Cercador
Titelles de fusta
Un relat de: Núria Fonoll Vergés- Compartir:
La nit havia estat llarga i xafogosa. Planyia als companys que eren a les lliteres de baix, anxovats, l'un al costat de l'altre, sense un mínim d'espai de decència entre ells. Jo dormia a la llitera de dalt, al costat d'un finestró petit, i aquella minsa obertura em proporcionava un xic d'oxígen que m'havia ajudat a suportar millor aquell infern. Perquè era un infern aquell campament, i també aquells homes que ens manaven la vida com si fóssim titelles de fusta, sense ànima ni veu.
No obstant, acostuma a passar que en condicions adverses, és on es forjen les més grans amistats. El meu cas no va ser una excepció, i allà, entre polls al cap i misèria a la boca, va ser on vaig conéixer els meus quatre millors amics.
A punta d'alba ens vam llevar. Aquell dia teníem permís del nostre superior per baixar al poble i comprovar l'estat en què havia quedat després del combat. A mesura que ens hi acostàvem, vam adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. Criatures, homes i dones, gossos i bestiar..., tots amb l'alè segat per la barbàrie, tots amb els somnis estroncats per les mans dels titelles -les nostres- i dirigides per aquells que en bellugaven els fils.
I va ser veure tota aquesta infàmia, la que ens va fer decidir fugir i no tornar mai més al campament. Avançàvem de pressa. Les nostres passes, fermes i decidides, s'enfonsaven dins la terra seca, i aquells terrossos de fang semblava que vulguéssin retenir-nos allà, per sempre més...
Però el nostre anhel de llibertat i justícia, ja era lluny, molt lluny.
Quan vam ser dalt del turó, a tocar de la frontera, em vaig girar cap a la vall: al fons, enmig del campament, vaig poder albirar el meu finestró petit i dir-li adèu amb aquella mà tan bruta de sang, tan manada pels altres.
No obstant, acostuma a passar que en condicions adverses, és on es forjen les més grans amistats. El meu cas no va ser una excepció, i allà, entre polls al cap i misèria a la boca, va ser on vaig conéixer els meus quatre millors amics.
A punta d'alba ens vam llevar. Aquell dia teníem permís del nostre superior per baixar al poble i comprovar l'estat en què havia quedat després del combat. A mesura que ens hi acostàvem, vam adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. Criatures, homes i dones, gossos i bestiar..., tots amb l'alè segat per la barbàrie, tots amb els somnis estroncats per les mans dels titelles -les nostres- i dirigides per aquells que en bellugaven els fils.
I va ser veure tota aquesta infàmia, la que ens va fer decidir fugir i no tornar mai més al campament. Avançàvem de pressa. Les nostres passes, fermes i decidides, s'enfonsaven dins la terra seca, i aquells terrossos de fang semblava que vulguéssin retenir-nos allà, per sempre més...
Però el nostre anhel de llibertat i justícia, ja era lluny, molt lluny.
Quan vam ser dalt del turó, a tocar de la frontera, em vaig girar cap a la vall: al fons, enmig del campament, vaig poder albirar el meu finestró petit i dir-li adèu amb aquella mà tan bruta de sang, tan manada pels altres.