L'Alegriamagada i el Pinyol d'Or

Un relat de: EnricMadrona
Per la meva amiga Empar



Capítol I.- On una nena cerca el consell de la lectora impenitent.


Sota un sol taronja, una gata blanca amb grans taques negres s' estarrufa, estira la pota dreta, la llepa i d'un salt molt àgil es planta de quatre grapes. Camina fent equilibris per la barana de la terrassa a la que s'obre la porta de la casa de pedra, amb sostre de teula, que s'aixeca d'alt del turó, al centre del jardí que envoltat per una tanca molt alta, separa la finca del poble.

Al final de la barana es para. Ensuma l'aire i de sobte, en dos segons, es llança al terra, corre amb llargues passes i com propulsada per una molla s'enfila a l'ampit d'una finestra. Estilitzada, asseguda sobre les potes del darrera, amb la cua ballant d'un costat a l'altre amb moviments ben amples, mira cap endins de l'estança i miola.

L'interior es tot ple de llibres. Les biblioteques envolten l'habitació sense deixar lliure ni un pam de paret. Els prestatges son curulls de volums i toms, col·locats en dues i tres rengleres, fins i tot entaforats plans a sobre dels que descansen drets. Hi ha llibres a les taules, a les butaques, sobre el radiador i la catifa. L'aire fa olor de lletra impresa i paper vell resistent a l'arna. La pols es fòssil.

La calma d'aquest dipòsit de saviesa i emocions codificades es veu destorbada per l'estrèpit produït per la propietària de la casa, Alegriamagada, que treballa a un costat de l'estança, asseguda a la seva cadira de rodes davant d'una pantalla immensa d'ordinador, fent volar les pàgines de quatre volums a l'hora per contestar les preguntes que li envien per email els amics de la lectura, els curiosos o persones desesperades a les que consola amb un tros de vida liofilitzat a la tinta i el paper i que recobra volum, textura i olor quan ella, la lectora impenitent, el comparteix transmetent-lo per la xarxa.

La concentració i les ulleres d'aram escauen bé als ulls grans i profunds de l'Alegriamagada, esponges i miralls de tants textos. El cabell laci i fi reposa ajustant-se al crani, com fet de fils de seda de color de cendra. La pell bruna del sol parla del seu esperit inquiet, amant de passar llargues hores al jardí, llegint i meditant, cercant a l'hora l'aïllament necessari per trobar-se amb ella mateixa i fondre's amb un exterior proper que li permet de tocar l'univers més llunyà.

Un gat enorme, de pel lluent i negre, rodola estirat pel terra, estén les potes cap amunt amb la panxa de color llet enlaire, gira ràpid sobre si mateix per posar-se dempeus sobre les quatre arpes. S'atura. Es llepa el bigoti. Mira enlaire un segon i bota amb precisió, colant-se entre les braços de l'Alegriamagada que teclegen a l'ordinador enfervorits, per aterrar suaument a la seva acollidora falda. Aixeca el cap per sobre de la bola de pèl en la que s'ha convertit, miola i clavant els ulls verds, intel·ligents, en l'Alegriamagada, pregunta:

- Què fas tan capficada?

- He rebut uns correus molt estranys. Mira, Negrot, aquesta nena m'ha dit que té molta por, que se sent abandonada i plora. Immediatament després ha entrat un altre correu, molt misteriós. No té remitent. Només diu: "Dona-li el pinyol d'or per consolar-la! Només tu pots fer-ho i el tens ben a prop".

- Si, estrany, molt estrany, haurem de cercar-lo.


Capítol II.- On s'explica com ho regiren tot sense trobar res.


Xiulant, un noi, en Trapella, avança decidit amb gambades llargues pel camí que duu a casa de l'Alegriamagada. Porta una aixada per treballar l'hort a l'espatlla. Els peus grans i descalços estan bruts i coberts de fang. Els pantalons i la camisa, tacats i esparracats, fan joc amb els rinxols negres, greixosos, que es caragolen plens de vida sobre un cap d'ulls foscos i faccions fines. El xicot s'atura a la porta, es furga el nas amb un dit per treure's un moc i traspassa. Com cada matí se'n va a conrear verdures i fruiters.

L'escalfor del sol, els brins d'aire fresquet que de tant en tant l'emboliquen, la cançó del metall de l'aixada picant les pedretes de la sorra de l'hort, l'olor de les tomaqueres, les pessigolles als peus que li fa l'aigua corrent pels solcs. Tot això passat per un cor que vol obrir-se alimenta el somriure, tanmateix una mica murri, que li neteja el rostre.

De sobte, un gat creua l'hort en diagonal, esmaperdut. I després un altre en la diagonal contraria. I encara dos gats s'enfilen corrents per l'escorça d'un arbre. El ocells aixequen el vol freturosos i els gossos no paren de bordar.

Llavors en Trapella s'adona de l'estrèpit que ve de la casa. Deixa la feina i s'hi atansa.

Quin desori! Cadires i taules escampades per la terrassa, les biblioteques buides, un munt de pilots de llibres espargits per terra, calaixos oberts, armaris regirats, amb la roba, els plats i mil estris sobre el paviment, els mobles i els munts de toms. La cuinera i el Negrot amunt i vall cercant embogidament alguna cosa i l'Alegriamagada arrossegant veloçment un dit pels índex dels volums i passant pàgines i pàgines en un autèntic remolí.

- Déu Nostre Senyor! Què passa?

- Res, Trapella, cerquem el pinyol d'or. Ha de ser per aquí i una nena malalta el necessita. Vols ajudar-nos, si us plau?

- Com ès aquest pinyol, Alegriamagada? No recordes quan el vas veure per darrer cop? Què en vas fer?

La cuinera i el Negrot, amb els estris que estaven regirant suspesos de les mans i les urpes, queden clavats, girats cap a la dona, sense ni tant sols respirar, esperant-ne la resposta.

L'Alegriamagada obre la boca per parlar i no sap què dir. Pensa. Ho torna a intentar:

- No l'he vist mai aquest pinyol!, però la nena plorava i estava desficiada i ens hem posat a buscar-lo. Un pinyol d'or ha de ser un pinyol d'or, no?

En Trapella esclata a riure sorollosament, rebolcant-se per terra fins que li fa mal la panxa i aconsegueix asserenar-se.

- D'acord, t'ajudaré.

El mosso surt a la terrassa, camina cap a la gran alzina que hi ha més enllà, s'ajeu a terra i es posa dormir amb un bri de palla a la boca, les mans al pit i un peuot sobre l'altre.

De dins la casa s'escolta:

- Bes, quin galifardeu! Continuem.


Capítol III.- O de com a la més negra nit sempre s'albira una llàntia.


La gent del mas ha passat tot el dia cercant. Estant cansats. La cuinera improvisa entrepans de sobrassada, unes pomes i una mica de xocolata. El Negrot, ajegut amb el caparró endavant i a terra, la cua i el llom més amunt i les potes del davant encongides, llepa amb llengua petita, aspra i rosada les restes de llet d'un plat.

L'Alegriamagada el crida, la mixeta espera amb ronseria llepant tota la llet. En acabat dona dos tombs al plat i quan la mestressa ja no el crida, li salta a la falda, s'hi refrega fent-se un bon cau, es llepa la ma i es torna una pilota, roncant. Ella li rasca el caparró, entendrida, sentint l'escalfor de l'amiguet i el seu petit cor bategant.

Al voltant l'aire és fred i només hi ha solitud. Les nits son negres, però sense la lluentó amable del pèl del Negrot. A la nit no hi troba l'escalfor del cos del gatàs. La nit es un buit antic i sens fi que porta el record trist d'absències repetides i un patiment de primer difús que de sobte es torna ben sòlid i agut.

Perduda en la melangia l'Alegriamagada pren el caminet pla, vorejat d'arbres que no son sinó esbossos de gegants negres a la foscor. La segueixen de prop dos estels verds, l'únic que és visible del cos del Negrot. La sorra del terra crepita en el silenci nocturn sota les rodes de la cadira. Els sentinelles vegetals del camí desprenen una forta olor a llorer i xiprer. L'aire duu la frescor de l'estany al que la dona s'apropa. Les aigües en belluguen dolçament i la lluna, gaire bé plena, es reflexa a les petites ones que dansen a la superfície amb moviments amples i suaus.

L'Alegriamagada tanca els ulls i somnia. La visió interior li porta rostres de persones que ja no hi son i d'altres que potser encara viuen però que de fet estan tant separades d'ella que es com si fossin mortes, fins i tot en les il·lusions que produïren i que mai varen arribar a concretar-se. Després el no res d'un desert sense fi a on ella es sorra que crema, assedegada d'una aigua que mai no arriba. I encara el dolor de cent, mil, deu mil punxons clavant-se-li a la carn, rossegant-li els nervis, estripant-li el cos. Sobtadament la roba l'estreny, l'espai vital se li encongeix; se sent lligada, enterrada, abandonada. És la por! L'angúnia! La ràbia! Un crit tallant com un ganivet esmol adíssim se li forma al cervell. Però l'esglai s'atura i no arriba a la seva gola: Ella ha tornat!

Les fulles convertides en melodioses campanetes i la brisa en una cançó del més enllà acompanyen a la noia formosa de melena rinxolada i d'or, vestida de seda blava amb voravius de plata, que sortida del fons de l'estany somriu i pentina amb mans angèliques, plenes de gentil tendresa, els cabells materials, terrenals, de l'Alegriamagada.

La cara se li relaxa, fins al punt d'insinuar un somriure i obrir els ulls que ara tenen un punt de joia. L'angunia i el dolor no han marxat del tot, però han quedat adormits i la deixen tranquil·la. El Negrot s'agita i miola.

- Alegriamagada, per un moment m'ha cobert un alè tebi i vivificant. M'ha semblat veure uns ulls fets d'un foc dolcíssim i un ample somriure sense rostre, transparent i net.

Ai, Negrot!


Capítol IV.- O la rondalla del geni toix que viu fora de l'ampolla


La claror entra per la finestra del dormitori i l'Alegriamagada es desperta. El tacte suau i tebi dels llençols li donen un bon dia amable. Seu al llit contra el coixí i la capçalera mentre un impuls vague la mou a recordar. La soledat, l'angunia, el dolor, l'estany, l'esperança, una llum. Demana ajuda a la cuinera i amb camisa de dormir encara, sense esmorzar, empeny les rodes de la cadira cap a l'estany del jardí amb el Negrot seguint-la fent ziga-zagues, aturant-se ara i adés, girant les orelles per esbrinar d'on ve un soroll imperceptible i de sobte saltant, estirant-se, per córrer de pressa a atrapar-la.

Quin neguit tens, dona?

No ho sé, Negrot. Però hi ha alguna cosa em crida a la bassa.

Els dos amics avancen pel caminal que duu al gran toll. Palplantat al costat d'un pi a la vora del camí, amb un bri de farigola a la boca, troben al Trapella. El Negrot li llepa un peu descalç, fent-li pessigolles i el noi, rient sense deixar de mastegar l'herba, l'alça per recolzar la planta contra l'escorça de l'arbre.

- Mixeta, fuig!

Assegut al davant el Negrot el mira, interrogant-lo silenciosament. Refet, el noi saluda.

Déu vos guard. Què feu?

Cerquem encara, Trapella.

Ah... sí, Alegriamagada. Tens un moment? No sé si et farà servei... però he pensat... com que et veig tant atabalada... bé, voldria donar-te un estri que m'ha estat de gran utilitat.

El xicot s'ajup i treu una petita ampolla de vidre del sarró. Escup la farigola a terra i amb les dents en lleva el tap de suro. Recupera el taparró amb una ma i riu obertament. El Negrot se'l mira i es llepa les potes i el cos amb cura, com volent posar distància i no deixar-se contaminar per la fila del ganàpia de cabells negres greixosos, dents grogues, camisa arrugada i esfilagarsada, pantalons tacats i foradats, peus bruts i perfumat de suor. Tanmateix, el gat rectifica. Darrera del noi li ha semblat tornar a veure, per un instant, aquells ulls de foc amable, el somriure de plenitud. Assegut, immòbil, inquisitiu, esguarda al Trapella. L'Alegriamagada espera encuriosida.

- Escolta, quan tinc un neguit, una preocupació, quan em sento trist i deprimit, si estic malalt o tinc dolor agafo l'ampolla i bufo ben fort a dins. Amb el meu alè hi entaforo tot el patiment, tota l'angúnia, la soledat i la pena. Ràpidament hi clavo el tap. D'un cop de puny el reblo. Mantinc el flascó ben a prop del meu cos. M'hi agafo amb força. Sé que si el deixo lluny no servirà de res, doncs el dolor que és veritablement meu, s'escolaria i em tornaria. Però tenint-lo ben aprop, dins la botella, el puc mirar, el reconec, comprenc que és un feix que he hagut de carregar, però que en realitat no forma pas part de mi i no pot tocar-me el cor. Llavors puc viure! No creguis, sovint em sento arrossegat a dins l'ampolla, però obro els ulls tant com puc i veig que la duc a sobre però què jo soc a fora.

En Trapella li allarga l'ampolla a la seva amiga que la pren amb aquell punt d'incredulitat però intrigada. El Negrot es llepa els bigotis, meula fort i diu:

- Apa gamarús, barrufet del bosc, quines t'empesques!

En Trapella riu encara més fort. El gat és passeja amb cos ondulant fregant-se contra les seves cames.. N'olora la flaira de bordegàs suat i pensa: bestiot com és em meravella que hagi pogut aprendre alguna cosa. L'Alegriamagada faria bé de provar-ho.


Capítol V.- O aquell final on qui cerca troba


Inesperadament, un tro espetega ben fort i cau un xàfec d'aquells d'abocar-hi aigua a bots i barrals. Els amics, el Negrot volant al davant, l'Alegriamagada propulsada per un Trapella convertit en coet, corren a buscar refugi a la cova de rocalla que dona a l'estany. Tota plena de molsa, al seu romàntic redós les parelles s'han fet petons, els moixos han plorat, els solitaris hi han trobat pau i potser aquells que la tenien han contemplat el mon i l'Absolut. Un remolí de braços agitats, camises i jerseis xops alçant-se, mans escorrent el cabells i els renecs del xicot omplen la cova.

A poc a poc s'abandonen a la calma. El mosso seu a terra al costat de la cadira de rodes. El Negrot reposa a la falda calenta de la seva mestressa. Tots miren l'espectacle de la pluja a fora de la cavitat. Ara que son a cobert en gaudeixen. L'aire que els envolta és humit però senten la frescor que deixa l'aigua després de netejar l'ambient. La llum gris que es diria melangiosa, embolcalla un caliu íntim que no deixen de percebre.

- L'has trobat, Alegriamagada?

- Noi, encara no. Però aquest matí he sentit una mena de vertigen. Em deia que havia de venir a la bassa. Hi feia camí quan hem topat.

Sospirs. Una cançó que en Trapella xiula amb descuidada afinació. El record d'algun llibre llegit que l'amiga explica amb detall a un xicot captivat, sorprès que les lletres formin no tant sols paraules, sinó emocions i trossos de vida orfes que cerquen orelles per fecundar i néixer dins d'una persona. Com acostuma a fer-se present quan el temps s'atura, intimitat.

Pel forat de la cova, suspès del cel entre la darrera aigua que cau espargida, un arc de sant Martí de colors mig vibrants i mig espectrals anuncia la sortida del sol. Ara que no plou es fa present un brogit suau que abans no havien sentit. Els amics s'activen, conservant però un bon grapat dels dolços sentiments viscuts a la cova.

Porta-m'hi Trapella!

Seguint la remor, oculta per verns i saücs, no triguen en trobar la font que l'origina. Un doll d'aigua puríssima brolla amb força d'una paret i forma un rierol estret sobre un llit de roca. Entre els arbres i a cada costat del fil d'aigua creixen falgueres i molsa i molts lliris del camp. Quina estranya pau! No gosen parlar.

Es diria que l'aigua que corre neteja les imatges dels amics que s'hi reflecteixen. El Negrot se sent encara més àgil, el cos d'en Trapella llueix polit i l'Alegriamagada somriu lleugera i serena. Sorpresos, es miren i encara més meravellats es veuen com sempre, el mosso brutot i la dona encongida, però és com si aquesta aparença fos només un cristall, com si la font ragés pel seu interior substituint la sang per aigua viva i el reflex gloriós fora la seva pregona realitat, ara ben visible.

Mogut per dins, el noi abraça fort a la dona, li acarona els cabells amb tendresa i li fa un petó. Ella s'hi enllaça i plora de joia. Una llàgrima li rellisca pel nas, salta damunt dels llavis fins i se li escola pels vestits fins tocar-li el pit al damunt del cor. Llavors sent quelcom metàl·lic rodolant més abaix, rebotant al seient de la cadira i caient a terra. S'hi aboca. És el pinyol d'or!

En Trapella el recull i tots es precipiten cap a la casa. L'Alegriamagada inicia l'ordinador impacient. Fa una foto del pinyol d'or, l'escaneja i el guarda al disc dur. Obre el correu, en crea un de nou, cerca l'adreça de la nena, li escriu que l'ha trobat, que ja mai més ha de tenir por i que se li la té el pinyol li alleujarà. Adjunta l'arxiu amb la foto i clica “enviar”. Es torna cap als companys.

Ja està! Què contenta que estic. Aquesta nena em feia patir.

El Negrot torna a sentir la presència, el ulls dolcíssims, el somriure acollidor, un Cor immens que batega Amor, cinc ferides obertes i els seus rajolins de sang que alimenten la font. Un dring a l'ordinador ressona. Ha entrat el correu adreçat a la nena.

Comentaris

  • Rondalla amb màgia interna[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-01-2011

    He de reconèixer que he arribat fins aquí per casualitat... i que he obert el relat per curiositat, atreta pel títol principalment... i t’he de dir que, un cop posada a llegir, he quedat atrapada per la màgia interna que manifesta el text des de les primeres línies fins al final.

    Tot i els canvis d’enfocament que has anat realitzant, la dinàmica narrativa es manté en tot moment constant.
    Suposo que tot plegat no és fruit de l‘atzar...

    I ara, si em permets, t’he de preguntar un dubte que m’ha quedat: forma aquest relat part d’alguna sèrie? És a dir, els seus personatges tenen una vida més ampla?
    Has escrit i publicat algun llibre, ja posats a preguntar?
    Espero que no t’hagi molestat aquest assortiment d’interrogants... Si ho trobes impertinent, m'ho dius i em limitaré a comentar-te sense preguntar res més ;-)

    Mentre espero la teva resposta, t’envio una abraçada per celebrar que t’he descobert avui com autor,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

EnricMadrona

11 Relats

12 Comentaris

10297 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80

Biografia:
No digueu l'edat, ni la situació familiar, ni la feina, ni l'orientació sexual. Ens ho demanaven en un seminari. Es tractava de prescindir dels estereotips per a que fossim lliures i coneixer-nos més a fons.

Jo escric perquè m'agrada expressar-me, interpretar i re-interpretar el mon, donar forma a les emocions, explicar històries i fruir de la llengua. No puc escriure sense vehicular una emoció. Una narració em pot sortir bé o malament, però no m'interessen els jocs purament formals. Quan vaig llegir el Tirant vaig adonar-me que tot l'acurat estil de les cartes de batalla, de les processons i demés rituals de la caballeria, escrites dins d'una forma concreta, estaven totalment passades de moda i que el que lluïa era la part en la que els personatges respiraven de debò a la cort de Constantinoble. En realitat no calia haver llegit el Tirant. Simplement la literatura merament formal em sembla pobra i no m'interessa. En tot cas només em serveix com un dibuix d'acadèmia, per tenir coneixement d'un recurs expressiu més.

No em malinterpreteu. La forma dona estructura, originalitat i expressivitat a un relat. Només dic que no està per sobre del fons. M'agrada que la prosa soni bé que tingui el ritme escaient, que llisqui amb naturalitat sense renunciar a ampliar el vocabulari. Tanmateix, oh contradicció!, quan defineixo el que m'agrada m'estic referint a una forma doncs el fons mai pot explicar-se sense la llengua, sense escollir els mots, el punt de vista, el to...

Què us puc dir de mi sense desvelar informació etiquetable? Que soc un jove que ha viscut uns quants anys? Que he hagut de construir i defensar la meva identitat? Que tinc una feina creativa i estressant que no té res a veure amb la literatura? Que soc un barceloní arrelat a un país que inclou la seva capital però que va molt més enllà? Que m'he desclassat sintetitzant d'aquí i d'allà? Que intento pensar per mi mateix? Que crec en el paradís i que sense ignorar-la és pot transformar la realitat?