De vegades

De vegades, sense voler, se'm escapava somiar. Travessava els límits i m'endinsava en un món imaginari; on les parets eren fetes de pàgines de llibres de poemes d'amor i els sostres eren il·lusions difuminades entre somriures. Tot d'una, tot era diferent. Podia estar-me sota la pluja i notar com cada gota que queia em porta un fragment de vida. Podia asseure'm el sofà i gaudir de cada segon de tranquil·litat. Si m'esforço, encara puc recordar com aconseguia abraçar les estrelles de les nits més màgiques.

D'altres vegades, sense voler, se'm escapava il·lusionar-me. Era com perdre'm en un món màgic on tenia la capacitat d'imaginar una vida millor. Sense nits eternes, sense les llàgrimes d'incertesa, sense el pes de tants anys de silenci. Era jo mateixa... i somreia quan ho pensava.

Fins i tot, sense voler, se'm escapava desitjar. Desitjava impossibles basant-me amb els possibles. I sentia tot el que m'agradava, també el que em feia mal... però era tant petit el costat dels bons moments... desitjava ser la protagonista de la meva vida (de res més) i volia vèncer els sentiments esfereïdors mentre tocava amb els dits la lluna i m'emmirallava en els pètals de les flors de primavera.



Llàstima, era bonic tot això. Encara no entenc perquè vaig voler escapar d'aquell món tant feliç... potser ho vaig fer sense adonar-me'n, i quan vaig obrir els ulls ja va ser massa tard. Potser perquè no ho era tant, de feliç... i aquests moments només eren la disfressa d'una vida esquerdada.

De vegades, sense voler, em pregunto com he pogut permetre que totes aquelles coses que solia fer i m'havien de fer feliç anessin quedant ofegades dins la meva pròpia presó.