Ètica per no viure

No conec el significat de la paraula clemència. No reconec la pena ni aconsegueixo compendre el dolor. No sé viure i somriure si abans no he silenciat el meu crit interior.
Ara ja és tard per disculpar-me. Ara ningú és a temps d'oferir perdó.

He viscut tota la vida a les ordres d'algú altre. Un superior, el govern, o Déu. Precisament aquest últim és qui em fa avergonyir dels meus actes, ja que a nom seu he practicat el contrari del que diu la seva paraula.
Durant anys vaig pensar únicament en mi; en la meva família, els meus fills, i les nostres necessitats. No era fàcil cursar estudis superiors sense un ral. Potser per això, ofegat dins la misèria que se'm venia al damunt, vaig aferrar-me a un ferro roent. Necessitava viure. Menjar, pujar una família, i diners. L'única llum que vaig trobar va ser als cossos de seguretat de l'estat.
Fa més de quaranta anys que vaig entrar a formar part del cos policial, i tot aquest temps l'he viscut a la presó, no com a près, sino com a vigilant. Tota una vida dedicada a ser funcionari de presons.

Hi va haver una època en que el meu fill s'avergonyia de dir l'ofici del seu pare. Funcionari de presons, deia -amb veu petita- cada vegada que algú li preguntava.
No és una feina fàcil la de vigilar i controlar a criminals tancats entre barrots. Durant tot aquest temps, la tendresa, el respecte o l'amor són conceptes que he anat oblidant gairebé sense adonar-me'n, per pura rutina.
He viscut vigilant passadissos plens d'assassins, violadors, lladres, o rebels amb causa, i potser això m'ha fet més fort. Sóc fred, poc parlador i dur. Realment no és fàcil plorar quan a les venes només hi corre sang freda.

He torturat en nom de l'estat, seguint les ordres d'algú que tenia la seva imatge emmarcada a les parets de tots els edificis oficials. He vist sagnar innocents amb l'únic objectiu d'escarmentar la seva conducta, vexant-los analment amb l'ajuda de companys.
He apallissat persones que no coneixien la paraula por. Persones tancades amb l'única acusació de viure amb descomformitat el present.
Ells vivien sense por, però jo puc amagar-la.


Tinc por cada matí al mirar-me al mirall, i ho sé perquè amb els anys m'he adonat que no soc ningú pels meus, però algú molt poc desitjat per molts.
Sóc un assassí. Un mercenari de l'estat que ha viscut per matar.
He executat persones a sang freda, sense pietat ni rencor. No recordo el nom dels afusellats amb les meves mans, però no oblido, ni oblidaré, els seus rostres a escassos instants de la mort.
He trinxat vides igual que un carnisser quan degolla pollsatres. He disparat i he practicat el garrot vil amb el consentiment de Déu, però res és veritat.
Tot és mentida. Tot s'ha esborrat en mi.

Em faig fàstig. Amb els anys m'he embrutat de malícia, contínuament, sense adonar-me'n, i he sigut capaç de matar, torturar i reprimir innocents amb l'únic objectiu d'aconseguir un salari. He venut la meva ànima en nom de la falsa moral, però ara s'ha acabat. Prou.
No puc viure envoltat de tot el meu mal. Quin sentit té seguir endavant si en cada instant de l'existència recordo els minuts i els dies que he robat a tanta gent? No vull existir. No sóc res.
Vull ser el meu propi botxí.
Fi.