EVA

Era una fruita prohibida, gustosa, en el punt just per assaborir-la lentament, amb els cincs sentits, com la famosa poma del Paradís.

Ara bé jo no sóc l'Eva i no podia caure en la temptació de gosar tastar-la, encara que fos la cosa que més desitgés del món.

Els meus lligams invisibles em privaven d'atansar-m'hi per percebre el seu aroma de fruit jove i potent. A ell se l'intuïa delerós d'abocar el seu elixir en una cavitat profunda, desconeguda, només imaginada mil vegades glatint per fer-la seva. La boca li demanava absorbir el nèctar d'una flor que començava a pansir-se, si bé, abans de fer-ho, somniava poder gaudir de la veritable passió, oferint sense condicions la delicadesa del seu calze, humit per la rosada dels pensaments nocturns.

Aquelles sensacions em feien escruixir; eren absolutament desconegudes per a mi, sempre a mercè d'un matrimoni de joventut que havia esdevingut una rutina d'insatisfacció permanent.

La inesperada irrupció d'en Robert a la meva vida m'havia despertat una luxúria infinita, una necessitat de sexe que m'arrossegava a caure de genolls suplicant acariciar, besar i magrejar fins a l'esgotament aquell cos verge, contemplant com es feia gran, com creixia per poder donar molt més del que jo sabia que podia oferir un home.

Era una fruita prohibida, ja ho he dit abans, per això vaig haver de demanar al meu fill que no portés més per casa en Robert, el seu company d'institut. L'única raó que li vaig donar era que cada cop que venia es tancava al lavabo i gastava tota la caixa de mocadorets de paper i, aparentment, jo no tenia cap motiu per saber per què ho feia.