LA REHABILITACIÓ DEL FLORENCI PIJOAN

Un relat de: EnricMadrona
En Mateu no parava quiet. Havia intentat dormir però desvetllat de neguit hagué de llevar-se. Amb una copa de conyac a la mà es passejava amunt i avall pel llarg corredor del seu pis de l'Eixample barceloní. Aquella tarda havia estat un dels tres únics assistents a la missa en record del Florenci Pijoan. La gran església de la parròquia del Carme resultava excessiva. Al seu costat l'Èric lluitava per contenir l'emoció. La dona jove vestida amb elegància que seia als bancs de l'altre banda del passadís central tenia l'expressió dura i dolguda, com si fos allà per obligació. L'havia reconegut. Era la filla del difunt. A la fi de la eucaristia no s'havien saludat. Dempeus al corredor de casa seva el Mateu es preguntava perquè carai estava de mala lluna. El Florenci s'ho havia buscat! Ell havia fet el possible i l'impossible per rehabilitar-lo. Se sentia fracassat i impotent. Al damunt no entenia res. O no ho volia entendre.

Recordà com havia conegut al Florenci. L'acabaven d'anomenar director d'un alberg d'indigents del Raval. Feia temps que el Mateu treballava en el tercer sector. Havia estat gerent d'una entitat d'alcohòlics anònims que les retallades obligaren a tancar. Havia tingut la sort d'aconseguir aquesta nova feina de seguida. Quan era gerent dels alcohòlics li havien derivat persones sense sostre dependents de la beguda. Era un problema molt estès entre aquesta població i d'això ell en sabia un niu.

El primer dia de feina caminava sobre el paviment porós, gris i brut del carrer de l'alberg. Bosses d'escombraries mig rebentades s'apilaven als peus dels contenidors. Semblava que els edificis se si li tiressin a sobre de tant alts com eren comparats amb l'estretor del carrer. Les camises fins més avall del genoll dels veïns pakistanesos ajudaven a conferir-li un aspecte de kasbah. L'associació d'alcohòlics tenia el local al Clot en un carrer més impersonal però més net i lluminós. Tanmateix la penombra del carrer del Raval i la proximitat de les façanes el traslladaven a un úter confortable. Hi contribuïa la seguretat que sentia, el seu optimisme, l'idealisme. Tenia plans seriosos i contrastats. Alguna cosa de profit proveiria per aquella gent, encara que s'hagués d'avançar a passes petites, cadascuna un triomf!

L'Èric, el segon de l'alberg, el posà al dia ràpidament. Un vespre entrà a corre-cuita al seu despatx interior, moblat amb una dignitat austera i amb reproduccions de Monet de colors vius a les parets per donar-li un toc d'alegria.

- Mateu, has de venir a conèixer al Florenci. És tot un personatge!

En mig d'una rotllana d'indigents i voluntaris hi havia un home de cabells blancs i rostre arrugat amb aspecte de tenir més de seixanta anys. El Mateu sabia per la fitxa que no superava els cinquanta. Duia un abric de bon tall, rebregat i gastat, tant brut i greixós com els cabells. Parlava amb un carisma i una veu trencada en la que posava tanta passió que la seva figura encorbada esdevenia gegant. Entre sarcasmes passava revista de les seves aventures recents que incloïen unes vacances fent el clochard a París. El paio intercalava frases en francès pronunciades amb un accent impecable. Podia a alcohol.

L'Èric els presentà. El Mateu volgué saludar al Florenci amb afabilitat però per dins s'en distanciava i el jutjava des d'una talaia professional per la seva fitxa: bevia, desapareixia a temporades, la integració social no reeixia, patia cirrosi i tenia una filla a la que refusava de veure. Del seu costat l'indigent insistí fins a tres vegades en el tractament de “senyor gerent”, els ulls espurnejants i la paraula embolicada d'una ironia tan refinada que el Mateu l'hagué d'entomar sense replicar. Per sort, com que li donava l'esquena, la ganyota divertida que retorçà el rostre de l'Èric no va arribar a mortificar-lo. Recompost, el segon de l'alberg etzibà

- El Florenci és un geni de la borsa!

El Mateu expressà un elogi cortès, incrèdul i amb condescendència, tota una provocació per a un caràcter com el del Florenci que embalat proposà de fer una col·lecta. Invertiria els diners i en repartiria els guanys. Ràpidament recolliren dos-cents euros.Un sense sostre va desfer el nus d'un mitjó que duia amagat entre la roba, en tragué unes monedes i les afegí al got de la recapta.

Encuriosit, el Mateu espiava al Florenci. L'endemà, amagat darrera les taquilles, veié com l'indigent es dutxava, treia un vestit fosc d'una bossa que li guardaven a l'alberg, demanava una planxa i sortia del centre empolainat com un executiu de mena, les sabates enllustrades i lluint una corbata de seda llampant. El Mateu no ho sabia, però el Florenci tenia un antic amic i col·lega que jugava a la borsa des de casa seva. Quan li venia de gust i això passava un parell de vegades l'any, en Florenci s'abillava i anava a ca l'amic que li deixava invertir fent ús de la seva llicència i de l'equip i el programari del que disposava. Tres o quatre dies després en tenia prou i passava pel banc a recollir les plusvàlues, un bon feix de bitllets verds. Ben vestit i en un taxi que reservava en exclusiva pel parell de dies que duraria l'aventura es dirigia a la marisqueria més cara de la ciutat acompanyat d'una o dues noies de lloguer. Només veure'l entrar a la sala el maitre el saludava emfàticament.

- Una altra vegada ens honora amb la seva visita, Sr Pijoan. Li tenim preparada la taula de costum.

El Florenci tirava de carta i dels especials del dia sense mirar-se. Per la seva taula desfilaven percebes, ostres, escamarlans ben grossos, llagostes i llobarros salvatges, tot ben regat amb albariños, ruedas, priorats blancs, el millor cava i sovint amb un xampany molt especial que el sommelier guardava per clients capritxosos i amb doblers. Borratxo però intel·ligent, dosificava la beguda. A la marisqueria anava a exhibir-se i ser servit com un senyor, no pas a protagoniizar un espectacle. El nivell d'alcohol pujava després, a la seva cocteleria preferida, però no tant com a per impedir-li funcionar amb les acompanyants a la suite del Ritz que tant li agradava, la del bany romà cobert de marbre. En acabat i acomiadades les noies es feia dur una ampolla de poire williams gelada i la buidava concentrat-se en l'aroma sec, la carícia del líquid glaçat lliscant gola avall i la eufòrica tebior que li proporcionava l'alcohol que li omplia les venes. Era en aquest punt que ja no controlava i si demanava que un valet pugés a l'habitació, s'enfarfollava en una conversa irritant amb la telefonista o amb el pobre noi que aguantava perquè entre el personal era notori que la propina consistia sempre en un bitllet verd.

Esgotats els diners, el Florenci feia cap a l'alberg. Guardava la roba d'executiu a la seva bossa a la taquilla i s'esfumava. Deixat i brut dormia al carrer esquivant els equips de neteja de l'ajuntament, entestats en foragitar als sense sostre a cop de soroll dels cotxes escombra i dels ruixats de les mànegues de rec. Bevia alcohol de batalla, es barallava amb d'altres indigents, recollia tabac i paquets d'aliments al convent i de vegades, quan el picava un agulló de tendresa, ajudava a la vella que escampava pa sec per terra i netejava obsessivament la petita font de bronze on s'amunteguen per beure els coloms.

Però en aquesta ocasió el Florenci no rebentà els diners. Tornà victoriós a l'alberg amb dos mil euros. El Mateu no s'en sabia avenir. Com podia ser que aquell home visqués al carrer? L'Èric que havia repartit diners i copets d'esquena entre els excitats usuaris del centre, li explicà la història. Una nit congelada de gener el Florenci començà a xisclar estirat a la seva llitera. Un deliri? Un mal son? L'Èric s'hi atansà i el despertà. Fregant-se els ulls el Florenci l'advertí que el seu xicot se la fotria. Com ho sabia, el Florenci, que l'Èric tenia xicot? L'antic agent de borsa ignorà el posat de sorpresa de l'Èric i quan recuperà la calma li digué que totes les dones que tots els homes, eren iguals. Havia somniat amb la seva ex-dona. N'havia estat follament enamorat. Tenien una filla, amics, passaven els caps de setmana d'hivern a la Cerdanya i els estius a l'Empordà. Disposaven d'un BMW, d'un Mercedes i d'una mallorquina fondejada al port de l'Escala. El Florenci era l'agent que feia les millors inversions i guanyava més diners a la societat de borsa per a la que treballava. A la seva llista de clients figuraven molts pesos pesants del cap i casal. Però aquella puta l'havia enganyat. L'havia deixat pel seu millor amic. S'endugué la nena. El Florenci no les va voler veure mai més. Estabornit i enfonsat plantà la feina, s'abandonà i es lliurà a l'alcohol. Tocà fons tirat de vorera en vorera. Mai havia volgut refer la seva vida, una vida que identificava amb la traïció. Amb el temps s'havia adaptat al carrer, n'aprofitava els recursos i la llibertat. De fet era un dandi del carrer. I com que la raça no es perd de tant en tant, quan li venia de gust, s'encimbellava a la borsa i al Ritz.

Tocat de bona voluntat i responsable del seu paper, el Mateu començà a perseguir al Florenci. Una i una altra vegada insistia en que no duia una bona vida, en que era una llàstima desaprofitar el seu talent, en que podia deixar enrere la decepció, l'alcohol i el carrer. Només ho havia de provar. Amb cada petit èxit se sentiria millor, més fort, amb més il·lusió. L'ajudarien. Parlarien amb l'assistent social per a que li busqués una psicòloga i un programa de rehabilitació. Però què dimonis, si amb una sola jugada a la borsa el Florenci es podia pagar el millor professional, la millor clínica! El Mateu li repetia una i una altra vegada que es mereixia una segona oportunitat. La insistència arribà a tal punt que el Florenci, refractari al consell i a l'auxili que li oferien, defugia l'alberg. Desaparegué una bona temporada. No tants sols del centre sinó també del barri. Els voluntaris que feien les rondes nocturnes per acompanyar els indigents i distribuir-los entrepans tampoc no se'l trobaven.

El Florenci tornà per sorpresa una nit en la que sabia que l'Èric estaria de guàrdia. Li portava un recopilatori de música electrònica, la favorita del treballador social.

- No t'emocionis, Èric, em sobraven diners de l'última gresca i no sabia com gastar-los!

Com feia sempre amb tothom i molt especialment amb el Florenci, l'Èric li donà un copet afectuós a l'esquena. Parlaven distesos. El treballador social se n'adonà que era una bona oportunitat.

- Escolta, Florenci. A tu la borsa i les titis t'agraden. Perquè no ho proves? Considera-ho com una aventura més llarga.

El Florenci es plantà pensatiu. Després d'una estona se li dibuixà als llavis un somriure adobat de malícia mentre agitava el cap amunt i avall expressant un sí.

Tornà a fer-se fonedís. Vuit mesos més tard el Mateu rebé una carta del geni de la borsa. L'invitava a casa seva al Turó Park. El Mateu ja no sabia si estava sorprès o no. De fet el Florenci aconseguia dur-lo més enllà, fins a l'estupefacció. Per descomptat acceptà la invitació. La composició clàssica de la façana de maons i pedra donava a l'immoble on residia el Florenci una presència intemporal i distingida. Un porter uniformat li obrí la porta de l'ascensor. El replà era ample amb un arrimador de travertí. El pis resultà un àtic de dos-cents metres quadrats amb unes vistes magnífiques sobre la ciutat. Entre molts d'altres edificis i accidents es divisava el Banc de Sabadell, la Sagrada Família, la Torre Agbar, Montjuïc i la mola imponent del Museu Nacional. Fins i tot s'insinuaven, esvaïts, la grues i els magatzems del port nou. El mar omplia el fons i gairebé se'n podia respirar el baf salat. L'Èric i el seu xicot també hi eren. Seien en chesters entapissats de cuir autèntic i amb una gran catifa persa als peus. Tots feren cap als sofàs. El Florenci els posà al corrent de la seva vida.

A la fi s'havia decidit a tornar a la borsa. En aquell mon coneixia molta gent, però el consideraven acabat. Per salvar aquest obstacle proposà donar consell gratuïtament a una prestigiosa institució de banca privada. De primer les estratègies d'inversió que aconsellés no es traduirien en operacions reals, però s'en faria un seguiment virtual i s'en compararien els resultats amb els obtinguts per l'entitat financera. Si el Florenci guanyava rehabilitaria la llicència i el llogarien. La diferència de rendibilitat en favor del Florenci fou espectacular. El contractaren amb un sou fix sideral i un bonus molt atractiu. Al damunt li permeteren invertir a títol personal. En un tres i no res havia guanyat molts diners. Llogà l'àtic i omplí el vestidor de roba de marca i vestits fets a mida.

L'antic indigent feia fila de menjar bé, més fort de cos. No va beure alcohol durant la llarga visita. No s'havia tenyit el cabells blancs que duia nets i ben tallats, amb un reflex blavós símptoma de coqueteria. Les arrugues de la cara semblaven amorosides, fora per la bona vida o per caríssims tractaments facials. El Mateu marxà satisfet, orgullós, content de sentir-se útil, reafirmat en la seva vocació pel treball social. Havia plantat en el Florenci la llavor de la segona oportunitat, aquesta havia geminat i l'arbre crescut lluïa esponerós.

No tornaren a veure al Florenci. Al Mateu no el preocupava gaire doncs havia complert la seva missió. L'Èric, en canvi, se n'enyorava. Però vet aquí que al voltant d'un any després de la visita reberen una carta. Era d'un mossèn de Nova York. El Florenci acabava de morir de cirrosi, alcoholitzat, en un hospital de beneficència del Bronx. Escrivia per encàrrec del difunt. Volia que s'assabentessin del què havia passat. El dilluns següent a la trobada de l'àtic el geni de la borsa havia presentat una carta de desistiment a la feina. Ho cremà tot. Abandonà el Turó Park, viatjà per tot Europa i pels Estats Units. S'allotjà als millors hotels, va comprar un Jaguar i llogà un xofer, pagà totes les noies guapes que va voler, anà en peregrinació seguint la llista completa dels restaurants amb tres estrelles Michelin i va esgotar les existències de la Veuve, dels escocesos de malta de més edat i de la poire williams. Exhaurits els diners havia acabat de homeless a Nova York, però com un senyor dels captaires, amb el seu perfecte accent britànic de classe alta i aquell carisma, aquella veu demolidora de tota distància interpersonal, els ulls encesos de passió contagiosa i aquell posat de dignitat que el convertien en un gegant. Les últimes setmanes a l'hospital delirava. En un moment lúcid confessà sorneguer al capellà que la primera vegada ho havia deixat tot enfonsat però que la segona ho feu ben conscient, rebel i per pròpia voluntat. Deixava el seu abric de bon tall i gastat a l'Èric com a record. Li donava permís per llançar-lo al foc si volia. En restava agraït a tots dos, doncs amb la caiguda final havia viscut la veritable segona oportunitat

Al cap d'uns dies de la missa de difunts el Mateu no havia oblidat i el corcó de la desfeta encara se'l menjava per dins. Seguia sense entendre res. Com podia aquella monja boja que corria pel barri confortant i atenent als més miserables estimar-los i prou, sense importar-li el fracàs,? Llavors sentí com s'obria la porta amb violència. L'Èric havia entrat al seu despatx d'una revolada. No havia tingut temps de treure's l'abric que duia posat, de bon tall, gastat, passat per la tintoreria.

- Mateu, ha trucat un notari! El Florenci havia fet testament. Tenia un compte a termini que no ha tocat. Sembla que ha deixat sis-cents mil euros a la seva filla, a sor Josepina un milió i al nostre alberg un bon pessic.

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

EnricMadrona

11 Relats

12 Comentaris

10299 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80

Biografia:
No digueu l'edat, ni la situació familiar, ni la feina, ni l'orientació sexual. Ens ho demanaven en un seminari. Es tractava de prescindir dels estereotips per a que fossim lliures i coneixer-nos més a fons.

Jo escric perquè m'agrada expressar-me, interpretar i re-interpretar el mon, donar forma a les emocions, explicar històries i fruir de la llengua. No puc escriure sense vehicular una emoció. Una narració em pot sortir bé o malament, però no m'interessen els jocs purament formals. Quan vaig llegir el Tirant vaig adonar-me que tot l'acurat estil de les cartes de batalla, de les processons i demés rituals de la caballeria, escrites dins d'una forma concreta, estaven totalment passades de moda i que el que lluïa era la part en la que els personatges respiraven de debò a la cort de Constantinoble. En realitat no calia haver llegit el Tirant. Simplement la literatura merament formal em sembla pobra i no m'interessa. En tot cas només em serveix com un dibuix d'acadèmia, per tenir coneixement d'un recurs expressiu més.

No em malinterpreteu. La forma dona estructura, originalitat i expressivitat a un relat. Només dic que no està per sobre del fons. M'agrada que la prosa soni bé que tingui el ritme escaient, que llisqui amb naturalitat sense renunciar a ampliar el vocabulari. Tanmateix, oh contradicció!, quan defineixo el que m'agrada m'estic referint a una forma doncs el fons mai pot explicar-se sense la llengua, sense escollir els mots, el punt de vista, el to...

Què us puc dir de mi sense desvelar informació etiquetable? Que soc un jove que ha viscut uns quants anys? Que he hagut de construir i defensar la meva identitat? Que tinc una feina creativa i estressant que no té res a veure amb la literatura? Que soc un barceloní arrelat a un país que inclou la seva capital però que va molt més enllà? Que m'he desclassat sintetitzant d'aquí i d'allà? Que intento pensar per mi mateix? Que crec en el paradís i que sense ignorar-la és pot transformar la realitat?