Encara no sé viure sense riu

Quan me'n vaig anar del poble, em semblava que no hi havia vida sense un riu al costat.

La mare dient-te no t'acostis al riu i espolsant-te els pantalons si t'havia vist o una germana teva li ho deia -sempre ben intencionada, però amb ganes de veure com et feien un parell de surres!-.

Era una font d'experiències: por, plaer, companyonia, sorpresa, emoció: voler travessar el riu a peu, veure el noi del forn nedant pausat per la tarda, vora el molí àrab.

El riu era un company a qui senties de lluny per la seva olor d'algues. A qui temies: una força de la natura que envaïa la plaça en les riuades, Tota la plaça de l'arenal ple d'aigua i els llaguts passant per allà on només hi passaven les persones els dies normals.

Expressió de la força descomunal i amoral, despietada, emportant-se la vida dels agosarats. Era el soroll espaordidor del frec de la corrent contra la roca, els impressionants remolins o caragols que es formaven; la forma en què s'enduia sense remei ni culpa algun incaut que el volia reptar,…

He de recordar els passejos riu amunt i avall en barca amb la perxa; l'am dels pescador enxampant una anguila, el darrer llagut venint de "ponent", ben enfonsat en l'aigua per la càrrega, la mula saltant a la riba, la mare rentant els llençols,...L'aigua tèbia en el bassal segur, els peixos condemnat a morir al galatxo que s'eixugava lentament desprès de la crescuda, els capgrossos a l'abast en un "toll" proper, els canyissars espessos,…

Són tants records! La mala sort clavant-se al dit del meu amic en forma d'am!

La serp escolant entre terrossos clivellats, encara humits, d'argila a la banda "obaga".

I aprendre a nedar tot sol empès pel corrent del riu en un costat protegit: aquest decidir-se a fer un pas endavant.

I la por a l'aigua i que la mare un migdia "roent" d'agost et digués: porico! cap endins! Com costa de decidir-se, fins i tot pel plaer!

I l'home, totalment suïcida baixant pel mig del riu en ple octubre: era boig!

Els còdols sota el llagut que el calafat amb la brea i l'estopa renova. Mirar l'altra riba com una entelèquia inabastable: allà on no aniràs mai!

Un veí poderós, insensible, esplèndid, creatiu, canviant! : veure sempre passar coses sense moure't del lloc!

No és, doncs, estrany que els grecs els consideressin com deus per la seva qualitat de reflectir en les seves aigües totes aquestes característiques humanes. I que tardis molt a viure sense el seu pas.