enterrant a un viu

El dia s'aixecava ennuvolat, la ciutat sencera estava deprimida per la terrible noticia: ell havia mort. Segons havien dit els seus creditors i altres enemistats, va morir escanyat mentre, menjant festucs (també anomenats "pistachos") en va llançar un apuntant a la seva boca, amb tanta mala sort que va anar a parar-li al ben mig de la gola.
Segons el diari, l'enterrament es duria a terme el diumenge 7; es veu que el dissabte hi havia partit i el capellà no estava disposat a perdre-se'l - haver-me de saltar el derbi per una estupidesa com aquesta?!? Ja es podria haver mort un altre dia aquell pocavergonya...-.

El dia de l'enterrament, la família i diversos coneguts envoltaven el taüt del comentat difunt. La funesta caixa tenia com a peculiaritat uns gruixuts claus que provocaven la impossibilitat d'obrir-la. Entre la gent: ni un mot, ni una llàgrima; un silenci que feia de l'escena; la ja esmentada gent rodejant el fatal llit, mirant-lo com si hi estiguessin veient al mateix Diable; una imatge macabra. De sobte uns cops trenquen l'harmonia sinistra que envoltava a la cambra: - eh? Que hi ha algú? No sé a on estic... algú m'escolta?!? Eeeeooooooooooooo!!!! Socors!!!! El fals difunt cridava desesperat per sortir d'aquella presó mentre els seus botxins alçaven el taüt entre quatre i s'encaminaren cap al cementiri.
(- eh! que això s'està movent!!! Que algú faci el putu favor de treure'm d'aquí, sis us plau!!!!!)
Arribats al lloc adequat, llençaren la pesada càrrega cau avall, provocant un cop sec que va fer emmudir les repetitives súpliques de forma que els contempladors van respirar més alleujats.
D'entre la gent aparegueren dos nois amb dues pales. El que tenia un aspecte més adult fou el primer en clavar el cullerot en la terra i llançar-ne el contingut cap a la fossa; a partir d'aquesta, la sepultació va anant-se fent, lenta: ningú semblava tenir pressa i, de fet, no la tenien. Un cop acabat el cansat ritual, el més jove dels nois que sepulturaren a l'home mirava a on, fins feia poc, s'obria un forat negre; va xiuxiuejar uns mots dolorosos: - què? Ara quí dóna pel cul a quí, eh, pare? Ens veiem a l'infern, tros de cabró-.
I, aquells que guardarien fins que es morissin el secret que acabaven de viure, desfilaven a un pas funest pensant en com podrien celebrar aquella ínfima pèrdua.