cançó sota pluja

La pluja colpeja orgullosament els vidres de la finestra, al menjador de casa. Encuriosit per l'inhabitual paissatge apago la televisió i m'hi apropo. A falta de seient em recolzo en el propi vidre i se m'eriça la pell pel glaçat contacte del vidre amb la galta. És una fredor que sovint se'm faria molesta, però aquest cop hi intueixo alguna cosa que m'agrada d'aquesta sensació: potser la contraposició entre el meu cos calent (s'entén que des del sentit més purità del terme) i la gèlida superfície, o vés a saber.
Al carrer, malgrat l'aparent buidor, hi puc observar puntualment ràpids despistats en busca de refugi: un oficinista que corre amb el maletí de barret, una jubilada que malgrat la intenció no corre tant com voldria per aixoplugar-se o una noia asseguda en un banc que amb una inquebrentable calma em fa dubtar de si realment s'adona de la pluja.
És una noia morena, duu tot el cabell amb rastes fins al final de les espatlles i vesteix un d'aquells jerseis posats en llexiu, de manera que perd en part el seu color donant lloc a formes abstractes blanquinoses simpàtiques de veure. Treu de la bossa que porta una guitarra i, malgrat la meva perplexitat, es posa a tocar enmig d'aquella plaça on la pluja no para mai de caure. Sense importar-li que tot possible espectador rebutgi les seves cançons davant la temptació de qualsevol lloc sec on refugiar-se.
No puc trobar el què, però dins d'aquella noia, ja xopa, hi ha quelcom que m'encisa, em captiva i no em permet deixar d'observar-la. Intento sentir què toca, continc la respiració per evitar cap mena de soroll. Però res. Després de dubtar durant uns segons obro la finestra i una gens menyspreable cortina d'aigua comença a entrar a casa. Segueixo amb el meu intent i m'apropo tant com puc a ella; i segueixo sense sentir la més minsa nota.
Recolzo els colzes a l'ampit de la finestra i segueixo mirant-la. Intento endevinar quina melodia pot sortir d'aquelles cordes ¿serà Imagine, d'en Lennon; o potser prefereix el també mític Boig per tu de Sau? Les juganeres gotes d'aigua llisquen distretament per la meva cara provocant-me gairebé pessigolles alhora que l'angoixa s'em va fent insuportable fins haver de rendir-me a l'evidència: necessito escoltar-la.
Agafo les claus de sobre la tauleta del telèfon i tanco la porta de cop. Incapaç d'esperar a un asmàtic ascensor em llenço escales avall en busca de la, ja casi escoltable, cançó. La porta del carrer espera impacient que l'obri i quan per fi trepijo la ciutat els pulmons se m'omplen d'una feliç olor a humitat barrejada amb tocs de l'habitual polució. I a l'altra banda de la calçada la veig, per fi, sense impediments. M'hi acosto i llençant una moneda a la pila m'aturo; quedant-me allà palplantat escoltant la melancòlica Vespre: m'encanta aquesta cançó. Apartant-se amb els dits un ble de cabells em mira - té uns ulls preciosos - alhora que deixa anar un "va seu, que et cansaràs" per continuar amb la cançó, ara, amb un ample somriure als llabis.

Més tard, prenent-nos un cafè, em va confessar que reia perquè encara duia les sabatilles de casa...

Creieu en l'amor a primera oïda? Jo ara també.