Explica'm una història

- Mira quina flor més maca! I quin color més viu! - va exclamar en Bernat mentre assenyalava il·lusionat una flor d'ibiscus d'un taronja esplèndid.

-Sí, però demà ja s'haurà marcit - vaig matissar jo.

En Bernat em va dedicar una mirada malhumorada que desprenia un cansament inesgotable, però no va respondre al meu comentari. Mai ho feia. Tan sols sospirava amb profunditat i continuava absort mirant les seves plantes tan ben cuidades dins les jardineres. Se'n sentia orgullós i li molestava que jo me'n rifés a vegades.
L'home de cinquanta anys amb el cos gros i la cara bondadosa s'asseia sovint en una cadira metàl·lica malmesa per la seva situació a la intempèrie i llegia novel·les històriques de reis i cavallers de segles passats, de batalles èpiques en paratges desconeguts i llunyans, de castells medievals majestuosos, de mercenaris invencibles, de viatges que harmonitzaven el risc i el perill amb aventures emocionants.
Jo me'l mirava des de l'altre cantó del vidre, contemplant minuciosament cada petit gest que modificava l'estampa i el tornava a la vida. Em semblava veure la pintura costumista d'un home que intentava esgarrapar com podia les últimes essències d'una infantesa i adolescència massa enterrades, però que, no obstant això, volia evocar unes hores al dia. Només unes hores.
No tantes com les que dedicava en David a devorar llibres i llibres assegut damunt el llit, gaudint del refugi cristal·lí de la matinada. S'empassava les pàgines amb avidesa, com si en cada pàgina que passava recuperés l'alè de nou i el cor tornés a bombejar la sang cap a totes les venes. Estimava les històries que esguardaven la seva mirada, les venerava, i sobretot, les desitjava com si fossin el cos d'una dona misteriosa, exuberant, salvatge. Tancat a la seva habitació de petites dimensions, els feia l'amor, i gairebé no s'adonava del pas de les hores fins que el sol es deixava filtrar per les escletxes de la persiana i pintava la cambra d'un suau taronja. Tendre, però insaciable.

- Laura, apaga ja l'ordinador, filla! Que hi portes moltes hores enganxada! - aquesta era la frase que cada nit li repetia la Marga a la seva filla, potser cada vegada una mica més fluixet i desganada, i cada nit obtenia la mateixa resposta:

- Estic escrivint, mare. Deixa'm sola, si et plau, que em distreus - contestava ella sense desviar la mirada de la pantalla cristal·lina de l'aparell que desprenia una llum com de matinada, d'espurnes d'estrella que enceguen la vista.

La Laura retenia el seu vague present i a ella mateixa omplint pàgines i pàgines virtuals amb lletres que creia que donaven sentit a la persecució incasable d'"allò". Creia que si no podia tenir "allò" que et provoca un pessigolleig a tot el cos i retrona a l'ànima, per què no era lícit inventar-s'ho. No escrivia per recordar, ni tampoc per aprendre res de nou, sinó per no sentir-se l'estómac tan ple d'aire, que de tant en tant esdevenia un volcà fugisser que llançava flames d'un color taronja aclaparador.
El mateix taronja que lluïa cada matí l'Aloma als llavis mentre baixava les escales del metro per anar cap a la feina amb un llibre de novel·la rosa sota el braç, una d'aquelles que les feministes es deixarien la pell en criticar pel seu contingut casi pervers en contra de la condició de la dona. Ella se sentia orgullosa de les seves lectures ràpides dins un vagó ple de gom a gom, reduïda a un cos anònim que dansava al ritme del so trencat i contundent del metro, però que amb aquelles línies adquiria un nom, un rostre, una agilitat de gata per sortir victoriosa d'allà. Un cop a la feina, guardava meticulosament la seva història de fulletó en un calaix fins el proper viatge, quan tornaria a sentir-se estimada per homes que la venerarien, i sobretot, la desitjarien pel seu cos misteriós, exuberant, salvatge. Un cos potser semblant al color taronja, però ni esplèndid, ni suau, ni màgic: un taronja impossible.