La cafetera

Poses el cafè a la tassa. Encara fumeja. Bufes fluixet un parell de vegades i proves de fer un glop. Està al punt. Quina excel·lència de sabor!
Aleshores, sense poder-ho evitar, te la mires atentament. És damunt del marbre de la cuina: blanca, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenya els pinyols.
És clar, penses, el cafè és de qualitat, però és evident que la clau de l’èxit rau en la cafetera. És una preciositat! I ni un ral va costar, va ser un cop de sort, que a casa no n’hi havia hagut mai de cafeteres…
Resulta que de joveneta, la teva mare, balladora com una baldufa, ballava un vals de punta a la plaça del Diamant; quan els músics, baldats de tant tocar, van parar per descansar, es veu que van rifar cafeteres… i una va tocar-li a ella.
Te la tornes a mirar. T’hi entretens una estona llarga. Qui sap les coses que haurà vist i sentit aquesta cafetera! Misèries de guerra i d’altres misèries que porta la vida. Perquè el viure és bonic, però a vegades, és com un camí costa amunt que et pren tot l’aire de dintre…
Uix! T’adones que és molt tard! Són les nou tocades i has de baixar a obrir la drogueria. A correcuita, l’agafes per la nansa… vols guardar-la a l’armari, però les presses són punyeteres: t’ha caigut a terra i s’ha partit pel mig. Fatalment.
L’esclafit de tot plegat, ha fet que el vell colom que et guaitava des de l’ampit de la finestra, alcés el vol.
Acabes de fer desaparèixer els vestigis d’una generació sencera.