Enmig de pots de laca i revistes del cor

Quan va acabar l'escola, la van posar d'aprenenta de perruquera. Deien que feia per ella, i bona raó van tenir. Ben ràpid va passar de ser la noia dels encàrrecs, fer anar l'escombra amunt i avall i rentar caps, fins a dominar l'art de les estisores.

Però quan per fi va agafar una perruqueria que es traspassava, pensant que el camí seria fàcil, s'adonà que els compliments i les propines rebudes fins aleshores no eren cap garantia d'èxit. Aconseguir una clientela fixa i fer-se un nom, tan jove com era, resultava complicat. I durant anys, el negoci va anar resistint, fins que un bon matí, mentre s'arreglava davant del mirall de casa, va tenir una bona pensada.

De la remodelació de la perruqueria tothom en va fer safareig. Que si era massa moderna, massa extravagant, però la veritat és que a poc a poc el volum de feina va anar augmentant, fins al punt que va haver d'agafar dues ajudantes.

Però sabeu? No fou qüestió de sort que un cop acabades de pentinar, elles es miressin al mirall, es trobessin esplèndides i somriguessin. El responsable de fidelitzar les clientes fou el seu marit, i no malpenseu pas. Era un brillant cristaller, molt bo en el seu ofici i excel·lent coneixedor dels trucs i efectes que es poden aconseguir amb els miralls.