EM TROBARÀS DINS LA CARPETA BLAVA Capítol II

Un relat de: EnricMadrona
De cos atlètic, em treia un pam. El cap li destacava per damunt de les dues noies i el noi que s'interposaven entre nosaltres a la cua del cinema. El veia d'esquena. El cabell daurat sobre fons castany, curt i despentinant li donava un aire dinàmic, senzill i natural. Igual que la roba sense marca que duia: texans, sabatilles esportives gastades i una jaqueta negra ajustada, refregada pels colzes, amb la caputxa d'una dessuadora verda eixint-li del coll. Aquesta vestimenta informal i usada, exhibia emperò el punt d'elegància innata de qui l'encerta sense parar-hi esment. Feu mitja volta i em mostrà el rostre triangular inserit en una mandíbula quadrada, els ulls vius i allargassats, d'un to marró misteriosament fugisser, amb matisos de verd i mel. Les parpelles quasi se li amagaven sota els seus propis plecs. Les celles eren fines, separades entre sí, però enganxades als ulls. El llavis carnosos dibuixaven una ema ben definida. Mirava amb intel·ligència i curiositat. I amb un pessic d'ingenuïtat i timidesa, doncs apartà la mirada quan s'adonà que l'observava. Més que constituir petits defectes, la boca gran, el somriure torçat, les orelles petites, l'esquerra ostensiblement sortida, i el nas de perfil recte però ample de narius i tirant a curt il·luminaven a tall de contrapunt la bellesa del rostre fent-lo proper i tendre.

Atrapats en el túnel del desig, les palpitacions del cor ens empenyien. Tot i així, en la inseguretat del sentiment de l'altre, els nostres ulls teixiren una dansa enrevessada feta d'esguards furtius i llambregades, dissimulant i temptejant a l'hora. El fet de ballar ja provava un interès, una curiositat al menys. I la intensitat de les mirades, ni que fos una guspira que només cremés una dècima de segon, suggeria que els dos érem gais. Ara tenia paraules, sí, però eren per al meu consum privat, no em llançaven a una aproximació descarada.

A la cua del cinema no ens diguérem res, però després topàrem al vestíbul en prendre a l'ensems la fitxa de la pel·lícula. Les nostres mans xocaren i es retiraren com els ulls d'un cargol. Les seves eren grans, fortes. El tacte de la mà del xicot em posà la pell de gallina i m'omplí de valor. Cap dels dos duia companyia. Així doncs, quan anava a deixar-me fent el ronso, com esperant alguna cosa, li vaig proposar de seure plegats. Acceptà i amb un somriure franc em digué el seu nom: Jonatan. Vint-i-un anys tindria. Ben plantat i fet. Viril i sensible. No era com jo de casa fina. Gruava per fondre'm entre els seus braços.

Foren els llums de la sala els que es fongueren. La fortor de la moqueta es feu més evident. El metratge de “Lo Scopone Scientifico” es desplegava a la pantalla amb el cinisme crític de la millor comèdia italiana. La vella jugadora empedreïda i milionària, la Bette Davis, havia patit un atac en perdre a les cartes per primera vegada en una dècada. Els seus contrincants, un humil matrimoni italià, ell, l'Alberto Sordi, drapaire, ella, la Silvana Mangano, mare de familia, vivien al barri de barraques que s'arrapava als peus de la formosa vila romana de la dama i es passaven l'any esperant la visita de la senyora com a única esperança per sortir de la misèria. De sobte l'anciana jugadora recuperava l'alè i davant l'estupor general deixava de banda al confessor que volia preparar-la per a una bona mort i clamava: “vull jugar”. En aquell precís instant el genoll del Jonatan s'atansà al meu i com si hagués accionat un ressort, la meva mà engrapà la seva. Quin garbuix de sensacions!: dolçor, excitació, entrega, ànsia, deler... Restarem entrellaçats fins a la fi de la projecció.

Acabada la sessió entrarem al primer bar que veiérem, un de petit, ple de gom a gom, on es respirava un baf calent que podia a cervesa. Havíem de cridar per sentir-nos. Però l'ambient, el soroll, la decoració, el repertori de begudes ens eren ben bé igual. Patíem la urgència de l'altre. Volia enredar els meus dits en els seus cabells. Volia sentir la veu del Jonatan, tan rodona, sempre subratllada per l'expressió viva dels ulls. Volia explorar i capir la seva ànima amb la meva que em semblava acabada de néixer i ben oberta. Si la vergonya no els hagués fermat, els meus llavis haurien buscat els seus allà mateix. M'acontentava envaint-li l'espai personal i agafant-li dissimuladament la mà per sota de la barra i les jaquetes.

Estudiava audiovisual i treballava esporàdicament per a una productora de televisió. Ajudava a la bacallaneria familiar, al mercat del Ninot. Els pares havien mort en un accident de trànsit quan era una criatura. Els oncles, una parella sola, l'afillaren. No tenia germans. Aquesta informació li vaig haver de treure doncs el Jonatan és tímid, però amb una timidesa que perd quan agafa confiança. Tímid però ferm, de paraula tirant a concisa. Fins que treu de l'amagatall un humor expansiu. Llavors frueix explicant ocurrències, és ràpid en captar els dobles i triples sentits i hàbil en la rèplica.

No feu cap comentari quan li vaig confessar l'edat. Simplement em posà una mà a l'espatlla i m'estrenyí amb un gest afable i protector. Es dugué l'índex als llavis per a que callés i demanà dues cerveses fent valer la seva planta per amagar que jo no complia els anys. Encara no ens havien servit quan la noia del costat ensopegà i em tirà un gin tònic gelat per sobre. El Jonatan es tragué un mocador i el xopà amb la beguda que amarava la meva camisa. Vaig prémer la seva mà contra el meu pit i en aquell instant li vaig demanar el telèfon. Rigué. M'etzibà que ja me'l donaria però no encara. El to era irònic però a mi em va encendre amb una fúria mal dissimulada que cremava despit i a ell més fort em junyia.

De sobte la conversa dominà sobre la pell. Comentàrem la pel·lícula amb delit. A tots dos ens agradava el cinema: Buster Keaton, Billy Wilder, la Nouvelle Vague, Visconti, Rohmer, Tarantino... i les sèries de televisió com True Blood. Ens avorrien els excessos d'efectes especials i les històries que sacrificaven situacions i personatges a una acció infantil que els reduïa a estereotips banals. El Jonatan era intel·ligent i sensible. Em divertia parlant-hi. Ell era un noi de més edat però em tractava com un igual, encara que també tenia gestos i paraules de germà gran, cosa que m'agradava i m'avergonyia a l'hora en un conflicte que no sabia i que encara no sé resoldre. Tot just m'havia reconegut com a gai que descobria la passió amb una complexitat de sentiments que no volia analitzar. Expressament vaig fugir de la casa mental d'habitacions resclosides on la vida s'hi emboteix classificada i dissecada per submergir-me en el batec viu de l'existència. Doncs era vivint com el meu instint tossut insistia que hi trobaria un tresor. I conforme el Jonatan parlava i parlava i jo l'anava coneixent tornà a eriçar-se'm la pell.

Es feia tard i no volia drames a casa. Sortirem al carrer. La nit era freda i clara, estimulant. D'una travessia arribava el rebombori d'un camió d'escombraries. El Jonatan s'oferí a acompanyar-me a peu. Baixàrem fins a la Travessera i la recorreguérem fins a la Via Augusta. A la cruïlla remuntàrem deixant Gràcia enrere, ignorant el riu de taxis que recollien noctàmbuls de tota mena. Quina fila fèiem nosaltres, dos nois que caminaven ben junts i ara es passaven un braç per l'espatlla i després s'agafaven les mans? El Jonatan em diu que deixi de banda la por, que a la gent li és ben bé igual i que si per casualitat els importa que s'hi posin fulles, que el mon no s'acabarà i que si cedeixo m'amputaré l'expressió de l'afectivitat. Sé que té raó. Però no he de reflexionar-hi gaire, ja que tant sols amb la seva presència els meus instints es desboquen.

En el camí ens creuàrem amb un grup de noies ridícules en les seves disfresses de comiat de soltera. Una es mirà al Jonatan amb interès. S'acostà intrèpida a demanar-li paper de fumar i quan el xicot li contestà que no en tenia, li preguntà amb un rampell atrevit si no li donaria “una altra cosa”. Repentinament una de les noies s'adonà que el Jonatan m'agafava la mà. Sentírem “son gais!” i fugiren com barrufetes entremaliades embolicades en un remolí de rialles, picar d'antenes postisses i cops de taló.

Arribàrem al Passeig de la Bonanova per Ganduxer. El Jonatan semblava cohibit. No li havia preguntat on vivia, però els meus no eren barris de bacallaners. Pensar-ho em feu venir un esglai. Ja érem davant de casa. El vaig convidar a travessar el jardinet d'entrada i me'l vaig endur darrera d'un dels pilars del porxo de la porteria. Vaig preguntar-li amb una ironia eco de la seva d'abans si ara em donaria el telèfon. Els intercanviàrem amb trucades de mòbil i tot just enregistrats a la memòria li vaig plantar un petó als llavis, ben abraçat al seu cos. Tremolant en silenci vaig obrir la porta i m'hi vaig esmunyí sense mirar enrere. Hauria tornat a sortir!

Passaren el dies. El pensament em fugia a la trobada amb el Jonatan. Em recreava en cadascun dels detalls, especialment al vespre i a l'anar-me'n al llit, la qual cosa m'insuflava un neguit dolç i l'enyor de la seva abraçada. Els dies passaren i no em trucava i el neguit es transformà en angúnia. Jo el trucava però sempre ensopegava amb la bústia de veu. Sense cap pudor em vaig fer un tip de deixar-li missatges i d'enviar-li textos. Em defugia? Perquè per ell jo era una criatura? Perquè era un noi del damunt de la Diagonal? M'havia amagat que tenia xicot... o xicota? Havia patit un accident? Li feia por enamorar-se? O més aviat que jo me n'enamorés i m'hi volgués enganxar com una paparra? Justament aquesta escudella d'inquietuds punyents em revelaren clarament que l'estimava. Les meves absències no passaren desapercebudes als meus amics. El Mateu i l'Oriol intercanviaven mirades interrogatives en la meva presència, però jo no tenia esma d'explicar-los res.

Tornava de l'escola una setmana després d'aquella primera nit tan excitant, tan suau, tan prometedora i per postres tan frustrant, quan vaig divisar la figura del Jonatan entre fantasmal i endolcida sota la llum dels fanals sostenibles, asseguda al muret que separava la vorera del jardinet de l'edifici on vivia. Saltà dempeus només veure'm. Al rostre se li llegia alternativament preocupació i alegria. M'engegà un discurs a la seva manera, succint, i també atropellat i totalment impermeable a les meves rèpliques, fet per superar la seva timidesa. Li ho vaig agrair. M'explicà que havia perdut el mòbil. Que l'havia buscat per tot arreu. Que fins i tot havia googlejat el meu nom sense èxit. Que no volia incomodar-me, però finalment s'havia decidit a venir a trobar-me. Que s'ho havia passat d'allò més bé amb mi. Que jo li agradava i no tant sols físicament. Que n'estava tip d'encontres que brillaven tant i duraven tan poc com un llampec. Que se'm menjaria a petons però que no calia córrer si jo no volia. En acabat es feu el silenci. Vaig mirar a un costat i a l'altre i especialment cap endins la porteria. Com que no vaig descobrir testimonis inoportuns el vaig prendre de la mà uns instants mentre li etzibava que jo també l'estimava.

Els oncles del Jonatan son una parella afable que només treu viu davant d'un únic punt de fricció: el Barça. L'oncle que és membre d'una penya, no es perd cap partit. Ha estat a totes les finals recents, les quatre victorioses de Champions i fins i tot les dues nefastes, la de Recopa de Sevilla i la de Champions d'Atenas. El banderí del club, les fotos de la penya i las dedicatòries de Cruiff, Reixach, Simonsen, Guardiola, Messi, Iniesta, Xavi i Oleguer Presas omplen l'únic moble llibreria al costat dels toms verds i gruixuts de l'Enciclopèdia Catalana i alguna altra col·lecció d'aspecte immaculat, es a dir, encerada però mai llegida, que li han engaltat les sempre amables, insistents, inexorables venedores d'aquesta editorial. El pis està situat en un senzill immoble modernista del carrer Villaroel, a tocar de València. De tant pulcre sembla de fantasia, emparquetat, amb portes d'ember, el bany de Porcelanosa i els armaris de la cuina de fusta massissa ben lluents. Només l'habitació del Jonatan trenca aquesta perfecció asèptica, morta d'avorriment, que secretament somnia amb el caos provocat per un episodi d'arborament de la tia davant de tanta obsessió culer Els pòsters de pel·lícules dominen entre el mobles de disseny escandinau assequible. Un prestatge conté un munt de càmeres i en un racó s'alça un focus d'estudi de fotògraf. El llit és individual. Estret per a tots dos quan em quedo a dormir els caps de setmana en que els meus pares marxen a Cadaqués. Jo hi pujo, abandonant el futon dels convidats, quan els oncles es tanquen al seu dormitori. Un llit estret i ample com l'univers en les nits en que els nostres cossos despullats i afamats es freguen en silenci parint estels. En acabat amaguem la goma usada en el potet de costum. La Maria i el Tomàs, els oncles, em demostren un afecte sentit. El Jonatan ha sortit de l'armari. Assegura que el ritual vespertí de desplegar el futon només és un artifici que els permet acollir a casa al xicot del nebot sense qüestionar les formes tradicionals de la seva educació. El pis dels oncles és el nostre paradís i un refugi on el Manel, un amic d'infància del Jonatan, pren alè quan ens visita. Uns pares cavernícoles el tragueren de casa amb mals modes quan descobriren que era gai i seropositiu.

Comentaris

  • rectificació[Ofensiu]
    rasoclot | 03-09-2011

    Enric,

    el comentari era per la primera part d'aquest conte, m'he liat...

  • jo diria[Ofensiu]
    rasoclot | 03-09-2011 | Valoració: 7

    Enric Madrona,

    després de conèixer amb detall l'estat d'ànim (estressat) del pare i la seva poca empatia amb la dona malgrat els anys de convivència que se'ls suposa (diria que també viu distant del fill pel que podem intuir), em semblaria interessant conèixer la reacció que li proboca saber que el seu fill és gai i, a més, en lloc de dir-li directament, que li faci arribar per escrit i per històrieta interposada...
    Se m'acut pensar la conversa que podria tenir amb la seva dona sobre aquest relat que, possiblement, ella també hauria rebut... i un aclariment de quina és la situació actual de la relació de la parella aprofitant l'estímul que els podria oferir el conte del fill comú... Qui sap si l'inici d'una nova relació més franca o una ruptura volguda pels dos...
    En fi, em sembla un relat molt estimulant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

EnricMadrona

11 Relats

12 Comentaris

10301 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80

Biografia:
No digueu l'edat, ni la situació familiar, ni la feina, ni l'orientació sexual. Ens ho demanaven en un seminari. Es tractava de prescindir dels estereotips per a que fossim lliures i coneixer-nos més a fons.

Jo escric perquè m'agrada expressar-me, interpretar i re-interpretar el mon, donar forma a les emocions, explicar històries i fruir de la llengua. No puc escriure sense vehicular una emoció. Una narració em pot sortir bé o malament, però no m'interessen els jocs purament formals. Quan vaig llegir el Tirant vaig adonar-me que tot l'acurat estil de les cartes de batalla, de les processons i demés rituals de la caballeria, escrites dins d'una forma concreta, estaven totalment passades de moda i que el que lluïa era la part en la que els personatges respiraven de debò a la cort de Constantinoble. En realitat no calia haver llegit el Tirant. Simplement la literatura merament formal em sembla pobra i no m'interessa. En tot cas només em serveix com un dibuix d'acadèmia, per tenir coneixement d'un recurs expressiu més.

No em malinterpreteu. La forma dona estructura, originalitat i expressivitat a un relat. Només dic que no està per sobre del fons. M'agrada que la prosa soni bé que tingui el ritme escaient, que llisqui amb naturalitat sense renunciar a ampliar el vocabulari. Tanmateix, oh contradicció!, quan defineixo el que m'agrada m'estic referint a una forma doncs el fons mai pot explicar-se sense la llengua, sense escollir els mots, el punt de vista, el to...

Què us puc dir de mi sense desvelar informació etiquetable? Que soc un jove que ha viscut uns quants anys? Que he hagut de construir i defensar la meva identitat? Que tinc una feina creativa i estressant que no té res a veure amb la literatura? Que soc un barceloní arrelat a un país que inclou la seva capital però que va molt més enllà? Que m'he desclassat sintetitzant d'aquí i d'allà? Que intento pensar per mi mateix? Que crec en el paradís i que sense ignorar-la és pot transformar la realitat?