CASSOLES PER SABATES

S'havia d'acabar. Aquella criatura em treia de polleguera cada matí. M'havien dit que era bo per la canalla deixar-los triar la roba que s'havien de posar, però d'aquest tema, a casa, se n'estava fent un gra massa.

A tall d'exemple, us puc dir que es posava les calcetes al cap com si fos la gorreta per parar el sol. Els pantalons eren la camisa i sempre anava d'espitregada, estiu i hivern. Les sabates eren un parell de cassoles lligades amb cordills fins al genoll i la cortina del menjador, tot i ser molt calada per deixar passar la claror, la feia servir de faldilla.

Son pare i jo ens havíem de retenir per no imposar a la força de com s'havia de vestir. Amb prou feines toleràvem la seva presència a taula guarnida d'aquella manera. Ens costava veure que s'havia convertit en la seva disfressa habitual per anar a l'escola o per sortir a fer petar la xarradeta amb els amics. Era tan rebel que era impossible fermar-la curta.

L'anàvem deixant fer, intentant que, de mica en mica, s'adonés que tanta extravagància no l'afavoria. Ella deia que anava a la moda, que totes les altres noies de la colla també anaven així com ella.

I va arribar el dia que vàrem dir prou. Podíem consentir moltes rareses, ara bé amb l'última extravagància no faríem pas els ulls grossos. Era massa arriscada.

Va deixar de parlar-nos durant quinze dies, però de casa no va sortir amb les katiusques per arracades! Cridava l'atenció. I, el més greu, és que els colors no lligaven amb els tons de la resta de la indumentària que portava! Això sí que no. Tot té un límit.