Escapar (Capítol II)

- Hel·lena... ja hi som - faig veure que dormia. Ens aixequem i agafem les bosses. Baixem del tren i busquem un banc que estigui buit.
- Ara el tren que hem d'agafar no passa fins d'aquí a mitja hora. Què vols fer? Mengem alguna cosa? - em preguntes, després de mirar l'horari dels trens, que duus a la butxaca de la jaqueta. Avui t'has posat el jersei que m'agrada.
- Avui t'has posat el jersei que m'agrada - et somric.
- Ja ho sé, per això me l'he posat. - em fas un petó. Feia tant de temps que no me'n feies cap que ja no recordava el que es sentia. - tu també portes el jersei que m'agrada.
- Això t'agrada? - ric - Gràcies.
- És que m'agraden tots. - i em fas un altre petó, aquest cop més intens i més llarg que l'altre.
- Mengem? - dic mentre trec l'entrepà de la motxilla, una mica cansada de tants petons. - Vaig a comprar una llimonada i la compartim?
- Millor una Coca-cola si no et fa res... - suggereixes.
- Sí, millor. - vaig a comprar a la màquina que hi ha a la porta de l'estació, abans però, aprofito per anar al lavabo. Tanco la porta.

Em miro al mirall i no puc evitar plorar. Però què estic fent? M'he tornat boja? No calia que ens escapéssim... Ja veuràs quan ens trobi la policia. A hores d'ara ja deu estar buscant-nos.
Em rento la cara, dibuixo un somriure massa fals i torno a la màquina. Agafo la llauna i vaig cap al banc on ens hem assegut.
- Tot bé? - em preguntes amb mig entrepà a la boca. Espero que no te n'adonis que he plorat.
- Sí, és que no portava monedes i he hagut de demanar canvi. - m'excuso mentre m'assec al teu costat i trec l'entrepà de pernil de la motxilla i disposo a menjar-me'l. No tinc gens de gana, però me'l menjo: qui sap el que pot passar en les pròximes hores i quan de temps passarà abans que pugui menjar alguna cosa.

Un parell de trens passen abans no arriba el nostre. Ja és completament fosc i fa fred quan pugem al vagó. Tampoc va gaire ple. Són les deu passades.

- Creus que ja se n'hauran adonat? Els pares, vull dir. - em preguntes. Només faltava que comencessis el tema dels pares.
- Suposo que sí... Ja fa estona que hauria de ser a casa, si tot anés normal.
- Què passarà quan ens trobi la policia? - què passa? Comences a preocupar-te?
- Potser no ens troba.
- Tan m'és... mentre els dos tinguem clar que ens estimem, confiaré en que no ens trobaran mai.
- Sí, mentre ho tinguem clar... - dic sense mirar-te a la cara. Què m'està passant? Començo a penedir-me del que, al principi, em va semblar una bona idea? - però algun dia haurem de tornar...
- Ja vols tornar? - em preguntes preocupat. No puc respondre't. Em decideixo per dir el que vols sentir.
- T'estimo - torno a mentir. I tu em tornes a besar. I aquest petó em fa adonar que realment tu m'estimes. No et mereixes que et menteixi, però, potser sí que t'estimo... llavors si realment t'estimo, dient-te que vull marxar ara i tot el que vindria després, potser m'equivoco, per tant, millor que esperi a estar-ne segura, per no fer-nos mal.
- Doncs així alegra la cara, que sembla que estiguis trista.
- El que passa és que, no sé, se'm fa estrany... Últimament tot va tan ràpid que gairebé no me n'he adonat que ja estem al tren, escapant-nos.
- Ja, jo em sento igual, però no pateixis, estem els dos junts, per fi. Hel·lena, em sents? Estem junts! - intentes fer-me riure un altre cop i un altre cop em veig forçada a somriure amb desgana. "Jo em sento igual..." has dit. Espero que no.