Flama encesa

Un relat de: SANTANDREU3

Tinc dues raons principals per estar content de mantenir la meva costum d'escriure.

La primera és romàntica i consisteix a mantenir el caliu de la llengua catalana, vigilant que no s'apagui.

La segona, més pragmàtica, és usar-la per conservar la memòria necessària per llegir i entendre el que estic llegint.

Es diu que , a vegades, el llegir fa perdre l'escriure, però el meu cas és el contrari, absolutament. M'anava passant massa sovint que, a mitja lectura d'un text, em donava compte que només llegia mecànicament, sense assimilar res.

A l'escriure, si vols respectar mínimament la gramàtica, has de tenir cura de seguir el temps verbal en cada paràgraf, el que t'obliga a tornar al principi de l'escrit, i aquest tornar enrere una i totes les vegades que calgui, és una teràpia que a mi m'ha anat força be.

Per tot el que porto escrit, em dono compte de la meva qualitat, que és meritòria per la meva condició de afeccionat i no de professional, i reconec que aquesta diferència la envejo sincerament.

Rellegint papers, tinc la seguretat que la majoria es mereixen la bossa de les deixalles, però en trobo alguns que em justifiquen i que m'agrada haver escrit.

El conte del cuc i la poma, per exemple, el considero exemplar per mesurar la intel·ligència de l'home en comparació a la del Creador.(El cuc era com l'Einstein dels cucs, i veient la quantitat de pomes que havien caigut de la seva pomera, es preguntava si hi hauria altres pomes amb cucs).

També m'ha agradat assegurar que totes les definicions de Déu que s'han fet des de diverses esglésies no eren certes, i que una majoria de les concrecions que es feien d'aquella personalitat eren vertaderes barbaritats.

Sempre he cregut en la existència d'un Déu creador que ni jo ni ningú ha conegut, però que era , havia de ser, per força, molt diferent de les "veritats" dogmàtiques que s'explicaven.

He explicat de moltes maneres que la mort no existeix i que la vida va començar, penso, quan es va produir el que pensem que va ser el Big Ban.

Els meus pensaments sobre totes les coses que sembla que se'n van i tornen,crec que en general, no han estat enteses, mentre el meu criteri cada dia és més ferm.

Tot el moviment dels cossos celestes roden sense parar. He posat l'exemple de l'aigua moltes vegades i no m'ha entès ningú. Jo dic que l'aigua del món és la mateixa del primer dia que la Terra va començar a donar voltes a l'entorn del Sol.

I que aquesta aigua ha estat evaporada mils de milions de vegades per el calor, ha format núvols que han fet pluja i que cada gota ha estat un germen de nova vida vegetal o animal.

Quan tenim, doncs, un got d'aigua a la ma, hem d'estar segurs que aquella aigua ha format milions de vides, que al extingir-se han tornat al mar. I que aquella aigua del got ha format tota la vida animal i vegetal que ens ha precedit i conté, amb tota seguretat, restes de tots els nostres ancestres.

I penso que naixerem milions de vegades vivint vides diferents que ens facin comprendre tots els aspectes de la vida en totes les perspectives. Serem sants i pecadors, i haurem conegut la vida que Déu ens va prometre i potser comprovarem que el nostre esperit i els nostres millors sentiments son una milionèsima part de l'essència de Déu mateix.

També he parlat dels ritmes de l'Univers que son mot diversos. La Terra dóna una volta cada 365 al Sol i saben que hi ha planetes que fan el recorregut en 24 hores.

Conegudes les particularitats del nostre recorregut, que ens dóna les quatre estacions, sabem que cada estiu hi ha una collita de blat, que a l'hivern sembla que s'ha extingit, però sabem prou que a la Primavera tornarà el blat.

Altres ritmes ens son desconeguts, però hi son.

Si cada any hi ha blat nou, per què no pot haver-hi cada 10 ó 20 mil anys una civilització nova ?

No sabem quantes collites de blat hem recollit, ni sabem quantes civilitzacions ens han precedit. El que és segur que n'hanem descobrint moltes i amb signes evidents d'un nivell avançat.

Els grecs ja parlaven de l'Atlàntida i la Bíblia la història de Noé.

Llavors, si pensem en el món que avui tenim, que s'ha complicat fins a punts sense retorn, hem de pensar que la nostra civilització està mig podrida, i tots sabem que quan una cosa està mig podrida, acaba podrida del tot.

Diuen que en Walt Disney té el cos congelat, esperant que la ciència mèdica avanci fins poder-lo ressuscitar i curar la malaltia que el va portar a la seva mort.

I tots sabem que aquella nevera que el guarda , per una averia elèctrica, per una fosa de ploms vulgar, farà que els curs naturals de les coses el torni a la matèria. La pols a la terra, i l'aigua, a l'aigua.

I he assegurat moltes vegades que no faig catastrofisme, perquè crec que als fons dels mars hi ha terra verge que permetrà un nou cicle vital.

I vull acabar aquest paper explicant que un dia vaig cometre la gosadia de suggerir a Déu , en una de les meves comunicacions solitàries i privades i inspirat per l'èxode del jueus que van fer el seu llarg camí cal a la Terra Promesa, i que varen sobreviure al seu calvari gràcies al manà, que era com una pluja que proporcionava les forces necessàries per cada dia, i que si, per avarícia, n'agafaven més de necessari, se'ls fonia a les mans.

Partint d'aquesta idea, li deia jo que seria bo que en una nova etapa vital, fes que la riquesa tingués com una mena de sobreeixidor que fes tornar a la societat la riquesa excessiva que algú acumulés.

La meva idea aclaria que la manca de riquesa personal estalviaria l'avarícia i les corrupcions que han estat la principal causa de la decadència de la nostra època. I que les industries necessàries es formarien amb milions d'accionistes de Societats i no hi hauria cap pobre.

Vaig comprendre de seguida, però, que les idees de Déu i els seus projectes no em necessitaven per res i li vaig demanar perdó pel meu atreviment.

I no dic més. Segur que en el paller de les meves idees potser s'hi pot trobar més d'una agulla, però si continuo potser repetiria tota la meva "creació" i els meus amics, que son els destinataris fixes de les meves cabòries, no s'ho mereixen.






Comentaris

  • Ni la flama s'apaga, ni jo em vull morir.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 07-12-2006

    Gràcies, Mossens, pel teu comentari, massa bonic per què no sigui una exageració plena de bona voluntat, però repeteixo que gràcies.

    Ja sé que els meus textos no son , en general, massa llegits, però per el que deia ja es dedueix que escric pel gust d'escriure, que és una afecció de tota la meva vida, i que el fet que em llegeixin menys que més no és el que m'importa, de veritat.

    No entenc les dificultats que dius tenir en comentar.

    D'un comentari en pot sortir una bona conversa i si hi ha afinitat és una satisfacció mútua.

    Ja ho aniràs descobrint amb el temps. Potser és que encara ets massa jove.

    Quan arribis als meus 82 anys espero que ja hagis dissipat dubtes i aleshores confio en tenir llargues i profitoses converses.

    I recorda que t'espero, eh ?

  • Tantes veritats alhora no les he llegides mai[Ofensiu]
    Mossens | 06-12-2006 | Valoració: 10

    No tinc gaire paciencia per a llegir textos llargs, pero en el cas teu he arribat fins al final.

    No t'entosudeixis, avui la gent no llegeix el que tu escrius. Els de 50 en avall,(els joves) van al videoclub a llogar la pelicula de moda que és el que els dona plaer i fins diria que els manté units amb la parella, abans se'n deia matrimoni.

    Els catalans tenim el que ens mereixem, som ignorants i convençuts de ser savis i, fins i tot som una mica apatrides. Així ens va.

    Una bona part del teu text es, si més no per a mi, filosofia tal com raja. Et suposo pru passat dels 50.

    Sóc Mossens, i ex eclesiàstic; fa temps vas comentar un relat meu amb títol en Llatí "Non habemus Papa sed etiam habemus mama"

    Gràcies: fins fa molt poc no sabia com respondre als comentaris. El meu català és justet, Tinc setanta anys i de la meva jubilació ençà, he estat alumne de l'escola per a adults,

    Jo he arribat a la conclusió que també es pot escriure per a un mateix. És una bona manera d'aprendre'n