Cercador
En la solitud de la cambra fosca
Un relat de: Marcel Vidal- Compartir:
En la solitud de la cambra fosca
pronuncio el teu nom un cop i un altre...
El cos reposa, ajagut, cansat, gairebé inert
damunt llençols que el cor voldria vius.
La màgia dels sons que et conformen el nom
fan que el coixí esdevingui el teu rostre
i que les meves mans dins el llit,
a les palpentes et busquin.
Revivint el bes, la nit em porta a tu,
i, tot abraçan-te,em deixo vèncer pel somni...
Comentaris
-
L'enyor...[Ofensiu]brideshead | 15-03-2005
enyores el seu rostre, el seu cos, el seu nom... i revius, sol, a la cambra fosca, el seu amor cec, intens, apassionat, que ja no tornarà...
Dolç, trist, melangiós.... Un poema curt, que desvetlla una immensa ànima de poeta...
