Miralls esmicolant vides

Un relat de: Soliloqui

Sempre ha pensat que es tractava d'un moment massa difícil d'explicar; no sols per la complexitat del moment en si, sinó també per la manca de comprensió, tan per la part que li pertanyia a ella mateixa com per la part que pertanyia al món que l'envoltava. Tancava els ulls, i l'únic so que trencava el silenci era el traç imaginari d'uns vidres trancats. Notava cada petit fragment, cada petita fiblada entre els seus dits, entre les seves mans, entre la pell i sentia la cremor dels petits cristalls per cada petit racó del seu cos mentre caminaven amunt i avall, baixant per l'esòfag i arribant a l'estómac, viatjant per les venes i corrent per la sang. Els seus ulls cremaven, com si per més vidres que queiessin, les parpelles no s'acostumessin mai a aguantar aquells vidres esmicolats clavant-se als seus ulls; el final, tots els vidres, acabaven a un lloc on no els sentia directament a la pell, però notava la seva presència a través del mar de llàgrimes clares que dibuixaven freds rius entre les seves galtes. I es preguntava segon rere segon, hora rere hora i dia rere dia, quina era la peça que fallava; perquè a mesura que passava el temps, els vidres s'anaven trencant encara més i els miralls eren, cada cop, més esquerdats? Tot i això, per més cristalls que notés, sabia que no patiria cap mort sobtada; no seria víctima d'una parada cardíaca ni de cap altre patologia semblant. Aquests miralls trancats tenien la capacitat infinita de deixar-la continuar amb suïcidis lents, discrets, que podríem resumir amb saltar-se un dinar o amb sortir a córrer sense límits.
De vegades, pensava que potser el que havia de fer era no tancar els ulls; ignorar la maleïda imatge que es dibuixava quan s'encarava el mirall i així, no sentir com cada punta d'aquells vidres esmicolats se l'hi clavaven cos endins; però aquesta idea mai funcionava. No sabia perquè però malgrat no buscar-se directament reflectida, els cristalls seguien coent i cada vegada, ho feien amb més força. Per més que ella intentés ignorar les imatges difuminades, una obsessió sense final s'havia apoderat de cada racó del seu cervell i era ja massa difícil oblidar el que el mirall l'hi ensenyava. En aquest precís instant sentia por. Era una por coneguda, potser perquè ja feia temps que convivia amb ella, però tot i això, ella no la sabia identificar. Era una por amb olor a cremat, gust amarg i color apagat. Ara però, s'adona que era un cúmul de pors de les que, la menys important, era la por al seu cos. Era por a la vida, era por al món, era por a ser com era -entre d'altres pors i sentiments, es clar-.
I quan no tancava els ulls, sentia, sols, el fort soroll d'una trencadissa sense final que feien esclatar la seva pròpia imatge. Intentava reconèixer la noia que un dia havia estat, però no podia veure res més que els seus cabells dèbils deixant caure els pas del temps i la seva mirada apagada dins un hivern forçat. Tot i això, seguia sense entendre-ho. Només tenia la capacitat d'entendre el regust amarg d'aquella imatge. I d'allà, no podia ni sabia escapar.

Aquesta és la seva història. He dit SEVA -tercera persona del singular-. Feia dies que tenia ganes de parlar-vos d'aquells detalls d'uns moments tant importants en el llibre de la seva vida. Us en volia parlar, perquè coneixèssiu els que, amb una mica de sort, aviat seran, sols, els records d'una noia que ja mai coneixereu.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Soliloqui

Soliloqui

52 Relats

100 Comentaris

49869 Lectures

Valoració de l'autor: 9.24

Biografia:
Vaig nèixer una matinada del mes de juny del 1986 entre la boira que caracteritza la Plana de Vic...

Vaig crèixer entre il·lusions , pintant somnis de colors difuminats amb somriures, fins que vaig adonar-me que no es pot viure només de somnis i pinzells de colors de l'arc de sant martí...aleshores, vaig començar a refugiar-me entre lletres i papers...

Llicenciada en biotecnologia però amb alguna vena literària, que encara no sé d'on ha sortit... faig soliloquis sobre paper que problablament no tenen cap sentit...però m'ajuda a truere tot allò que m'ofega dia a dia.... i de vegades, em deixen un xic millor.

Amenaces a l'autora,reclamacions, propostes o... el que vulgueu a:

[[soliloqui_2808@msn.com]]




www.fotolog.com/soliloqui

[[...Y que, por fin, el tiempo borre las heridas. Y tus fantasmas nunca mas vuelvan a verme.]]