Ens estimàvem...

Ens estimàvem. No tothom té la sort de poder compartir tots els sentiments que nosaltres vam descobrir junts.
Ens estimàvem. Vam menjar-nos el món junts. Però poc a poc, amb el temps, hem anat descobrint que res és per sempre, i nosaltres no n'hem estat l'excepció.
Ens estimàvem. Tu em vas ensenyar a volar quan jo em pensava que no ho podria tornar a fer mai més. Però es va acabar. I jo vaig haver d'aprendre a caminar sense tu al costat.
Hi ha haguts moments en que he dubtat de si valia la pena, caminar. Quin sentit té lluitar per oblidar el passat i començar de zero si ja no et tinc al costat? Digues, quin sentit té? Quin sentit té intentar enterrar els mals moments que mica en mica anàvem oblidant junts si de sobte ja no tinc ningú en qui compartir els bons? La veritat és que encara no ho tinc clar, si hi ha cap sentit.

Ens estimàvem. M'atreviria a dir que encara ens estimem. Però l'amor es complicat, oi? Les persones som complicades. Tu i jo som complicats. I de vegades, no n'hi ha prou en què dues persones s'estimin. A més a més, han de saber com estimar-se. I nosaltres no en vam saber. Ho vam intentar, fins i tot vam creure que ho havien aconseguit. Però ens equivocàvem, no estem fets per poder-nos estimar.

Ens vam estimar. Ha passat uns temps, i de vegades penso que encara t'estimo, i potser ho faré per sempre més. M'agradaria pensar que jo encara sóc alguna cosa per tu. Sigui com sigui, la vida no s'atura. I no podem viure enganxats al passat. El present és avui i el futur és en el demà. Vam travessar límits junts, però potser van ser els mateixos límits que ens van portar al final.
No sé què se'n ha fet de tu. Potser has trobat algú altre amb qui compartir l'amor, els sentiments, la vida. Potser et trobes com jo, enganyant-me a mi mateixa autoconvencent-me que ja no signifiques res per mi i que he aconseguit oblidar-te. Qui sap... la vida dona tantes voltes! No sé quin camí vas escollir...però tan de bo siguis feliç.