Esperances de futur

Tot el que dius, amic, és veritat en general i la majoria de oses les puc sub
scriure sense embuts.

Però jo parlava d'una altra cosa.

Volia dir que ens agradaria ser amos, però que tenim fusta de dependents.

Com a tú tampoc m'agraden les armes, però el meu argument principal és que ens agrada molt discutir, però no ens posem mai d'acord.

I les idees, en una Europa que sembla que ha superat les guerres, les opinions ben recolçades poden guanyar, també.

Naturalment que aquesta opinió i prou.

Però em reconeixeràs que entre els nostres líders mai es posen d'acord, i si ho penses una mica veuràs que les egolatries personals han jugsat un paper molt important.

T'agraeixo, finalment, el teu comentari.

Pere Casadesús i Grifol.

Em sento feliç que el meu poble gairebé mai hagi intentat fer servir les armes per a defensar res, i que malgrat tot, continui "sent". Quan m'atanso a la classe de P-5 on va el meu fill (cinc anys) i veig els nens equatorians xerrant en català amb ell, doncs també em sento feliç.

Em sento molt trist, en canvi, quan m'adono que tres quartes parts de la humanitat passen fam ( i quan dic fam no parlo només de menjar sinó de medicaments, escolarització, perspectives de futur); i que aquestes tres quartes parts de la humanitat viuen a països expoliats no fa gaire per Europa. Aquesta tristesa em fa comprendre que busquin un futur pels seus fills. La vida d'aquestes persones val més que la independència del meu poble. És així de cru i de dur com ho veig, bo i que també vull la independència del meu poble.

Estic trist, també, quan veig que moltes de les malaties que fustiguen les tres quartes parts de la humanitat, invisibles fins que no vénen, tenen cura farmacèutica, i que no s'investiga perquè els qui han de comprar la medicina mai no la podran pagar.
Per tot això, continuaré treballant per una Catalunya que si pot ser parli en català, però que no agafi mai una arma, que no tanqui mai les portes a ningú, i que camini en l'idioma que sigui cap a la independència.