Futur sense pluja

Llig una manera molt especial que el protagonista del relat pensa sempre en el futur i amb molta energia. Un futur sense pluja? Doncs qui s'ho pot imaginar.
M'ha agradat molt com ho planteges, tan filosòficament, Josep Maria.
Personalment a mi, no m'agrada gens la pluja, mai, però el teu relat és una sensació depluja constant.
T'ho comente així, que no m'ha agradat mai la pluja i a més a més, hui en dia, doncs des que tinc una sordesa brusca, tots els sorolls del món, se m'apeguen en el meu cap.
Ara mateix, tinc el ventilador en marxa i l'aguante, però en el meu cap el tinc tot seguit i amb molt de soroll. El tinc des de l'any 2005 i ho patesc sempre. Sempre necessite el nobritol per a dormir bé i relaxat.
Gràcies per tal relat,que és preciós i té molta il.lusió pel dia de pluja.
Un salut
Perla de vellut

T'invite al meu últim poema que he editat. Gràcies.

Sí, Moltseblanc, tens tota la raó!
Que caram!
Moltes moltes gràcies

Aquesta pluja del teu relat és com una manera “bonica” d’anomenar la desesperació (pèrdua de tota esperança). Al protagonista se li està morint l’esperança, per això té un futur amb pluja i té un passat que se li va ofegant també.
Mentre anava llegint el teu relat em venien ganes de cridar. Que cridi, ell, que trenqui el silenci i doni un cop de puny a la taula. Que li ensenyi a la puta vida que aquí encara mana ell i que mai, MAI, tots els dies seran de pluja. Ni al futur, ni molt menys al passat. A partir d’ara s’accepten només plugetes bones, de tant en tant. Ja sigui una de suau de tardor, que faci brillar els granats i els grocs de les fulles del terra. Ja sigui pluja d’hivern que fongui la neu. Ja sigui pluja de primavera que faci obrir els capolls de les roses. Ja sigui pluja d’estiu (ehem, ehem...). I sol, la cara cap el cel, els braços alçats, les mans obertes, escalfor, i el somriure desfent a bocins la desesperació.

Un amic m’ha comentat que la pluja també és bonica, que li agrada. I té raó, la pluja també pot donar força, també es pot dibuixar un futur magnífic amb pluja. Sol i pluja, fred i calor, llum i ombra, dia i nit,calma i tempesta... tot això és la vida quan la vivim amb intensitat, no?
Us deixo un petit reat sobre la pluja també que esta publicat en el meu llibre “instint de vida”. La pluja és molt inspiradora...

Instint de pluja
Mira, des de la finestra, el plugim suau d’una tarda de primavera. Mira’l de veritat. Mira’l a ell només.
Fixa’t en les gotetes que llisquen pel vidre, i en les que saben canviar el color del cel. Fixa’t en els raigs valents del sol, que s’atreveixen a compartir l’horitzó amb aquesta pluja fina, i en els núvols intensament blancs, que es mouen solemnes per aquell cel blau que els acull en el seu firmament. Fixa’t en el so constant i pacífic de milers de gotes acariciant suaument la terra…
I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
Mira també, des de la finestra, la tempesta poderosa enmig de la nit.
Fixa’t en les gotes que moren al vidre, en les que son il•luminades per llamps poderosos o en les que acompanyen trons estremidors. Endevina els núvols negres que amb tanta força et fan sentir petit i enyora la lluna que sempre sap esperar el seu moment…
I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
Mira també, des de la finestra, la tempesta immensa d’una tarda d’estiu.
Fixa’t en les gotes que no saben de vidres ni límits, en les que cauen amb violència sobre bassals nounats, en les que sacsegen les fulles i els arbres, i, en les que, malgrat el seu poder, permeten que el sol competeixi amb elles…
I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
Mira també, des de la finestra, la pluja insistent d’un matí d’hivern.
Fixa’t en la seva en la seva força, en la seva monotonia poderosa i en el cel gris que te la dona. Fixa’t en el seu ritme decidit i en el seu temps sincer. Fixa’t en les hores que vol alentir i en la petitesa que et fa sentir, com la tempesta, com el plugim suau de primavera…
I encara molt més. Mira la pluja de veritat.
I ara, obre la finestra.
Que la tempesta et mulli, que l’ humitat t’arribi als ossos, que la foscor de la nit t’envaeixi, que el raig de sol comparteixi amb tu també la vida, que omplin el teu pit la remor dels arbres mullats i el murmuri dels bassals acabats de néixer.
La pluja arriba de tantes formes! Escolta-la sempre, i agraeix que sempre sigui diferent. Perquè, en les seves mil formes, en els mil paisatges que ella sempre sap fer nous, respira el seu instint més profund. Sí, la pluja també té instint, un instint que sempre apunta a allò més gran i més amagat, a allò que és infinit. Perquè és instint de pura vida.
Ara, ja, només et falta caminar enmig de la pluja.
A què estàs esperant?