Famèlic del record vers tu

Ara que recorro sol el món,

sense el caliu de tenir-te,

amb l'amargor del bohemi,

i l'interrogant del demà...

l'eterna pregunta indefinida,

al no trobar-te al meu costat.


Ara que revisc un passat imminent,

cada objecte tocat per tu és or,

la nostàlgia dels teus petons,

que em mantenen viu encara...

i em maltracte el teu inevitable record,

que és dins meu,inesborrable.


Ara que les llàgrimes són pluja àcida,

i aquest llit es fa immens,

momés de recordar que un dia tu el vas ocupar...

acaronant-me,potser besant-me,

sentint-me meva...


Ara que no hi ets al meu costat,

m'equivoco de camí,i de pensament,

gosaria passar la vida amb tu,

i em retrec aquells errors innecesaris

que em maltracten la consciència,

no fan res més,que recordar...


Ara que el verí del record em mata,

tan sols puc recordar aquell cop que et vaig tenir,

quan els teus ulls eren part de mi,

i la dolçor dels teus llavis,

era l'apat més preciós...d'un famèlic d'amor,

era la vida contrarrestada amb la mort.