és correcte espiar als veïns?

Un relat de: FRAN's

Va mirar el fanal de llum taronjosa, remugant interiorment pel molest soroll que provocava. Feia un parell de setmanes que s'havia fos i, en canviar-la, vés a saber com collons la deurien col·locar que a partir d'aquella tarda cada dia des de dos quarts i tres minuts de nou (suposava que degut a un retard en el mecanisme d'encendre i apagar els fanals) de la tarda fins a les vuit i tres minuts del matí següent un zumzit endimoniat entra a la vida del jove estudiant Esteve.
Era una nit d'agost, però tot i les calors típics de les dates aquell dia feia fresca; no suficient per obligar-lo a agafar un extra de roba però tampoc per estar al balcó amb uns boxers foscors i una samarreta de màniga curta, també negre, amb l'imprès "I ♥ St. Antoni" ocupant-li el pit com feia ell. Contemplava el seguit de llums que es veien del poble des del seu apartament llogat quan li va venir una esgarrifança deguda al fred i es va plantejar, ara de debò, de donar per acabada la sessió d'aquell dia d'observació, quan una llum es va encendre en l'edifici de davant.
L'Esteve sabia perfectament qui hi vivia en aquell pis: es tractava d'una noia que havien coincidit uns quants cops pel poble (que si a la cua del súper, que si comprant el pa...). era una noia molt maca i, per la conya que feia servir amb el forner semblava que també havia de ser divertida. Es va convèncer a ell mateix, feina no massa complicada, de quedar-se una estona més al balcó per contemplar casualment (no espiar) a la, diguem que casi distant, veïna.

Agafar el manyoc de claus de la butxaca i agafar l'adequada havent de suportar el pas de tres bosses plenes de menjar a cada braç no semblava feina fàcil però així és la vida es va dir. Un cop a dintre de l'edifici va poder prémer el botó perquè s'encenguessin les llums amb la planta del peu i, un cop aconseguit va canviar de peu per donar al botó de l'ascensor.
Mentre esperava que baixés va deixar les bosses a terra i (després de preguntar-se perquè no les havia deixat abans estalviant-se el joc de peus) es v mirar al mirall. No es considerava una noia presumida però, quan no tenia res més a fer sempre buscava un mirall proper per mirar-se i, si l'aspecte ho demanava, criticar-se. Pell bruna de cap a peus, mitja cabellera d'un ros enfosquit amb l'edat (20 anys no eren molts però així és la vida), un top blanc amb una còpia possiblement il·legal del catigat adornada amb un record del crêpe i finalitzant amb un banyador masculí que feia servir com a pantalons curts.
En entrar a casa va encendre la llum i va guardar a corre-cuita la necessitada compra i, havent acabat amb la feina bruta, va córrer fins al menjador-salad'estar-dormitori (no era un pis massa ampli) i d'un salt es va espatarrar al sofà-llit (actualment en funció de llit) i va estirar-se tant com va poder com a intent de treure's la mandra. Al cap d'uns minuts es va aixecar per anar a prendre's un suc; va obrir la nevera i, en comprovar que en fer tan poca estona que l'havia posat encara no era fred va optar per acabar-se la sangria del sopar d'ahir.
Se'n va omplir una copa i va tornar a la sala, aquest cop caminant, i l'ampolla (no fos cas que, per accident, la copa es buidés). Les va deixar a sobre de la taula i mentre engegava el televisor es va treure el top quedant tan sols amb els sostens del bikini. Donaven una pel·lícula del plus codificada i com que no trobava el comandament i de sobte la distancia fins aquell aparell semblava haver-se allargat va provar d'entendre el film. Mig minut després la Sònia s'aixecava i canviava de canal alhora que comprovava que el comandament estava al terra. Tres copes més tard li va començar a agafar un xic de calor i es va treure els pantalons encara humits pel banyador i el banyador mateix.

A l'Esteve se li va quedar la boca oberta en veure com es treia les dues últimes peces (havia tingut sort que el sofà-llit, en aquell moment llit, de la noia toqués amb la finestra de l'habitació). Li va venir d'un flaix la idea d'agafar la càmara fotogràfica per commemorar aquell instant fins la posteritat; ho va descartar de seguida ja que si en aquell moment la noia tingué la pensada de mirar per la finestra ara per ara podria dissimular, acció no tant fàcil de fer quan es porta una càmara de fotos a les mans.
Enmig del dilema moral que es duia entre mans la noia va fer l'acte temut: va mirar per la finestra i l'Esteve va tenir el temps just per virar la direcció de la seva mirada i, esperat un temps prudencial va tornar a fitar la finestra idíl·lica. l'Esteve es va quedar gelat en veure com la noia encara el seguia mirant; ara ja amb un samarreta a sobre tapant tota zona emissora de pensaments cristianament amorals, de fet només tapava fins al final de les natges però tan era.
En aquell moment la temperatura corporal del voyeur va patir una variació de temperatura; concretament l'escalfor que fins ara es concentrava a l'entrecuix del noi es va traslladar fins a les seves galtes i rodalies. La noia el va saludar amb tota la naturalitat del món i va desaparèixer del seu camp de mira. Seixanta-nou segons més tard l'Esteve va tornar en si i, aquest cop si, va entrar a l'apartament, va engegar el televisor per dissimular el zumzeig i es va quedar dormit amb la imatge de la noia mirant-lo als ulls (concretament en la imatge que guardava la noia tampoc duia res però es va dir a ell mateix que les petites mentides no fan mal a ningú).

Comentaris

  • Testimoni[Ofensiu]

    És inherent a la condició masculina.
    Fins i tot per damunt de la inclinació sexual.
    Tots els astrònoms mascles, professionals o afeccionats que tenim telescopi i una mínima visibilitat des de casa ho fem, no n'he trobat ni un que gosi mentir dient: "jo no"
    El meu fill quant tenia onze anys em preguntava:
    -Què feies mirant les estrelles si era tot núvol.
    Als tretze em deia:
    -A la finestra B9 cada dia a les 10 i molt poc hi entra una noia despullada, just quan s'apaga el llum de la finestra B10 (que és esmerilada i correspon a un bany d'una mena de residència)
    Anava despullada de cintura en amunt, que des de casa no es veia més. Però, naturalment, amb una cosa tan regular, vam pujar l'endemà al terrat a comprovar-ho. Va durar tot el mes de juliol.

  • Llibre | 02-09-2005

    Heheheh...

    Bé: jo no sóc qui per dir si és correcte espiar els veïns... o les veïnes!

    Sigui com sigui, aquest és un relat que ens mostra una situació bastant normal. Vull dir que no és tant el fet que ell va a espiar-la, sinoó que d'alguna manera s'hi troba. I aprofita l'oportunitat.

    Fins la propera,

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de FRAN's

FRAN's

50 Relats

98 Comentaris

62137 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
frase preferida: "no diguis mai: d'aquesta aigua no en beuré, aquests genitals no lleparé i aquest capellà no és el meu pare" (Quim Vila)
pel·lícula preferida:la fortuna de viure (Les enfants du marais)

la vida és una merda i precisament per això ens ho hem de passar bé