Les quatre llums

Potser són també quatre pistes que em poden donar llum en aquest moment. Son aquestes:
Viure la terra intermèdia, utilitzar la plasticitat del cor, augmentar la base de sustentació i veure-hi doble
1.- Viure la terra intermèdia
Al fer 50 anys, més o menys, comences el teu viatge per la terra intermèdia. Perquè, a la vida de tothom, hi ha una terra intermèdia.
El veritable canvi d’escenari és cap als 50 anys. Els fills (si en tens) ja volen, però encara tenen la seva casa a la teva. Els veus i no els veus. Les relacions amb els amics son més madures, com amb els fills, més assossegades, i també van obrint nous horitzons, que a vegades ni tan sols sabies que existien, o que serien també per a tu. Les llàgrimes són cada vegada més plenes i més sinceres. No son igual que mai abans, cada vegada són menys precipitades i més profundes.
La força comença a abandonar-te, potser al principi només ho pots veure en algun detall, però a poc a poc van guanyant terreny aquests detalls. Ja no pots fer el mateix que abans! I és cert, però per fi també ara pots fer coses que mai havies pogut fer, ara pots sentir amb més plenitud, i pots dibuixar relacions amb una profunditat insospitada... És a dir, pots viure més intensament, pots ser feliç amb tu i amb els altres, com mai ho hauries somniat. Ja no has de demostrar res a ningú, però veus que et queda encara molt camí per caminar, moltes sorpreses per descobrir i molta felicitat per assaborir. Ara és el moment. La terra intermèdia és terra de plenitud.
2.- Utilitzar la plasticitat del cor
Els científics parlen de la plasticitat del cervell, que més o menys vol dir que quan una part del cervell, pel motiu que sigui, malaltia o accident, mor o queda inutilitzada, una altra part del mateix cervell és capaç d’assumir les seves funcions. Fins a cert punt, és clar. Però a l’arribar a la terra intermèdia el que et fa falta és que el teu cor també hagi après a ser plàstic. La plasticitat del cervell va molt unida a la del cor, sense cap dubte. Amb els anys, qui aprèn a ser plàstic és el cor, el cervell ja ho sap que ho és de plàstic, i ja actua així quan detecta que fa falta, però el cor... el cor, amb tota la vida que ha viscut fins arribar a la terra intermèdia, ho ha aprés, perque no ho sabia. Però el cor descobreix que no s’arriba a la terra intermèdia sense cap caiguda, sense cap ferida, i sense cap esforç. Arribes amb molt caminat i amb molt après, i potser el més important que has après és que el cor també és plàstic, en un sentit diferent moltes vegades, però també molt més gran, que el cervell.
La plasticitat del cor va més enllà del fet que una altra part assumeixi les funcions que li correspondrien a una part que s’ha mort del cor... perquè el cor sap que sempre és tot un: quan estima, ho fa tot el cor, quan un record fa mal, afecta a tot el cor, i per això, quan una part del cor mor, la resta del cor assumeix temporalment les seves funcions, però només temporalment. Aquí esta la diferència amb el cervell: el cor no es resigna a tenir “parts mortes”. Mentre quedi una guspira de vida en alguna part del cor, aquest intentarà, incansablement, renéixer, perquè cada part del cor és imprescindible... i sempre es pot recuperar. Les ferides podran deixar cicatrius molt profundes, però mai poden a impedir que el cor torni a bategar amb tota la seva força, “tot ell”. Potser passarà molt temps, però si el deixem i no defallim, el cor es pot recuperar o, encara més, el cor sap curar ferides i conviure amb doloroses cicatrius per créixer encara més. Aquesta és la plasticitat del cor. Tant de bo el cervell pogués fer el mateix!
3.- Augmentar la base de sustentació
A vegades he llegit en informes mèdics que m’han fet sobre la meva situació:“marxa amb augment de la base de sustentació”, o una cosa semblant. En definitiva, el que això vol dir és que camino insegur, també una mica de tort, i que això és molt evident. Per això obro més els peus del que seria normal en caminar. Ho faig espontàniament i sense fixar-m’hi. Simplement és que el cos busca la situació de millor equilibri per a ell per minimitzar el risc de caiguda. És una reacció que clarament obeeix a l’instint de supervivència que tots tenim.
Però potser això em diu alguna cosa més. Em diu que he d’explorar nous horitzons de viure la vida, que els he de caminar amb molta atenció i que he de deixar que m’expliquin els seus secrets. Sempre hi ha noves maneres de fer, llocs, coses i persones que esperen ser descoberts. La base de sustentació que m’ha mantingut fins ara ja no és suficient, amb ella he caminat molts camins, i encara està a l’origen de cada pas que dono, però hi ha noves maneres de veure la vida, d’arribar a nous horitzons. I tot això només ho puc fer si augmento la meva base de sustentació, si camino diferent. Ja he tingut la sort de caminar per molts camins fantàstics i poc transitats en la vida i en el cor, però ara cal fer atenció per poder seguir endavant, assumint tot el que ja he caminat i aixecar el cap vers els nous horitzons que començo a intuir. I tot, perquè m’he vist obligat a caminar de forma diferent. He d’augmentar la base de sustentació per integrar tot allò que ja he caminat i adreçar-me amb decisió cap a nous horitzons a vegades ben poc definits. Només caminant de tort puc seguir recte endavant.
4.- Veure-hi doble
Ja fa uns anys que hi veig doble, el que em passa es diu tècnicament “diplopia”. Hi ha dies que això és gairebé insuportable, em mareja, em fa caminar encara mes malament, em confon les idees i em fa doblement difícil escriure, perquè, per exemple, davant un teclat no encerto la tecla de la lletra correcta moltes vegades. Sí, la confusió en la visió m’arriba a les idees, i, així, al meu discurs (que no aconsegueixo que sigui mínimament ordenat). Però també fins i tot, a vegades, la confusió arriba als sentiments, i això encara és més dolorós. La diplopia m’inutilitza totalment! El fracàs de tots els intents mèdics per resoldre-la (operacions a l’ull, prismes a les ulleres i altres propostes de remei) també m’ensenyen que, aquesta, és també una expressió de la nova situació amb la qual he de conviure.
Amb la diplopia hi veig doble quan miro alguna cosa a prop, quan intento llegir... però vaig fent, encara que em fatigo molt i cada vegada més quan faig aquests esforços (observar i llegir, quin esforç!). I amb la diplopia també hi veig més borrós de lluny, quan aixeco el cap vers l’horitzó. Però veure un horitzó borrós permet veure també nous colors que neixen de la confusió i es creen a l’horitzó, permet veure una realitat a la qual normalment no tenim accés. Una realitat que també sap fer més bonic el que tenim ben a prop. Així, la diplopia també és una llum que em mostra nous camins, que també em convida a caminar per on mai ho he fet, i de la manera que mai ho he fet. La diplopia, curiosament, m’apropa més als horitzons més amples, al cor de l’amic, a l’alegria del que riu i al dolor del qui pateix. També la diplopia és una llum i un repte que em pot fer més gran.