Estic en crisis!

Felicitats. Un relat molt divertit, al mateix temps que realista. La crisis va per llarg, val més que ens ho prenguem amb humor. Salut!

El llegeixo quatre mesos després de la seva publicació, però, malauradament, segueix essent vigent. I suposo que ho serà durant un parell d'anys més. Caldrà, en aquest temps, no perdre el sentit de l'humor que demostres.

Enhorabona, Xocolatina!

Núria

PS: Et recomanaré un bombó: L'Àgueda (Repte 325)

O sigui, crisi total. Econòmica i espiritual. Qui va inventar els diners? Qui va inventar el treball? Qui va inventar la fe, les esperances i la moral? Els diners el primer explotador.El treball la primera persona amb la primera arma de coacció. La fe el primer mentider. Les esperances el primer sacerdot. La moral el primer en imposar una llei anti-natural.


Sergi

Poema de crisis que és en general, també internacional.
Menys mal no perdem l'ànim per poder escriure tal qual.
I si no podem menjar bona mariscada, almenys lleparem una bona xocolatina.

Et seguiré lleguin.

Josep

daidani10@hotmail.com

SI US PLAAAU !!

TINC QUE PARLAR AMB TUU PER EL
CORREU O MESSENGER SI TENS.

T'HO PREEEGO , AGREGA'M ABANS DEL DILLUUNS !!

:-(

amb tant d'humor i tan bon ritme, dificilment es pot estar en crisi. Amb una visi´´o de la vida com la que tens tu, encara que amb crisi, resultes dolça i benvinguda. Que la vitalitat que traspues no et falti mai!

doncs m'ha fet molta gràcia com has plantejat el poema, la història en general, i fins el final, que l'he trobat força cabal, no sé si la meva opinió et val, o la canviaràs per un ral, però te la deixo aital.
;-)

Per cert, a la teva relació de relats amb xocolata et falta un de meu, "Etern Plaer", a veure si el tastes i t'agrada.

Felicitats!

Ferran

M'agrada fins i tot ( de fet, ara és la única que m'agrada)la de menjar!

Estic segur que hauras vist la pel.licula " Chocolat" si no, deixa immediatament el que estiguis fent i mírala. Es ideal per assaborir en temps de crisi!

Pot ser el fotut de les crisis, és que es veuen millor des de fora, però no sempre es pot triar la perspectiva.

M'agrada molt tornar-te a llegir. Diuen que les penes compartides ( sovint tant sols expressades) son menys penes i les alegries compartides, al contrari: es multipliquen. A RC pots compartir lletres, i el que es més important: la font d'on brollen.

Lletrafolls, lletraferits....ferits o sans, de vida, d'amor,; rebenvinguda sempre!

Com m'agradaria a mi donar-te la bonaventura i fer-te sortir d'aquesta crisi existencial de la que ens parles amb tanta gràcia en aquest poema.
Molt rítmic, molt ben lligat, encertat i divertit, és clar que si ens parem a analitzar el contingut potser ens podem preocupar una mica.
No deixis que entri la crisi dins la teva ànima i viu intensament cada instant agradable per petit que sigui.
Li he preguntat a La Gitaneta del meu poema com se't presenta el futur proper i m'ha donat bons auguris per a tu, diu que qui té la capacitat per fer un poema com aquest se'n ha de sortir de tot.
Així que endavant dolça xocolatina , que amb aquest nik sempre has de triomfar.
He vist que feia gaire bé dos anys que no publicaves, he començat a llegir-te per aquest darrer, però ara vaig al primer i segueixo.
Una abraçada plena d'energia positiva
Núria

Un molt bon poema amb ritma i missatge, jo no seria capaç d'escriure així!!!

Moltes gràcies per el teu comentari!! quan em llegeixis pensa que jo no en sé gaire. de tota manera parlan de somriures....
T'explicaré la història d'una persona jove molt propera a mi que tot i tenir molts problemes, sempre somreia. La vida no l'hi va somriure i tan sols amb divuit anys ens va deixar.... però saps com la recorden? Entre d'altres coses destaca el seu somriure, tothom que la va conèixer parla del seu somriure.
L'últim relat que he escrit, " El bes de la mort" estar escrit en la seva memòria i en ell hi ha l'adreça del bloc fet en el seu nom i que parla d'aquest somriure.

Per tan xocolatina amb un nom tan dolç no deixis que res ni ningú et tregui el somriure.

Una abraçada

avui sembla que tot està en crisi, és la paraula de moda, però cal aixecar la moral. Ni hi ha que enfonsar-se...
Almenys, que no ens lleven el poder-nos riure.
Una forta abraçada!

FRANCESC

... i gràcies per comentar-me

si que se m'havia escapat la valoració: aix, les presses!
Una altra abraçada, au,
Uq

Amb aquest divertimento allargassat, gairebé tan llarg com la crisis que dura i no s'acaba, has retratat, tot rient rient, la situació de moltes persones avui en dia: joves o no tant joves que, sense grans estalvis, s'enfronten a una situació laboral precària ( "tot són contractes a temps parcial o breus, o brossa, o temporals." ) que els condiciona tota la resta d'activitats ( "quan no gastes, doncs ja se sap!" ).
Comparats amb aquest panorama econòmic i vital, els "mileuristes" amb contracte indefinit semblen uns privilegiats, aix!

Com tu ben dius, mentre duren les Festes, ja siguin de Nadal o de Carnaval, sembla que tot té més bon aspecte, però en acabar els dies de forçada alegria o de convivència amb qui t'alegra de veritat, torna la realitat a deixar-se veure tal qual és... i no té massa bon aspecte, la veritat!

M'han agradat especialment aquells versos al mig de la tirallonga, que diuen:
Gasto els diners
amb molta cura,
empaito feines
com una fura...
no hi ha remei,
tot va fatal!
potser perquè m'han semblat un parèntesi d'aquells que tots fem en parlar amb algú en la intimitat, una confidència a cau d'orella, un sospir mig desesperat que mig s'escapa...

A mi no se m'escapa, però, l'abraçada GRAAAN i FOOORTAAA que t'envio amb tota intenció ara mateix,
Unaquimera

Tot i que sembla fàcil de fer versos com rodolins, no ho és pas fer-los tan aconseguits i que enganxin, no només per l'actualitat del tema, sinó per la seva vivacitat i sense gens de monotonia.
M'ha agradat. Et seguiré llegint i llegiré els altres que tens.