Pits separats

Als meus 82 anys, en porto molts pensant en la meva terra, que és Catalunya i els problemes que hem tingut sempre amb els veïns espanyols.

També, des de molt jove, m'han agradat les noies i els seus pits, que he vist sempre com la icona perfecte de la feminitat.

Però, fins avui, aquests dos temes tan diferents mai se'm havien barrejat en el meu cap de manera tan curiosa i precisa.

Avui, al passar davant d'una Escola d'Art que està a tocar de casa, hi havia un grapat de nois i noies esperant el moment d'entrar. Uns fumant, altres repassant apunts, la majoria xerrant de les seves coses, feien realment un conjunt maco de veure.

Una noia primeta estava asseguda en un sortint de la façana, una mica inclinada repassant uns papers. Portava un jersei bastant escotat i deixava veure el naixement dels pits.

Eren una mica petits i estaven ben separats. I, aleshores se'm acut la idea estranya de què el pit esquerre, el del costat del cor, era el català i el dret tant em feia que fos castellà o francès, estaven a una distància que no feien nosa. El pit esquerrà podia viure al seu aire, autènticament independent.

I haver tingut l'acudit de barrejar dues coses que en els meus pensaments havien estat tan preferits en el transcurs dels anys, em va fer gràcia, francament.