L'HERÈNCIA

El casalot del bosc que havia heretat de la tia difunta feia feredat. La tarda que vaig anar a visitar-lo va tornar-se fosca i esquerpa.
Les panxes dels núvols, negres i amenaçadores, s’havien estarrufat de manera alarmant i, unes gotes grosses, qui sap si de benvinguda, van començar a espetegar al parabrisa del meu cotxe.
La façana principal, lletja i descrostada com una pell malalta, devia fer temps que queia a bocins; els porticons tronats de les finestres, desllorigats de les seves frontisses, oscil·laven en un vaivé tossut.
Davant de la casa, les capçades dels arbres que antany havien conformat el jardí, brandaven a mercè de la tempesta que en aquells moments ja ho assotava tot.
Plovia.
Plovia molt.
Plovia massa.
Primer guanyava l'aigua, que queia amb desmesura.
Després va guanyar el vent. El vent estripava la pluja i l’escampava arreu amb una força esfereïdora…
… Fins que va encalmar-se el temps.
I llavors varen reposar la casa i el bosc sencer.
Només el vell gronxador del jardí va continuar amb un balanceig frenètic, amunt i avall, com si una mà invisible l'empenyés cap al cel.
Aleshores, vaig decidir refusar l’herència.
Quina malastrugança, tot plegat!