ENTRE POC I MASSA

D’ençà que el vaig conèixer, el que més em va agradar d’ell era el seu aspecte físic. Bé, en realitat, va ser l’únic aspecte en que m’havia fixat i només pensava en tot el plaer que em podia donar. El veia com el mascle i com objectiu sexual. Res més. Aquell xicot no era precisament un Adonis però, això sí, era corpulent, d’aparença forta i tot ell suggeria potència, vigor i fogositat. No em calia res més per excitar-me sexualment. Ja en tenia prou. M’imaginava tota mena de luxurioses escenes de disbauxa i passió amb ell. Però només eren això, imaginacions.

La meva parella, un xicot sexualment normal, potser amb poca empenta, era respectuós, atent i sensible. Potser massa sensible i respectuós. Aquella relació sexual, que seria normal i acceptable per a la majoria de dones, a mi no em satisfeia prou. Considerava que li mancava passió, més ardiment, energia, espontaneïtat, una certa disbauxa i que, per contra, li sobrava circumspecció i parsimònia en el joc amatori previ i durant el procés cap el clímax. El xicot s’excedia en petons i carícies, en paraules dolces i amables xiuxiuejades a cau d’orella i en el temps de resposta als estímuls. Estava massa pendent de mi per prendre l’iniciativa i trigava massa estona a rematar la feina. M’enfarfegava aquesta actitud tan controlada i jo volia més acció. Vaig dir prou i ho vam deixar.

. I el que són les coses, vaig trobar-me amb l’home que tant havia anhelat i les circumstàncies van propiciar que ens aparelléssim. Vam ser companys una temporada curta, però molt intensa i salvatge, durant la qual vaig tenir moltes ocasions de fer realitat els meus somnis eròtics amb aquell mascle que tant havia desitjat.

Al començament, l’experiència era un gust, m’agradava i fins i tot desitjava aquesta trifulga. Però al poc temps me’n vaig cansar. Aquell individu no era un home, era una màquina sexual, un animal insaciable. Sempre anava calent i sempre estava a punt per a una rebolcada i es desfogava sense miraments. Era agressiu i desconsiderat com una bèstia i amb els sentiments d’una màquina. Ho sigui, cap ni un. Ni un rampell d’humanitat, ni una mostra d’emoció, ni un bri de respecte ni delicadesa, ni cap detall de tendresa. Jo li deia que no era dels de “l’homo sapiens” sinó dels de “l’homo erectus” per l’estat erèctil constant del seu penis. Ho vam deixar. Des d’aleshores que estic buscant un home que desfaci aquesta disjuntiva, que sigui capaç d’equilibrar la balança, posant en un plat el sexe i en l’altre els sentiments, assolint així la plena harmonia. N’hi ha d’haver algun, segur, però ho veig difícil, molt difícil.. I és què, noia, entre poc i massa...