ÉS QUAN ESTIC FOSC QUE HI VEIG

ÉS QUAN ESTIC FOSC QUE HI VEIG

Indubtablement que el temps que ens permet el confinament és propici, per, entre altres coses, dedicar-nos a la millora d’un mateix en l’aspecte espiritual i de presa de consciència de tot plegat. Així doncs, vaig optar per tancar-me en una habitació, baixar del tot la persiana i sense encendre cap llum, seure còmodament amb les cames encreuades, res de cap tipus de música, per suposat, i amb els ulls completament closos.

Realment el panorama pintava ben negre, i això m’obligà a obrir del tot la meva ment, si no volia generar-me en poca estona una mini depressió. Així de pas, vaig provar de “veure” quina seria la meva primera imatge virtual i podria després deduir-ne el perquè d’aquella i no pas una altra. En primer lloc, m’aparegueren les persones, les més properes, les familiars i del meu entorn més íntim, vingueren després les amistats, seguit de les coneixences i més tard, es podria dir que de la resta (de saludats com diria J.Pla),

I em pregunto, per què no foren les primeres imatges p.e. un paisatge, un lloc on em dugués bons records, o bé un territori on sempre havia somiat trepitjar?. Per què foren les persones? I és què, notant-me en un moment ben solitari i suportant mitjanament bé, a pesar de tot, un confinament ja massa llarg, el què he vist que més necessito són les persones. Les d’aprop i les de lluny, però al cap i a la fi, tots éssers estimats.

Després d’una bona estona, (no més d’una hora) i per no enlluernar-me encenc un petit llumí, per adaptar-me a poc a poc a la claror. Encenc el llum principal, aixeco la persiana i evidentment no veig ningú al meu entorn, però somric, em sento cofoi i estic content. No les veig realment a aquestes persones, però sé què hi són, que existeixen, i això m’alegra la vida. Arribo a la conclusió de què és la foscor el què em fa veure amb molt més èmfasi, l’amor i l’amistat que em prodiguen dites persones, i potser a plena llum no me n’adonava del tot que era així.

Ara, ho he valorat molt més. Les necessito més que mai. Benvingut hagi estat doncs, pel que fa a aquest aspecte, dit confinament, que trobo ja excessivament durador, i sobre tot, perquè frisso per arribar al moment de poder-m’hi abraçar.

He après que la foscor m’ho ha fet veure tot molt més clar!

Jaumedelleida
Abril 2020