La foscor

“Heu vist mai el color que té la foscor il•luminada amb una flama? És diferent de la foscor que hi ha de nit en un camí; és com si estigués formada de fines partícules cendroses que contenen tots els colors de l’arc de Sant Martí”
Elogi de l’ombra, Janichirô Tanaizaki, 1933.

La foscor sempre es diferent, com la llum, com cada dia i cada moment.
La foscor també és part de la vida, per això també té infinits matisos i amaga tots els colors. Cal estar atents també a la foscor, cada foscor ens parla d’una manera diferent, ens alerta sobre algun sentiment del nostre cor o ens ensenya, potser, un nou aspecte de la realitat... La foscor és una i són moltes a la vegada! Com al ser il•luminada amb una flama o la foscor del camí. Com la vida.
La foscor no és l’absència de claror, la foscor és, sobretot, un lloc d‘anunci i revelació. Anunci i revelació de com sóc jo. I de quan de gran és la vida.
Et convido a passejar per la foscor! A les fosques, és clar, només amb intuïcions i sentiments del cor; aquests seran els nostres fanalets, perquè són fanalets que no trenquen la foscor però que la saben mostrar com és en realitat. Tant de bo en aquestes passejades descobrim que cada foscor té alguna cosa per dir-nos, que al fons de cada moment de foscor s’hi amaga un tresor lluminós que espera ser descobert.
I el silenci?, sembla que el silenci fa la foscor més gran, més fosca encara i... més reveladora encara. Això és perquè el silenci és el llenguatge que millor parla al cor. Per això és millor sempre omplir de silenci la foscor, en el cor i en el cap. És millor atrevir-se a deixar enrere el soroll abans d'entrar en la foscor.
La foscor plena de silenci és un dels reptes més grans, pot fer basarda fins i tot, però, si ens atrevim a entrar-hi, veurem que poques coses són més clares que un silenci intens enmig de la foscor més gran.