Enmig del desert

Sóc enmig del desert, tot el que veig és terra pedregós, cel blau i sol ardent, que crema la cara encara que no el miris… no hi ha dunes, no hi ha colors suggerents, no hi ha detalls amb què em pugui distreure, no hi ha poesia. És el no-res més desolador. Només hi sóc jo i, encara que no el veig, Déu mateix. És això la fe?
De sobte, per la fina línia de l’horitzó, començo a veure un núvol de pols, un núvol petit i llunyà primer, però que ràpidament es va fent gran, immens… negror, pols i vent que se m’acosten massa ràpid perquè pugui comprendre…
Només tinc temps de posar el cotxe d’esquena al vent per afectar el menys possible al motor i de tancar-m’hi a dins perque el vent i la pols no em facin caure. En un moment tinc aquell núvol immens, la gran turmenta de sorra, sobre el meu cap, al meu voltant… no veig res, el no-res s’ha transformat en una fúria que m’amenaça i em fa mal: no puc sortir del cotxe, però a dins fa una calor insuportable, l’aire pesa i crema, és irrespirable… però no puc obrir la porta, m’han dit que la tempesta passarà i si l’obro perquè crec que ja no aguanto més potser la tempesta se m’empesarà.
M’ho han dit, confio i aguanto dins el cotxe, m’ofego… És això la fe?
I quan ja no puc més, també de sobte, el vent s’afebleix, el núvol desapareix tan ràpidament com havia vingut i torna aquell paisatge desolat, aquell no-res aclaparador però que ara em sembla amable i acollidor perquè és el que em dóna una nova oportunitat per caminar, per créixer, per viure de veritat. Més endavant ja arribaré a un oasi o al final el desert, ja no és tan important. Però cal estar alerta, les tempestes semblen sortir del no-res i quedar en no-res, però també poden fer molt mal.
Cal confiar, cal esperar, no puc defallir encara que ara no hi vegi… en els moments de desert es maduren les grans decisions. És passant per la cremor del vent i de la terra, pel desert del cor, que poden florir les llavors d’una vida més plena. És això la fe?