EM TROBARÀS DINS LA CARPETA BLAVA Capítol I

Un relat de: EnricMadrona
Aquell dia el Rubén estava irritat. Els nervis li bullien centímetre a centímetre al llarg de tota la seva extensió. Havia discutit amb la dona a l'esmorzar. No podia reunir-se amb el director de l'escola del Rubén petit, el seu fill. La Carme ho hauria d'entendre! A sobre havia topat amb el regal maleït d'una ratllada que començava al morro i travessava d'un costat a l'altre la porta del conductor del seu flamant BMW. Una altra vegada el xicot del quart segona! Dubtava que mai aprengués a fer maniobres.

Aturat en el dens tràfic de la Diagonal repassava mentalment les reunions i les tasques del dia. Una jornada ben atapeïda. Com era que la dona no ho comprenia? Un neguit el trasbalsà com si la sang feta vidre li tallés les artèries en imaginar els quaranta emails que l'esperaven. Respirà a fons per recuperar-se. Estava empipat. Estimava la dona? Era la mare dels seus fills. Una dona elegant i bonica. S'havia casat amb la noia que tocava. Com no podia estimar-la? Per un moment somiejà amb una tanca publicitària imaginària. A l'esquerra, dreta, apareixia la seva muller. Reia amb una ganyota estereotipada i buida. A la dreta de la dona ell, assegut darrera una taula, li agafava la mà. Somreia amb el mateix gest mancat de veritable emoció. Anava vestit amb americana fosca, camisa blanca i corbata llampant. A l'altre extrem dos directius uniformats amb vestits seriosos i anodins, corbata i ulleres el miraven. Un, dempeus, lluïa un somriure exagerat d'aprovació i aplaudia amb afectació. L'altre, doblegat cap endavant, amb un maletí a la mà, observava amb disgust la indumentària que el Rubèn duia de cintura en avall: uns texans vells i estripats, els peus nus. Aparcà aquest somieig estrany i es concentrà en l'organització del dia. El Rubén es definia com un home de negocis d'èxit. Ho era. S'hi havia abocat de ple.

La carpeta blava descansava en un extrem de la seva àmplia taula de fusta noble. Li havia donat la secretària només entrar a l'oficina. Era personal, li havia dit. El conserge l'hi havia lliurat a primera hora del matí. El Ruben l'havia deixada al racó de l'escriptori i l'havia oblidada. Només tenia el cap per informes i balanços que examinava mentre el mòbil, el telèfon fixe i la seva assistent l'interrompien amb insistència. Acabada l'última reunió del matí se n'adonà de que tenia gana i es disposà a sortir a dinar. Mentre prenia la jaqueta reparà en la carpeta. Se l'endugué al restaurant amb un punt d'intriga. Assegut davant d'un plat de verdures a la brasa i un got d'aigua tornà a pensar en la dona. Com aquell àpat, ella també n'era d'insípida? Li esperava un vespre de morros. Decidí que a la tarda aniria al gimnàs a cremar el malestar. De sobte fou conscient que picava amb els dits sobre el dossier de cartró blau tancat amb gomes. Encuriosit n'estirà de primer una, després l'altre i en desplegà les cobertes. Al revés de la coberta esquerra hi tenia escrit un telèfon que li semblà vagament familiar. Segurament pertanyia al propietari de la carpeta. Un plec de folis se li oferia sobre la coberta dreta. Era un compte. Llegí el títol i frunzí l'entrecella. Uf, es tractava d'un relat de marietes. Es disposava a deixar-ho córrer i tancar la carpeta quan clissà el subtítol: “El Rubén enamorat”. Rubén, com ell, com el seu fill! Tancà els ulls i tragué la pols de la memòria. Sí, molt anys enrere ell havia estat veritablement enamorat de la Carme.

Llavors deixà de banda les avorrides verdures que es refredaven en el plat, demanà una cervesa i empès per una força que no es parà a identificar, començà la lectura.

UN AMOR ENTRE NOIS
El Rubén enamorat

Em dic Rubén, tinc disset anys i visc a Barcelona. Fa un any quan em contemplava al mirall per esbrinar qui era, la superfície invisible reflectia un rostre de pell blanca foradat per dos ulls negres com pous profunds, els rinxols bruns del meu cabell desordenat i un nas fi sobre llavis molsuts. Cercava granets, em depilava l'entrecella per consell de la mare i em preguntava si n'era de guapo. Ara ja no m'interrogo. Des que un dia jugant amb el Jonatan a la gespa em tirà per terra, saltà sobre meu i mentre em retenia vencent-me amb la força dels seus braços, em digué a cau d'orella que jo era com la lluna plena que il·luminava amb aura de misteri el seu cos nu, estès a la platja, envoltat per la remor de les onades. Fou tendre. I excitant. I divertit, doncs el Jonatan es retirà immediatament enrojolat. Se suposa que els nois no diuen aquestes costes! Vaig riure de valent. Li feia pessigolles. Tot d'una em vaig incorporar. Restarem asseguts. El vaig agafar per l'esquena amb els braços i deixant de jugar li vaig fer un petó tendre a la nuca, deliciosa i masculina.

Hauria d'estar estudiant l'últim examen de primer de batxillerat, però les paraules del llibre de text se'm clavaven als ulls i el cervell es negava a processar-les. He agafat el portàtil, he sortit de casa i m'he dirigit cap al parc de la Font del Racó. M'agrada refugiar-me aquí, a la plaça obaga de la font, un tros de sorra humida rodejada de foresta. Em sento en sintonia amb la rusticitat domesticada dels lledoners, pins i garrofers d'aquest parc sense flors que s'enfila per la muntanya fins a l'esplanada del funicular, abraçat per l'últim revolt de l'Avinguda del Tibidabo.

M'he adonat que feia un dia lluminós amb un cel d'un blau vibrant i net, com els que m'agraden. Ara, perquè abans m'estimava més els dies melangiosos en els que la llum es torna tímida, dispersa sobre la pantalla grisa d'un cel visible entre les branques despullades dels plataners. Llavors jo pertanyia als dies d'hivern que tan bé expressen la tristor i el neguit que sentia. Durant el curs passat, al començament d'aquest. No pas ara.

Soc gai. I m'agrada el cinema, no sé quina carrera triar però frueixo escrivint, jugo a futbol, tinc bons amics, uns pares pesats que m'estimen, la meva germana Gemma i soc del Barça.

Soc gai.

Estimo al Jonatan i ell m'estima.

Es per això que ara m'identifico amb els dies de sol. Però només fa uns mesos habitava un mon d'ombres i pujava aquí, a la Font del Racó, a llepar-me les ferides de la solitud.

Érem a quart de secundària. El Mateu estava penjat de la Laura, l'Oriol de la Bea i jo de ningú. Els meus amics m'arrossegaven a festes. Ballaven ben agafats a les noies. Jo també, de tant en tant, perquè tocava, per veure què passava. Els pares del Mateu marxaven sovint de cap de setmana i ell aconseguia quedar-se a Barcelona amb el seu germà gran que estudia medicina. Teníem el pis per nosaltres, encara que el Jordi, el germà del Mateu, ens imposava certs límits. Havia de gastar colzes davant dels llibres d'anatomia clínica i microbiologia. Els de la colla sempre ens hi podíem reunir, però les festes les deixàvem per quant el grup d'estudi del Jordi es trobava en una altra casa.

El Mateu i la Laura es feien petons tot el dia. La història de l'Oriol i la Bea era ben diferent, com un volcà d'Islàndia passaven contínuament del foc al gel. Passió i morros, vaja. Dels tres amics jo n'era l'espectador. Ells es feien confidències còmplices sobre les seves xicotes. No ho acabava d'entendre, però per algun motiu inconscient jo en restava exclòs. La Bea. Jo anhelava els passejos amb l'Oriol en els que no paràvem de fer gresca amb una ironia afilada. Que desitgés tant la seva companyia era normal, no? Érem amics, bons amics. Per a mi la Bea era una interferència natural i estranya a l'hora. M'asseia amb ells al sofà de casa del Mateu. Sense pudor es besaven amb llengua amb els cossos premuts o es barallaven de valent. Jo els mirava en silenci amb un esguard nascut de fora i dirigit cap enfora. El cap em volava a llocs d'escapada, el buit del meu cor invisible. Jo no sentia com l'Oriol i el Mateu. No tenia paraules. Només mirava. I me n'anava sol a la Font del Racó.

A l'inici d'aquest curs, una professora plantejà a classe si hi podia haver pensament sense mots. Havíem de fer un treball sobre el tema. De primer vaig quedà en estat de xoc. No sabia perquè però vaig associar el problema amb la desafecció que sentia, com si fos incapaç d'establir la connexió amb una realitat fantasma que intuïa però desconeixia, com si no en tingués de paraules. Em vaig abocar al treball. No podia admetre aquell buit. Poc a poc vaig construir la meva tesi: el pensament acaba creant les paraules. Pel to de la seva veu quan em comunicà que havia tret la màxima qualificació vaig endevinar la gran sorpresa de la professora. Jo sempre havia estat un alumne mediocre. Ella era la meva tutora però no em preguntà pel motiu del meu interès. Una manifestació més del silenci que m'oprimia, del silenci de la escola, del silenci a casa, del silenci dels amics. Un silenci encara més ominós que els insults, paraules, aquestes sí, que existien de sempre. Un silenci més devastador que l'escarni doncs era precisament el buit allò que em negava l'existència.

Aquell treball m'havia fet conscient del silenci. El pensament se'm despertà i a la fi, llançat, cercava els seus propis mots. I els va trobar. Hi havia una raó i la podia anomenar. No era un fantasma. Les webs, les mirades furtives, l'afecte per l'Oriol, tot cobrava sentit. Ara el podia anomenar. Jo tenia nom i sexe i afecte i no era gens menyspreable i era un noi normal. Jo era gai. No pas un marieta ni una nena ni un cul petat. Jo era gai i es clar que sí, un maricon, perquè ara, per fi, tenia cos i ànima per enfrontar-me al mon.

Llavors aparegué el meu estimat.

Comentaris

  • El començament de la història[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-10-2011 | Valoració: 9

    Després d’un cert temps desconnectada, avui he tornar a donar un tomb per Relats... i he començat a llegir als darrers autors que m’havien deixat comentaris... i d’aquesta manera, he arribat a trobar la Carpeta Blava.
    Evidentment, he decidit començar pel capítol primer.

    Ara que l’he llegit, no puc per menys que dir-te que la història que has plantejat enganxa... així que tornaré a passar, i a obrir un nou capítol, per tal de conèixer més i millor la història del pare i del fill que comparteixen nom, i suposo que d’altres personatges que els acompanyen.

    Però de moment, t’envio una abraçada de tardor,
    Unaquimera

  • El mateix val per a la teva prosa[Ofensiu]
    copernic | 07-09-2011

    El mateix del que parles en els teus comentaris elogiosos cap a la meva escriptura val per a la teva: una prosa fluïda, amena, profunda de sentiment, un lèxic molt ric i una estructura molt ben cuidada tot i la impressió d'escriure al dictat. La història està molt ben introduïda a través de la carpeta blava. Jo tinc una llibreta vermella. Josep Pla tenia un quadern gris i tu tens una carpeta plena (segur ) de bona literatura.

  • em suggereix[Ofensiu]
    rasoclot | 03-09-2011

    Enric Madrona,

    després de conèixer amb detall l'estat d'ànim (estressat) del pare i la seva poca empatia amb la dona malgrat els anys de convivència que se'ls suposa (diria que també viu distant del fill pel que podem intuir), em semblaria interessant conèixer la reacció que li proboca saber que el seu fill és gai i, a més, en lloc de dir-li directament, que li faci arribar per escrit i per històrieta interposada...
    Se m'acut pensar la conversa que podria tenir amb la seva dona sobre aquest relat que, possiblement, ella també hauria rebut... i un aclariment de quina és la situació actual de la relació de la parella aprofitant l'estímul que els podria oferir el conte del fill comú... Qui sap si l'inici d'una nova relació més franca o una ruptura volguda pels dos...
    En fi, em sembla un relat molt estimulant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

EnricMadrona

11 Relats

12 Comentaris

10316 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80

Biografia:
No digueu l'edat, ni la situació familiar, ni la feina, ni l'orientació sexual. Ens ho demanaven en un seminari. Es tractava de prescindir dels estereotips per a que fossim lliures i coneixer-nos més a fons.

Jo escric perquè m'agrada expressar-me, interpretar i re-interpretar el mon, donar forma a les emocions, explicar històries i fruir de la llengua. No puc escriure sense vehicular una emoció. Una narració em pot sortir bé o malament, però no m'interessen els jocs purament formals. Quan vaig llegir el Tirant vaig adonar-me que tot l'acurat estil de les cartes de batalla, de les processons i demés rituals de la caballeria, escrites dins d'una forma concreta, estaven totalment passades de moda i que el que lluïa era la part en la que els personatges respiraven de debò a la cort de Constantinoble. En realitat no calia haver llegit el Tirant. Simplement la literatura merament formal em sembla pobra i no m'interessa. En tot cas només em serveix com un dibuix d'acadèmia, per tenir coneixement d'un recurs expressiu més.

No em malinterpreteu. La forma dona estructura, originalitat i expressivitat a un relat. Només dic que no està per sobre del fons. M'agrada que la prosa soni bé que tingui el ritme escaient, que llisqui amb naturalitat sense renunciar a ampliar el vocabulari. Tanmateix, oh contradicció!, quan defineixo el que m'agrada m'estic referint a una forma doncs el fons mai pot explicar-se sense la llengua, sense escollir els mots, el punt de vista, el to...

Què us puc dir de mi sense desvelar informació etiquetable? Que soc un jove que ha viscut uns quants anys? Que he hagut de construir i defensar la meva identitat? Que tinc una feina creativa i estressant que no té res a veure amb la literatura? Que soc un barceloní arrelat a un país que inclou la seva capital però que va molt més enllà? Que m'he desclassat sintetitzant d'aquí i d'allà? Que intento pensar per mi mateix? Que crec en el paradís i que sense ignorar-la és pot transformar la realitat?