El pes d'un uniforme

Ja hi tornem a ser! Aquesta bola d'angoixa em comença a créixer de nou a la gola i no em deixa respirar. Sempre és el mateix. Un cop ha passat Nadal i la festa dels Reis, sento un desassossec permanent que fa que esbufegui sense parar. Els metges em diuen que no m'amoïni, que és una conseqüència lògica de la meva avançada edat, agreujat tot plegat pels anys de treball anant amunt i avall, lliurant batalles de tota mena contra enemics de tota classe. Però la responsabilitat pel treball ben fet és més forta que tots els consells que em donen perquè descansi, i jo segueixo a cavall entre la realitat i la ficció, en un món cada dia més complex, aportant el meu granet de sorra a la magnífica explosió de vida, de color, de llum i de cultura que arriba cada any el mes d'abril. La feina és la feina i malgrat que fa tant i tant de temps que vaig signar el contracte que ja ni recordo la lletra petita on deuen estar escrits els meus drets laborals, mai falto a la cita, faci fred o calor, plogui o faci un vent de mil dimonis o bé siguin els virus els que m'obliguin a fer cabrioles.

Sé que la gent valora el meu esperit de treball, que és immens, i que gràcies a això i a altres circumstàncies soc conegut arreu del món, però soc del parer que ja va començant a ser hora de què em substitueixin, que posin algú més jove, amb idees noves i més capacitat per aguantar l'uniforme i els estris que em fan portar.

Estic cansat, tanmateix el 23 d'abril, sortiré de nou ben d'hora de casa per ajudar a la gent a gaudir d'una de les diades més significatives del nostre poble, on tot s'omple de roses i llibres, de dracs malvats amagats rere de caretes pintades d'innocència política i de princeses reials, que de reials en tenen ben poc, que no volen ser salvades per un cavaller perquè han trobat personatges que els fan més patxoca en el món de la faràndula.

Em dic Jordi, Sant Jordi, i m'agrada Catalunya, les seves llegendes i les seves tradicions i sobretot la colla de gent que hi viu.