Abril

Sembla mentida que demà encetem l'abril. Miro enrere i la veritat és que em fa mal recordar l'abril de fa un any. Però és igual, ara no vull parlar de l'abril de l'any passat; al cap i a la fi no és res més que el passat i arribarà un punt que de tant recrear-me en el passat m'hi quedaré empresonada. Parlem d'ara, de l'avui. Costa de creure tot el que està passant dins meu. Confesso que segueixo buscant explicacions a tots els silencis, però alguna cosa està canviat. Ara sé que hi ha coses més senzilles del que jo penso, que si simplement em paro i observo el meu voltant puc aprendre molt més del que mai he imaginat. Asseure'm i veure com m'agafo a la vida. Agafar -me a sentir, el que és bo i el que és dolent. M'estic adonant que els meus temps estan canviant. No sé si dir que començo a ser algú o que deixo de ser algú; és igual, la clau és el canvi, l'existència d'un principi i l'evidència d'un final. Potser, per fi, em faig gran i em començo a importar. En aquesta ocasió, però, el sentit de mirar el passat i el present és que penses que el camí per el que has caminat durant aquest temps era el correcte, veus que tot i que encara en queden, part dels sentiments negres farcits de dolor han anat quedant enrere.
No sé com classificar aquests dies, setmanes o mesos de transició. Són moments de pas entremig de la vida on la meva fita és l'equilibri i el valor d'un mateix (i tot el que es deu sentir quan un respira aire fresc també, no us ho negaré). La felicitat també, però de vegades penso que aquest terme és una mica massa utòpic (i no vull tornar a viure d'utopies).
He d'admetre que aquests dies també em fan por... i és que els conec tan poc... em fa por confiar massa en el futur... bé, i també em costa confiar en el present, però no perquè estigui entrant en un rol pessimista, més aviat tot el contrari. Em fa por perquè és incert, i m'agradaria poder-lo escriure amb els colors més dolços. Però també admeto que estic sorpresa. Sorpresa de mi mateixa. Jo que em pensava que no em quedava res... i veig que m'equivocava... o no, potser que no em quedava res, però he recuperat. He vist néixer somnis, il·lusions, esperances, mans on agafar-me i vida... tinc més ganes que mai de col·leccionar somnis mentre segueixo construint els pilars de la meva vida.

Tant de bo pogués tancar els ulls i que en obrir-los pogués comprovar de que tot el que estic vivint és de veritat. I és més, que tot el que estic vivint encara pot ser millor...