EM TROBARÀS DINS LA CARPETA BLAVA Capítol III

He parlat del Manel, però què passava amb els meus amics, amb el Mateu i l'Oriol? Ens trobàvem al col·legi i encara compartíem conversa i caminades. Tot i així els caps de setmana em perdien el rastre i l'amistat es refredava. Just quan ara entenia el que abans se m'escapava. Els hi havia d'explicar que estava enamorat i a qui estimava, malgrat el fanatisme pel Barça i els davantals blanquíssims de volants de la parada que a poc a poc aprenia a valorar. Perquè gràcies al Jonatan descobria que la carcassa rígida i pesada de la posició social se m'esquerdava i que només comptaven l'autenticitat i les qualitats de l'esperit.

Un dissabte al vespre em vaig revestir de valor i vaig dur al meu xicot a casa del Mateu a les Tres Torres. La Bea que havia obert la porta, se'l mirà de fit a fit. El petonejà a les dues galtes i s'exclamà preguntant per la marca de la dessuadora verda del Jonatan que òbviament no en tenia. Ens obrí el camí fins a l'habitació del Mateu que era àmplia i oberta al carrer. A més de l'amo de la cambra, allà hi eren l'Oriol i la Laura. L'alegria de veure'm es barrejava amb una curiositat pel Jonatan ben dissimulada però no tant com per a que se m'escapés. Estaven veient un capítol de la quarta temporada de “True Blood” per una pantalla gran connectada a l'ordinador del Mateu. El Jonatan i jo el coneixíem. Ens divertia molt veure l'Eric fort, astut, pagat de si mateix, antic rei viking i poderós vampir de mil anys convertit en un adolescent ingenu, una mena de surfista de bon cos i cabell ros quasi albí, després de perdre la memòria. I era fabulós com la serie resolia amb un doble sacrifici el triangle amb el Bill, nou rei dels vampirs de Louisiana, enamorat de la mateixa dona que l'Eric, la Sookie. Acabà el capítol. Sentint-se dins del seu terreny el Jonatan perdé la timidesa i començà a comentar plans, figures argumentals i pel·lícules clàssiques sobre trios. Em costava mantenir-me a distància del meu xicot i suposo que l'expressió corporal i la mirada em delataven. L'Oriol feu un gest al Mateu que obrí el You Tube explicant que posaria un clip que tenia moltes visites de tot el mon. Era “El Cor de la Ciutat”! La Laura aplaudí. La Bea arrufà el nas mentre es queixava a l'Oriol que fes posar al Mateu un serial català. I de sobte em vaig quedar glaçat. A la pantalla el Iago cercava al Max i li clavava un petó apassionat als morros. I després era el Max el que buscava al Iago al quiosc per endinyar-li un petó de cargol. Com en un exemple de la classe de física quàntica, la cambra sortí del temps amb tots nosaltres a dins. El Jonatan ens feu tornar: m'estrenyé amb el braç i em donà un petó a la galta. Així, sense parlar, traient pit en el moment més compromès.

El rètol de la discoteca lluïa discret en el xamfrà de Muntaner amb la Ronda de Sant Antoni. La Laura havia insistit en conèixer un local d'ambient i tota la colla hi estigué d'acord amb l'entusiasme morbós que produeix la possibilitat de veure amb els propis ulls un món paral·lel. O per què no dir-ho d'una manera més dura, un gueto. Un mon estranyament paral·lel, doncs no havien trobat normal els meus amics la meva relació amb el Jonatan? Però no tant estrany quan jo em veig forçat a escriure aquesta història i a lliurar-la dins d'una carpeta blava. Vull dir que dins nostre arrela una autocensura, una por, que ens porta a crear un refugi, el nostre propi mon. El Jonatan diu que la por es desfà amb el temps i que el procés de vèncer-la, de buscar i defensar la nostra identitat al marge de les convencions, ens fa més autèntics i més forts. En qualsevol cas, baixar les escales i contemplar de sobte el panorama d'una gran sala atapeïda de nois que ballen i es miren i es cerquen es com entrar a un paradís on tots els àngels son gais... fins que els ulls cremen de l'aire viciat o, com assegura el Jonatan, l'esperit s'atipa de moltes nits de solitud expectant amb una cervesa a la mà o de topades llampec on la foscor i el fred tornen tan aviat com s'apaga el resplendor de la foguera on s'agiten els cossos.

La Laura i la Bea agafaren al Jonatan a banda i se n'anaren a voltar misserejant descaradament tant com podien. Entre aquella música matxucant vaig sentir un escàndol i em vaig girar cap al lloc d'on venia, la zona fosca de la disco que tenia a prop. Un home bramava que ni en aquell lloc els deixaven en pau les dones! La Bea, una de les invasores, replicava que potser era lesbiana. L'home que havia passat del roig al blanc, encara més enfurismat, li etzibava que havia confós la xarcuteria on venen botifarres amb la peixateria on es troben els conys. Això sí, tractant-la de reina. El Jonatan tot just fracassat en l'intent d'aturar a les dues exploradores, no s'està de dir entre rialles que ell venia bacallà a la plaça. L'home els deixà per impossibles i girà cua. Segur que després de l'emoció s'ennuegaria amb el que trobés allà dins. La Bea, totalment fora de sí, engrapava el braç del meu xicot amb les dues mans i proclamava com de fort era el seu salvador.

No vaig poder veure què més s'empescaven aquelles dues noies trapelles. L'Oriol i el Mateu m'empenyeren a la pista de ball i vaig haver d'abandonar el Jonatan a la seva sort. Els meus amics s'enganxaren al ritme maquinal que tronava pels altaveus. Els tenia ballant un a cada costat. Decidit, l'Oriol m'arrambà agafant-me per l'espatlla. El Mateu se'ns uní de seguida. Tots tres dansàvem enllaçats en un quadre que hauria fet les delícies de la classe si hagués estat exposat com a contrapunt de les tres gràcies de Rubens. Elles tan grassonetes, gairebé despullades, amb el somriure entre les galtes rosades i el posat delicat. Nosaltres secs i vestits de manera estrafolària, movent-nos com a mones a batzegades i ululant com salvatges en la celebració de la nostra l'amistat.

La Laura i la Bea recuperaren als seus xicots. Després de tanta disbauxa alternativa necessitaven tornar a la seva normalitat. Amb ironia el Jonatan m'explicà l'endemà que potser els meus amics havien deixat de banda la normalitat unívoca i encara que jugant, tant seriosos com son els jocs a vegades, incorporaren l'homosexualitat a la seva realitat per mitjà d'un exhibicionisme morbós que davant dels gais exclamava mireu-nos!

El Jonatan. No havíem tingut molt de temps per compartir plegats a la disco. Ell estava perdut no sabia on. El buscava amb la mirada quan entre els nois que ballaven vaig fixar la vista en un xicot que es movia com un jonc. Era alt, d'una pell de vellut color canela i amb uns ulls negres profunds. Vaig sentir una punxada a l'estómac. El noi m'atreia. Llavors algú situat a la meva esquena em prengué per la cintura i acostà la boca a la meva orella. Hi ressonà la veu del Jonatan que em preguntava si el noi m'agradava. En realitat ho donava per fet. Vaig contestar amb sinceritat articulant un “sí” solitari . Vaig sentir vergonya i por però la veu del meu xicot no es crispà encara que s'hi endevinava un xic de neguit. Ell explicava que m'havia enamorat del primer noi que havia conegut, que jo era molt jove però que volia córrer el risc d'estar amb mi doncs m'estimava. Era gelós el Jonatan? Li ho vaig preguntar. Em girà amb suavitat i quan els nostres rostres es trobaren feu que no amb el cap mentre que amb paraules matisava a cor obert que no obstant, si es donés el cas, patiria. El noi de la pista m'havia atret però era com una espelma al costat del sol del Jonatan. Un sol pel que tenia fam i que em desficiava quan es ponia de nit per unes poques hores que volia veloces mentre somniava amb l'albada. Però i si...? En el futur...? El meu instint acudí a salvar-me. En l'avenir només percebia al Jonatan! Li vaig prometre que l'estimava a morir. Li ho vaig cantar. Li ho vaig cridar fins esgargamellar-me. M'abraçava i jo sentia que sí, que l'estimava. I tanmateix aquell punt d'amargura que tot just havia descobert no m'abandonava. No tenia experiència ni arguments, només el meu instint i aquest em suggeria que precisament per haver tastat aquella amargura l'estimava més encara.