FACTOR SINERGIA

Un relat de: llamp!
Jo, que sóc factòtum del sinergisme, no faig res més que queixar-me, eludir responsabilitats i manifestar-me en contra dels demés. Busco el factor sinergia com un desesperat, no importa com, ni quan, ni on, ni perquè. Només dir que em sembla: just i necessari, o potser: agradable i notori. Moviments tectònics a les meves entranyes asseguren haver-hi els sismòmetres imaginaris, ubicats en certs teixits neuronals de la matèria grisa.

Perquè seré tant totxo?
On rau la meva idiotesa?
Quan s’espera la meva decadència?
Com succeirà la davallada?

Són retoricismes punyents que tal vegada serien contestats pels qui no els ofèn el sinergisme, al que defineixo com: accions dinàmiques que combinen diferents esforços i qualitats amb propòsits positius, constructius i de bona fe i esperança. Retrocedeixo en el temps? No ho faré, miraré endavant; Ja pots xiular, si l’ase no vol beure, que faré cas omís d’escrutar temps remots. El meu sinergisme mira endavant: recte, tibat, ferm, constant i tossut; superant el patiment diari, extralimitant els esforços i rellançant les oportunitats. Busco el factor sinergia com qui busca els seus avantpassats: amb curiositat i assedegat, mort de gana i feliç de ser un més; arriscant i posant-hi de la meva part. Sóc contrari a la pèrdua de l’ego, a sotmetre’s a les voluntats de les ideologies o personalitats deterministes i obtuses, que aniquilen les sinèrgies pluralistes i participatives. Poeta com m’agrada que em titllin, renego de l’estaticisme, de la rigidesa, dels que s’ofeguen en poca aigua, del maniqueisme a ultratge del cinema nord-americà, per exemple. I advoco per una societat original, no general; per una gent participativa, no només bona gent; per una tecnologia equànime, no només puntera; per unes tendències evolucionades, no només actuals; per una economia sostenible, no només rentable; per una gratitud manifesta, no només gratuïta; per un saber estar, no només “estar fent coses”.

En definitiva, busco el factor sinergia, com a mode d’interrelació, d’interactivitat, d’internacionalització, d’integració, d’inclusió, de vertebració, de racionalització, de conjuntivitat, d’harmonia, de pau i de serenor. Fóra assenyat ressaltar les qualitats del sinergisme de masses, de persones, de moviments, de la literatura universal, per així, assolir fites enriquidores per la humanitat. Transgredir l’ordre no és sinergisme, és prendre la drecera, ignorant les demés sensibilitats, amb egoisme i procacitat, amb menyspreu i odi, revenja i cansament vital. Cal donar ales al sinergisme prudent, caut, astut, divers, natural, sentimental i fraternal també, perquè no? Cal donar ales al sinergisme creador i portador de bones notícies. Trenco una llança a favor de crear sinèrgies vitals entre els homes i les dones, entre els infants, entre els adolescents, entre els adults i entre els vells. Faig un crit a l’establiment de sinergies entre les persones físiques i les jurídiques per a millorar aquest món... pobre món que se’ns mor a la falda... sense que el sentim queixar-se.

Aquest món suporta una humanitat despietada, una humanitat capaç d’arrencar-li els òrgans vitals a una terra malalta, en procés de desmillorar, en procés de desaparèixer precoçment. Diguem no a l’especulació urbanística i monetària, a la dictadura del materialisme compulsiu i malaltís, a la mancança de sensibilitats vers el medi ambient i l’ecosistema. Diguem no al PPSOE, no a la bipolaritat partidista; no a que se’ns rifin com si fóssim els nans de la Blancaneus; no a la macroeconomia, causant de l’explotació massiva, insostenible i insensible dels recursos naturals. Em manifesto en contra de les masses, de l’opinió pública, de la guerra de mitjans, de l’hostilitat mediàtica, de l’individualisme a ultrança i de les accions bel•ligerants.

Un capítol apart es mereixen les guerres armades, amb les que cal manifestar-se en contra: per ser més politiqueig que no veritables cerques de les sinèrgies positives i vibrants, en entorns més neutrals i paisatgísticament més bucòlics o senyorívols; però també diversos, com ho és de diversa aquesta terra farcida de Bellesa tridimensional i multicolor, a banda de rica en matèria, vida i llibertat.

Vida meva! Has oblidat la vida dels animals? Aquells qui ens acompanyen en el camí; aquells dels qui provenim segons la Teoria de l’Evolució; aquelles ànimes petitonetes o grandioses, que fan de la terra un paradís mogut, un paradís inquiet, un paradís evolutiu, un paradís que busca la supervivència, la manutenció, la descendència, la continuïtat de l’espècie, la millora de les aptituds caçadores, la millora del mimetisme per despistar el depredador; l’animal es mou, l’animal viu, visqué i viurà entre nosaltres, qui els hem de protegir i alimentar, qui hem d’oferir-los una terra en la que trobin on niar, on criar, on pujar i on viure en llibertat i autonomia. Animal ve d’ànima, donem ànims als animals!

Busco el factor sinergia; no com aquella gent d’una empresa energètica de la qual no vull recordar el nom que publiciten a tort i a dret el ‘Factor Energia’. El ‘Factor Energia’ és el camí de l’autodestrucció, del finiment dels recursos naturals, de l’explotació intensiva, descarada i insultant de la mare terra; en favor de necessitats gens clarificades, poc argumentades i , per suposat, gens necessàries. “Et creen la necessitat” es diu. Ben cert, aneu alerta amb “les necessitats creades” a base de publicitat ‘matxacona’, si se’m permet l’expressió; a base de rentar cervells massivament amb publicitat subliminal. A banda de ser subliminal, és terriblement negativa i contraproduent per a l’organisme... sobretot els organismes amb vida... des de la més insignificant ameba, fins a la balena blava, un dels animals més gegantins del planeta.

I no oblidem el món vegetal i mineral, durament castigat en els temps moderns. La vegetació, de de l’herba i les algues fins a petites, mitjanes i grans concentracions de corall, passant per tota l’amalgama més diversa coneguda a l’Univers de vegetació, arbres, plantes, roques, minerals preciosos, minerals útils per a molts sectors industrials, minerals d’escàs valor i minerals molt i molt abundants... L’abundància de la vegetació i els minerals, no són excusa per a apropiar-nos d’ells a tota costa; pesi el que pesi, costi el que costi, mati qui mati, ignori qui ignori, peti qui peti, malpensi qui malpensi, critiqui qui critiqui. NO! El planeta necessita pulmons per sobreviure, necessita la fotosíntesi, necessita la capa d’ozó, necessita gel als casquets polars; necessita de nosaltres la nostra mesura, la nostra racionalitat; necessita de criteris sans i imparcials, necessita de veritats més treballades; el nostre planeta necessita ser auscultat, ser valorat en la justa mesura i valorar-se, ser equilibrat i equilibrar-se, ser ordenat i ordenar-se, ser imprevisible i actuar amb imprevisibilitat; degut al seu caràcter vital, dinàmic i sinergètic.

La terra se’ns mor, i se’ns mor amb nosaltres al damunt.

7.000.000.000 (set mil milions d’ànimes) volten per aquest món, en la segona dècada del segle XXI. Previsiblement arribarem als 10.000.000.000 (deu mil milions d’ànimes) a finals del segle XXI). Què els depara a aquestes 3.000.000.000 (tres mil milions d’ànimes) més en les properes dècades? Canibalisme? Vampirisme? Perquè no hi ha prou menjar per alimentar tantíssimes ànimes amb gana. Es dispararan les estadístiques de mortalitat arreu del món? Apareixeran noves epidèmies? Apareixeran noves malalties, deformacions o alteracions en la genètica humana? I els clons? Arribarem a clonar homes i dones? Clonarem animals, plantes i minerals? Penseu-hi... no està gens malament reflexionar sobre el futur del planeta: a curt, mitjà i llarg termini... però no com les hipoteques (a 30 anys)... Si no a 100, 1.000 i 100.000 anys vista... heu pensat mai com serà el món dintre de 1.000 segles? Difícil pregunta amb difícil resposta. No tot s’acaba en el “Cuarto Milenio” d’Iker Giménez... El sol té llarga vida per endavant. Veurem on és capaç d’arribar la humanitat i el planeta terra en sí, la vida.

Jo, mentrestant, seguiré buscant sinèrgies positives, en pro d’una societat sensibilitzada amb el medi ambient, amb els ecosistemes; amb un respecte el més escrupolós possible vers la mare terra; la que es mereix un respecte digne, ferm, decisiu, valent, compromès, equilibrat, mordaç, captingut, nostrat, exterioritzat, manifestat, taxatiu, obert i generós.

En pro de les energies renovables, de la penalització dels carburants fòssils, de la inversió en les 5 ERRES:

1. RESPECTAR
2. REPENSAR
3. REDUIR
4. REUTILITZAR
5. RECICLAR

Jo crec en aquesta fórmula que acabo d’imaginar:

I+D+I+RRRRR = INVERSIÓ més DESENVOLUPAMENT més INNOVACIÓ en RESPECTAR, REPENSAR, REDUIR, REUTILITZAR i RECICLAR.

De manera que poso de manifest el meu compromís amb l’ecologisme; amb els idearis dels naturalistes i estudiosos del planeta i les seves dolències; amb els qui cerquen els remeis per posar fre a la natalitat excessiva i problemàtica; amb els qui volen un planeta en condicions pels seus fills, néts i besnéts.

On hem anat a parar?
On anirem a parar?
On es pensava la gent que aniríem a parar?

Busco el factor sinergia per a que tots els problemes de la humanitat puguin debatre’s en Fòrums oberts al món sencer, participatius, democràtics, diversos, equànimes, justos i comprensibles.

No sóc cap eixelebrat, ni cap deixeble de res, ni tan sols combrego gaire amb l’església. M’agrada pensar que sóc Cristià, seguidor de Crist i les seves paraules. Si jo fos capellà, seria Franciscà. Els Franciscans són gent ‘macanuda’, permeteu-me l’expressió. Els Franciscans ho deixen tot pels demés, creuen en la pobresa de Crist, en la humilitat dels seus plantejaments i de la seva condició humana. Almenys per a mi, Crist no era fill de Déu, això és una bestiesa de dimensions caucàsiques. Jo crec en l’ésser humà místic, religiós, transcendent, empoderat, coneixedor, visionari, realista, comprensiu, responsable, extremadament cautelós i exigent amb ell mateix, savi, educat, mestre, altiu, perseverant, de comportament impecable, insubstituïble, tenaç, llibertari, cercador de la veritat, tendre i persona en el fons. Que va patir per tots nosaltres, que entregà la seva vida per donar valors a la humanitat, per no caure en el pecat, ni en la vanitat, etc. Per gaudir de la vida amb els menys recursos possibles i amb moltes esperances i fe en els demés i en la mare terra. Jo crec en aquell Crist commovedor de milions i milions d’ànimes, generació rere generació, vers l’enteniment de la gent, vers l’amistat i la germanor, vers uns principis de vital importància; uns principis capitals, nostrats, nobles, sincers, des de les vísceres cap enfora. Jo crec en el Crist humà, redemptor, escollit per una gran part de la humanitat com a referent de principis humans indefugibles, dels nostres antecessors, de la cultura humana a la terra, de les virtuts i defectes de la gent, de la grandiloqüència de les frases que ens deixaren els seus apòstols i evangelistes.

No sóc comunista, tampoc. Almenys com s’entén el comunisme marxista-leninista. Però jo també crec en el ‘comunisme xinès’, en el Confucianisme i en el Budisme també, perquè no? De fet, hi ha qui diu que això no són religions, si no pràctiques filosòfic-vitals, o per l’estil. Jo crec que el Budisme aporta pau, serenor, diàleg cap endins i cap enfora, retroalimentació o reconversió de l’ànima, enfortiment del propi ego i de l’ego en comunitat, més i millor rendiment, amb menys i menor individualisme i classisme, menys o menor estructures piramidals; més transversalitat i horitzontalitat; més relació força-retribució; més causa-efecte, acció-reacció, entrada-sortida i no tants pardalets al cap.

A la Xina, el xinès vol estar ocupat; tant li fa les condicions en les que treballi, el xinès vol treballar o fer feina i guanyar diners, vol establir-se i guanyar clients, vol anar més enllà, vol superar-se, vol ser disciplinat i combatent; treballador constant i vital; el xinès avantposa l’interès de la fàbrica o servei al seu propi ego, cosa que facilita enormement la creativitat i la producció de l’operari, el rendiment que dóna un treballador xinès és extraordinàriament més rentable per a qualsevol empresa mundial, que un Europeu o Espanyol o Català de classe mitjana i treballadora. Extraordinàriament més sensible a la causa comuna, a la consecució d’objectius comuns, al desenvolupament de la societat; a la millora de les condicions personals a través del sacrifici diari, de les mil i una incidències que es pot trobar en la seva jornada laboral que el poden perjudicar lleument o greument i que el poden fer desistir. Però el xinès no es complica la vida amb filosofies intranscendents; ell o ella va a guanyar-se les garrofes i no veu més enllà del què ha de suposar treballar bé, amb rectitud i professionalitat, amb criteri i automatisme, amb decisió i empenta, amb determinació i orgull. El treballador xinès és l’exemple a seguir per a les economies que vulguin créixer.

Es parla de les potències emergents, dels tigres asiàtics, de la puixança del Brasil o Rússia. Aquests dos països tenen un gran territori i molta població. Recursos naturals vastíssims i poblacions pobres, però molt nombroses. El socialisme, parlant d’una evolució del comunisme més antic i rònec, oxidat ja... el socialisme modern (post comunista) ha creat en aquests dos països unes societats terriblement fortes, degudament legislades, estrictes en el compliment normatiu i aprofitant els recursos naturals i humans disponibles han creat la seva revolució particular. Acostant-se a nivells de creixement altíssims, com els de la Xina. Brasilenys i Russos, entre el grup G20, el grup que començà essent el G7 i G8 respectivament, els 7 i 8 països més desenvolupats del món, ara en són 20. 20 països que tiren del carro com el que més, que competeixen aferrissadament per endur-se el tros del pastís més gran. I acabaran per dominar el planeta i ser ells qui reparteixin les garrofes.

Les economies greco-celta-llatines (Grècia, Irlanda, Espanya, Itàlia i Portugal), són economies molt endogàmiques, que no gosen sortir del seu propi entorn i del seu propi clan o família; que estan molt bé a la fresca, prenent un cafè i per res deixarien el que estan fent, per anar a matar-se treballant com un xinès, precisament. Heus aquí la paradoxa, els xinesos avancen a pas de gegant i ja són la 1ª Economia Mundial, havent avançat els Nord-americans. La Xina no té complexos, ni té límits. Ja estan preparant la seva pròpia estació espacial permanent... Estan en la carrera espacial!!! Son capdavanters en tecnologia, industrialment molt potents, socialment molt forts, extraordinàriament creatius i creadors de riquesa i maneres d’explotar els recursos naturals i de personal. Quan parlo d’explotació del personal, parlo senzillament d’això: de l’explotació dels treballadors, de la constant exigència d’uns resultats al treballador a pesar dels problemes personals, aliens a l’empresa. El treballador ho dóna tot en el seu treball, s’entrega en cos i ànima, es desviu per fer complir els objectius de l’empresa, no dubta ni una mil•lèsima a obeir i callar, a treballar i no queixar-se, a produir i assumir les pròpies responsabilitats i preveure els errors dels demés.

Posa un xinès a la teva indústria i sortiràs vencedor! Es podria dir.

No obstant, la Xina no crec que sigui cap exemple d’eco-sostenibilitat, ni ecologisme, ni allò de mirar pel medi ambient i pels recursos naturals. Al contrari, són uns grans explotadors de matèries primeres, són gent despietada segons com. Conec algú a qui li va fer una mala passada un xinès. I és que el xinès tendeix a matar tot el que és gras, tot allò que es pugui explotar, ho explota sense perjudici del que diguin a l’estranger d’ells. No miren ni pels drets humans, heus aquí, amnistia internacional, heus aquí les execucions de presos; la pena capital.
La Xina creix a ritme molt accelerat i aviat seran dominadors del món, amb el permís dels EUA i d’Europa... o sense ell.

Àfrica pateix, Àfrica és trista, el bressol de la civilització, la part de la humanitat més antiga sobre la faç de la terra i en constats disputes ètnic-tribal-religioses pel poder i la distribució de la riquesa. Àfrica és un paradigma de les lluites de poder de l’època feudal o medieval. Igualment que alguns països musulmans del mitjà orient. Societats antigues, ancorades en el passat feudal i medieval, que no han evolucionat cap a l’economia de mercat. D’altra banda, també són societats que mantenen uns costums, unes cultures i una saviesa extraordinàries, capaços d’acollir-te a casa seva i donar-te tot el que tenen per a satisfer-te. O capaços de segrestar els occidentals i sotmetre’ls als seus particulars rols, tot amenaçant-los de mort.

Les societats del món estan boges? No ho sé, jo sé que busco el factor sinergia, com a mètode per arribar al cor de la gent i fer-los analitzar, pensar, reflexionar sobre qui som i cap a on anem... què serà de nosaltres? Espero respostes, un diluvi de comunicació i internacionalització dels problemes que afecten a un planeta terra complex i en vies de desaparició i extinció dels recursos més preuats; com l’or negre (el petroli) o l’energia nuclear, dues energies que eclipsen el sistema econòmic mundial; en vies de desaparèixer o de mermar-se les seves existències en futurs i no massa llunyans temps. En sentirem a parlar, i tant que sí, moltíssim!!!!

Ja només em queda afegir: Sigueu una mica Cristians i una mica Xinesos, no us deixeu tòrcer, però treballeu de valent, sense posar massa traves. Tingueu el vostre raconet per resar, filosofar o estar en família, sense que us destorbin. Però no renuncieu a treballar, inclús quan la situació econòmica actual, de la crisis, us obligui a treballar o fer feines qualificades per sota el vostre “catxé” personal. Per exemple: Que si heu estudiat enginyeria: “Ah no, jo no vaig a recollir escombraries”, o “Ah no, jo no treballo de peó en cap fàbrica”. Aquestes típiques respostes de nens mimats, no estan per ser rebudes amb tota fredor. Cal arriscar, i cal prendre mesures que poden ser dràstiques, però que ens duran pel camí de la veritat, pel camí del treball, de la humilitat i de la prosperitat econòmica i el creixement personal, creatiu i combatent de la gent que treballa per a ella mateixa i per al bé comú de l’empresa i el seu desenvolupament; amb mires a progressar i progressar i progressar; de vegades menystenint el propi orgull i vanitat, en pro d’un treball impecable, productiu i generosament treballat i acceptat; sense posar pals a les rodes, sense queixar-se tant, sense fer gaire soroll. Una mica així com els catalans, que a vegades he sentit a dir que som com formiguetes que van recollint els fruits i reservant-los per quan vinguin temps de vaques flaques.

La meva experiència personal diu que tinc la sensació de venir d’una família clàssica catalana, d’unes formiguetes que han anat estalviant i estalviant, amb el fruit que ha donat la suor dels seus fronts i amb el patiment, la sofrença, la joia i la diversió de qualsevol família. Però, bàsicament, em refereixo a que econòmicament, la meva família ha experimentat un creixement econòmic exponencial des de fa una colla d’anys. Ja sigui per herències o per acumulació d’estalvis, els meus familiars més directes, no patim les conseqüències de la crisis, almenys en forma de pèrdues. Ens mantenim, i mantenim un nivell de vida mitjà-alt, degut a que ens agrada poder dir que no ens falta de res, que prescindim de subvencions o tuteles, que no hem hagut de recórrer a massa crèdits, ni al llarg de la nostra vida, ni en aquests moments. El nostre nivell d’ingressos és de famílies entre mitjanes i benestants. Gaudim de la vida i gaudim de l’esforç i sacrifici que fem en el dia a dia, ens entreguem, ho donem tot i a canvi, rebem compensacions de caire positiu, no només monetàriament, si no a nivell d’autoestima i autoprotecció. En cert sentit, la meva família és força endogàmica... com la majoria d’Europeus, Espanyols i Catalans... No tant lluny de la realitat que ens envolta.

Força factor sinergia!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer