era certa la meua fantasia jo pertanyia a ella com l'heroi, el salvador de tots ells dels esperits malignes. Si no posava fi a aquell allau de sers malignes que envaïen les cambres, tots moriríem (ja percebia la seua presència). Ara les vides dels habitants del número 3 del carrer Sant Marc depenien de mi. I vaig encendre tots els llums i els vaig despertar a tots. Vam baixar al soterrani i vam tancar les portes amb forrellat i tot. Ara ja els havia protegit i, a la fi, estàvem fora del perill ferotge dels monstres nocturns. Volia retre'm un homenatge i cantar-me una elegia i cridar ben fort que era un heroi. Ells s'havien arrimat a un racó del soterrani i m'observaven. Em vaig veure a l'espill que adornava la paret de davant del barril de vi. El pèl llarg, el braç dret poderós subjectant l'espasa, el pit cobert per la cota de malla i unes botes que recordava de les mines d'Anb-ir. El senyor del mal no podrà mai enderrocar el meu regne de màgia i de llibertat i igualtat de classes i pau social. I no és veritat això que diuen els perjuradors de que la vertadera societat no és la que jo m'invente. Diran! Al meu regne tothom és ric i tothom és pobre, qui és ric i qui és pobre si no existeix el déu de la caritat? Oh! Mireu-me, pares: que no sabeu que sóc el rei del meu regne? Veniu, veniu i gaudiu dels plaers que posseïsc...
Ells sentien el meu poder i no gosaven acostar-s'hi puix l'esfera de foc que irradiava del meu cos els va espantar. Els esperits de la nit mai conquistaran el meu regne!

Aquella nit de calor no vaig despertar, tampoc sé si vaig dormir. I el final d'aquesta història no sé on emmarcar-lo. Potser el millor és dir que no ha acabat i que el meu regne no existeix (no existeix?) i que algun esbojarrat fanàtic polític em rebente el cap amb una ballesta perquè no vol que el meu regne conquiste el seu.

Aquella nit de calor va ser com totes les nits en què no puc dormir. Les nits en què u no pot reposar descobreix que els fantasmes existeixen i que ronden les cases dels que no s'atreveixen a sortir al carrer. Quan hom s'amaga al soterrani cau pres d'eixes dèries que no poden sortir i creu que ha guanyat els esperits: són els esperits els qui el fan creure que ha guanyat la batalla. Així, quan torna a la casa, dorm tranquil pensant que ells ja no estan. Només es veuen els fantasmes les nits d'insomni.

Aquest relat no té cap intenció oculta, la intenció és la de dir quatre parides (veritat?)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer