L'obra mestra

Un relat de: FRAN's

Feia mesos; perdó: feia anys que hi treballava; en, com ell li deia sempre, l’Obra mestra. No era la SEVA obra mestra, novel•la per la qual se l’hagués recordat durant generacions; ell no tenia aquestes aspiracions ni tanta vanitat com per firmar l’Obra mestra de la humanitat. Sí, així és; el que aquell home volia era crear quelcom que rebassés la mateixa definició de novel•la. Volia allò amb que les persones poguessin demostrar que la seva existència havia valgut la pena; un escrit que fessin de tots les grans obres “universals” semblessin tan sols un mer índex em comparació amb el que s’albirava.
Tenir l’obsessió al cap des de feia més d’una dècada i fins feia relativament poc no s‘havia atrevit a encarar-se a les tecles d’aquella antiga però inalterable Olivetti. S’havia llegit totes les obres cabdals de tots els escriptors cabdals (Plató, Shakespeare, Nietzche, Cervantes, Buda i un bon grapat més) volia tenir les bases clares; tenir l convenciment que la primera tecla que premés fos l’adequada. Ell entenia que el fet d’equivocar-se, ni que fos per la posició d’una coma o pel dubtós ús d’una preposició podrien fer trontollar de cap a peus el llegat de l’ésser humà quan ell ja no hi sigui.
Ell era fill d’una família suficientment benestant com per tenir un fill encarregat de l’herència de les persones. Els seus pares, evidentment molt orgullosos de l’empresa ben bé bíblica de la seva criatura, ho explicaven sempre que podien a les múltiples festes d’alta societat que es celebraven setmanalment a casa d’algú o altre: – pues si señora Botella, mi hijo será el mejor escritor de todos los tiempos. Con permiso de su marido: como le van las ventas de su segundo libro? Aunque no se que manía le ha cogido con hacerlo en catalán, con lo mal que se recita…–.
Es va fer construir un despatx a les golfes de la casa, i allà hi va encabir-hi també un lavabo, una dutxa – banyera no, que rellisquen i gasten massa aigua! – va decidir tancar-se allà dins fins que afegís l’últim punt i final a l’Obra.
Ho tenia tot preparat, l’ordinador, l’espai ampli i relaxant i.... EL SOROLL!!!! QUI ERA L’IMBÈCIL QUE FEIA TAN DE SOROLL?! Es va aixecar i va mirar per la finestra; el maleït vent feia fregar les maleïdes fulles, les arrencaria totes si pogués: millor encara! Es va fer construir un recobriment aïllant al voltant de la seva cambra; va tapar les finestres amb barres de fustes i va omplir les juntures de la porta amb silicona. Soledat per al geni. Això és l’ingredient basic i ara ja el tenia. Va obrir el processador de textos i va començar a teclejar

El menjar començava a escassejar, les incipients goteres que començaven a aparèixer després d’anys de sepultura li oferien la suficient aigua per veure mentre seguia amb el seu projecte de vida. Ara ja només podia escriure amb una mà ja que l’altra la tenia pràcticament immòbil degut a que l’humitat estancada li produïa una forta artrosis. La calvície que recentment l’assetjava era un consol perquè així guanyava temps estalviant-se haver de tallar-se tant sovint els cabells.
Feia anys que no tenia consciència de res que no tingués una estreta relació amb el llibre. Havia oblidat completament l seva família o el seu propi rostre, degut a que no hi havia cap mirall a les hermètiques golfes.
Un mal dia un sac d’ossos deshumanitzat va acabar d’escriure l’obra mestra de la humanitat, aquella amb que els humans havien de sentir-se honrat pel sol fet de pertànyer a la seva espècia. La humanitat mai se’n va sentir d’honorada, car que mai va sortir d’aquella cambra segellada cap coneixement cap al món exterior.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de FRAN's

FRAN's

50 Relats

98 Comentaris

62144 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
frase preferida: "no diguis mai: d'aquesta aigua no en beuré, aquests genitals no lleparé i aquest capellà no és el meu pare" (Quim Vila)
pel·lícula preferida:la fortuna de viure (Les enfants du marais)

la vida és una merda i precisament per això ens ho hem de passar bé