Enyor

Poses la rosa al gerro. És vellutada i vermella, com si s’hagués fet d’un broll de sang.
Sedosa, generosa, preciosa.
T’embriaga la seva flaire i et pren un embat de melangia terrible.
Inevitablement, et venen a la ment el vostre jardí i els rams de flors vermelles i la lluna blanca i aquells abrils entranyables de lletres i cançons.
I el veus a ell, a tocar del roser, vigilant les poncelles que eren a no res de badar-se. Mira! I t’assenyalava la més grossa. Aviat esclatarà! I et regalava aquella il·lusió que s’encomanava pertot. I tu li responies amb un somriure ample i amb la mirada neta i lliure.
Perquè per damunt de tot, éreu lliures.
Com les papallones que voltaven esvalotades per aquell cel ple de sol.
Després, venien les altres.
Les altres papallones que et feien pessigolles allà, davall del melic, cada vegada que te’l miraves o et mirava.
És indiferent ara el com.
Malalta d’un enyor punyent, tornes al gerro i a la rosa. L’acarones suau i li confesses que a ell, aquest Sant Jordi, li queda lluny.
-L’han cridat al front, a matar i a morir-se, ves. Un dia tretze, se’n va anar.
Se’t regira l’estómac. No pas pel tretze. És per la lluita, és pel combat.
-És d’aquesta manera tan salvatge -xiuxiueges a la rosa- com ens han furtat les primaveres lliures. Entens ara la meva fotuda solitud?
Ningú et respon.
Aleshores, la nostàlgia que tens clavada a la gola com una brossa que fa nosa, t’assalta els ulls.
Desvergonyida, una llàgrima salabrosa se t’escapa galta avall i gosa mullar la rosa.



Quanta, quanta guerra…