El setè dia va descansar

El capità el va cridar per dir-li que se'n ocupés del cas. No sabia si era un honor o un repte inabastable, però el més important era atrapar l'assassí que, cada dia des de feia una setmana, metrallava els xamfrans dels carrers de Barcelona.

Les televisions anaven plenes d'imatges dantesques de gent per terra, ensangonada, inert. N'hi havia que corrien espaordits per escapar de la pluja de bales que sortia d'aquella metralleta que encanonava a l'atzar. No es coneixia el motiu i menys l'autoria.

Només se sabia, gràcies a les càmeres de trànsit, que era algú que anava en moto amb matrícula falsa, amb un casc amb una creu daurada. Era l'única pista.

Era un cas important, difícil i urgent. Tot l'equip n'era conscient i no van perdre temps a esbrinar que cap marca de cascos sortia de fàbrica amb una creu gravada.

Els policies patrullaven contínuament per evitar que la gent es quedés palplantada a les cantonades. Allà era on es perpetrava la matança; però era cap de setmana i l'ambient estava relaxat. Era una tranquil·litat fictícia, però. Hom sabia que el perill era ben viu.

La investigació seguia a tot drap. Van descobrir on s'havia gravat la creu. El següent pas va ser estirar el fil per conèixer qui ho va encarregar.

A la rectoria, mossèn Pau s'equipava per sortir. Tot preparat. Granota negra, guants i casc calat fins al coll perquè no se'l reconegués i la metralleta a l'esquena. Tenia previst tornar al cap de deu minuts; dissabte tocava confessionari i li encantava escoltar les maldats dels feligresos.

No va poder caçar ningú. El van detenir a la porta. Confessà immediatament que no era capellà, que s'havia fugat d'un psiquiàtric i com la fe cristiana escassejava de personal, el van acceptar a la parròquia sense demanar cap documentació. Volia netejar el món. Després de Barcelona preveia anar a París.

Quan el van emmanillar va dir, somrient, que no calia haver corregut córrer tant. Fins dilluns no pensava tornar-hi. Ell, com Déu, descansava el setè dia.