EM TROBARÀS DINS LA CARPETA BLAVA Capítol V

Un relat de: EnricMadrona
Als dos dies de l'avís del Quim em cridaren a direcció. Vaig pujar les escales amb el cor encongit, preparat-me per a la pitjor de les reprensions. La secretària assenyalà una cadira de braços. Vaig seure-hi replegant-me sobre mi mateix, amb el cos cap endavant, les mans a la barbeta i els colzes sobre les cuixes, buscant instintivament protecció. No és movia ni un bri d'aire, com si la preocupació que patia el mantingués aturat i expectant. La secretària teclejava a l'ordinador com si res. Jo la mirava de reüll i li envejava la calma. De sobte despenjà el telèfon, hi parlà una breu estona i de seguida em feu passar al despatx. Allò semblava un tribunal! A més del director, asseguts a l'entorn de la taula rodona de rebre hi havia la meva tutora i el professor de religió. El director prengué la iniciativa. M'anomenava Rubén amb familiaritat. Explicà que el professorat, l'escola, volien ajudar als alumnes. Era la seva obligació i al damunt n'era la vocació. Precisament m'havien cridat per ajudar-me. El motiu era delicat, però no calia donar-li més importància de la que tenia. Si col·laborava no tindria cap raó per preocupar-me. Tot seria per al meu bé que era el que més comptava, si es que passava per un moment difícil o de desorientació. La seva veu era suau i melindrosa i l'alè mentolat, producte dels caramels amb els que combatia el tabaquisme. Jo escoltava a la defensiva, endevinant el final de tota aquella xerrameca.

A la fi llançà la bomba: els havien dit que jo era homosexual i que em feia petons amb un noi a la sortida de l'escola i fins i tot a l'aula. En un rampell li vaig engaltar que molts dels meus companys i companyes ho feien! Per un instant els tres es miraren amb espant, com si el col·legi s'hagués convertit en un niu de lesbianes i gais sense que se n'haguessin adonat. Però es clar, eren veterans. Una ombra de disgust se'ls dibuixà als rostres diluint-ne l'estupefacció prèvia. Aquell xicot rebec no diferenciava entre parelles heterosexuals i homosexuals! Havia estat una confessió implícita i una manca absoluta de penediment. De seguida el director etzibà que la denunciant exigia l'expulsió. Ho feu amb un to seré, carregat d'una intenció ben esmolada que tocà os. Suposo que jo tenia els ulls vermells. Se m'emboiraren. Lluitava contra les llàgrimes. Vaig cercar a la meva tutora amb la mirada. Ella apartà la vista nerviosa. Callava.

Com si jo estigués en descobert i el cel s'obrís, es desfermà una pedregada de paraules sense sentit que m'assotava. Tant sols em veia capaç d'entomar el millor que podia aquells mots que jo sabia absurds, injustos, humiliants, fruit de la ignorància i manipuladors. El mossèn-serp advertia que no m'havia de sentir malament per les meves tendències, si les tenia, perquè eren instintives, que jo era fill de Déu i que Ell m'acollia i m'estimava tal com ho feia l'Església, però que la meva conducta era desordenada i contra natura, condemnada per la Bíblia. Devia prendre la meva creu i viure en casta abstinència. El director-componedor, preocupat per l'escàndol, no volia entrar en consideracions morals. Insistia que el col·legi exigia moderació en la expressió de tots els afectes, també dels heterosexuals. No discriminava, però havia d'entendre que la homosexualitat a l'escola era un assumpte delicat, que podia fer mal als alumnes desorientats, que tal vegada jo ho estava, que ho pensés i si ho volia em podien adreçar a un psicòleg que m'ajudés a esbrinar-ho. Es mostrava comprensiu però traçava la línia vermella amb resolució: havia de ser absolutament discret en els meus afectes. Quan a la denúncia, només hi havia una manera de sortir de l'embolic sense cridar la tempesta: no m'expulsarien, però m'hauria de comprometre a guardar les expressions d'afecte pels moments d'intimitat, a no parlar del tema amb els companys i a que el meu xicot no aparegués a les proximitats de l'escola. A més, com els pares eren persones raonables i entenimentades m'aconsellava d'explicar-lis el que em succeïa. Ell personalment parlaria amb la persona que havia denunciat els fets. Li asseguraria que m'havia disculpat, que havia entès que la meva conducta havia estat inapropiada, que no la repetiria, que l'escola en faria un seguiment i que vigilaria amb cura les entrades i sortides. El Pare Miquel l'ajudaria amb la denunciant. Tota la estona la tutora va romandre en silenci. Dels tres jutges ella era l'esfinx.

Mortificat, bufetejat, tremolant de ràbia i amb un nus a la gola que no em deixava articular una defensa com calia em vaig aixecar d'un salt. Sense pensar vaig cridar que tot allò era una merda i mirant al capellà vaig afegir que ell no en sabia res de l'amor, que potser Déu si que en sabia i s'estava prop dels que s'estimaven. Vaig abandonar el maleit despatx com una tromba rematada pel tro d'un cop de porta.

Jonatan, el meu Jonatan, el meu tresor, el meu xicot. Ets l'escalfor constant en forma de flamarada viva o del caliu ocult que mai s'apaga. Em deleixo per sentir la teva veu, per besar-te el cos, per fondrem en els teus braços, per tastar la carícia dels teus llavis. Surto de mi quan en tu m'endinso i se m'eixampla el pit. Vull caminar amb tu i fer-te feliç. T'estimo.

Vaig deixar l'escola immediatament després de la reunió. No tenia esma per anar a classe i no volia tornar a enfrontar-me a la inquisició, per més subtil que fos i donat el numeret segur que ara no en seria gens de subtil. Als peus em naixeren ales que em conduïren volant al mercat a trobar al Jonatan. Era l'hora de plegar i el vaig ajudar a recollir. La sentor salada de la bacallaneria es barrejava amb l'olor dolça i viril del meu xicot, ben viva en el meu record. Així em sentia, dolgut, espantat i feliç a l'hora. El Jonatan em donava instruccions. Assenyalava el lloc on eren els contenidors de plàstic i el refrigerador. Jo hi col·locava per separat el peix sec i el que es de-salava en remull. Mentre feinejava li havia explicat l'entrevista al meu xicot. Proveït d'un davantal, guants i botes de goma ell ruixava les aigüeres de marbre que havien contingut el gènere. La força de l'aigua arrossegava les deixalles pel desguàs. El brogit resultava refrescant. Em vaig quedar encantat mirant com el Jonatan feia córrer l'aigua pel marbre amb les metòdiques oscil·lacions del braç que sostenia la mànega. Se n'adonà i em preguntà que tenia. Vaig posar la mà enguantada a l'aigüera, sota el doll d'aigua. Vaig confessar-li que volia espolsar-me la brutícia. Va deixar la mànega, em prengué per la cintura, em feu un petó a l'orella i mussità que res no era tan net com el nostre amor. Si tenia problemes a casa podia anar a viure amb ell i donar un cop de mà a la parada mentre seguia els estudis. Els oncles hi estarien d'acord.

Sort que el paper escrit a l'ordinador no es taca amb les llàgrimes que cauen sobre el teclat.

He arribat a casa, he sopat reclós en un silenci que només han trencat quatre grunyits emesos en resposta a les preguntes dels pares. En acabat m'he tancat a escriure com un boig. Estimo als pares. T'estimo pare. Digues-li a la mare que també l'estimo. No us ho he pogut explicar en persona. Ho havíeu de saber. No volia pas que que el col·legi se m'avancés. Em tremolen els dits amb els que premo les tecles, però soc el vostre fill i no pas pitjor del que volíeu.

...

A la taula del restaurant el Rubén pare sostingué l'escrit del seu fill amb les mans paralitzades, convertides en ambó, durant una bona estona. Mentre llegia havia menjat a poc a poc, distretament, les verdures a la brasa. La flauta de cervesa era buida. El cambrer li havia portat un gelat que s'havia desfet a la copa sense que l'hagués tastat.

En veritat allò no s'ho esperava. El Rubén petit era gai! El nen que havia jugat a la seva falda, el xaval que creixia i mostrava la seva personalitat, l'adolescent del que tant esperava. I mai se n'havia adonat! Cec, havia estat un cec. Recordà el somieig de la tanca publicitària. Amb un gest maldestre es tragué la corbata. Retrobà els texans i la llibertat de tocar de peus a terra descalç. Plantat al mon per ell mateix. El noi era valent i tenia caràcter. L'orgull de pare es materialitzava dins del buit produït per la sorpresa.

Allò era un avís. El seu fill no seria mai tot allò que ell desitjava. De sobte un corcó el rossegava: Perquè ho havia de ser? No havia venut ell l'empresa familiar de muntatge de televisors? No li havia propinat un disgust fenomenal al seu pare que l'havia creada i que tant se l'estimava? Tot el sector se n'havia anat en orris. Ara els televisors es muntaven a orient. L'havia encertada! I la Núria, la seva germana, no es passava la vida lamentant no haver seguit la carrera de piano? I el seu soci, aclaparat per un divorci sagnant després de viure infeliç amb la dona equivocada?

El Jonatan. El petit Rubén l'estimava i semblava que ell també se l'estimava. Una parada a la plaça! El seu fill no es casaria amb una d'aquelles nimfes de cabellera llarga i maneres polides, de casa bona, que alegraven les terrasses de Cadaqués. Si hauria d'acostumar. Un sogre culer i monotemàtic, fanàtic del Barça, que només tenia l'Enciclopèdia per fer bonic! Bé, molts del homes i dones amb els que feia negocis tampoc no llegien altra cosa que els balanços i la premsa econòmica i d'aquesta només els titulars o les píndoles informatives que feien seves sense cap anàlisi. Que potser li sortia de dins el rebel amagat?

La dona, la Carme. L'havia estimada amb passió. El somriure ample, sincer i acollidor. Les cames esveltes, potser una mica seques, però que a ell l'embogien. Els pits petits i rodons que podia encabir dins les mans. Un cor bo i fidel. Intel·ligent i prudent. Tota una senyora. L'havia estimat com ara el seu fill estimava al Jonatan. En això sí que el Rubén petit era el seu hereu autèntic. El record d'aquell amor consumit en la rutina bufà inesperadament les brases que en restaven i el sentiment renaixia. Amb matisos, moderat, virat a l'afecte, però amb un punt renovat de passió. Havia marxat mai del tot, el seu amor per la Carme? Somrigué. Allò era un regal inesperat del fill. Deixà els fulls a la taula. La memòria li duia una i una altra vegada la visió resplendent del que hi havia escrit al final: “T'estimo, pare”. Ell també se l'estimava al Rubén petit. Moltíssim. A desdir.

No farien mal al seu fill. No havia dut al Rubén a una escola cristiana per a que el tractessin d'aquella manera injusta. Recordava el que havia dit el Pare Josep quan la Carme i ell anaven a les reunions d'un grup de formació d'adults. Corria el rumor de que un dels habituals era homosexual. “Nostre Senyor acull amb alegria a tots aquells que s'estimen de debò” havien estat les paraules de l'entranyable capellà.

Tibà del mòbil fins fer-lo sortir de la butxaca. Trucà al Rubén petit. Li explicà que havia llegit l'escrit, que l'estimava i que li faria costat. Li demanà de cridar al Jonatan. Volia que tots es trobessin a la porta de l'escola acabada la reunió. Soparien plegats. El Jonatan era benvingut.

Penjà i tancà els ulls. Somnià amb la Carme, amb el sol brillant-li als cabells, amb la maduresa d'un rostre del que la frescor marxava descorrent el vel que en mostrava l'anima i el camí recorregut en companyia. La trucà. Li demanà excuses per la discussió del matí. Li explicà la situació. Li comunicà que aniria a la reunió del col·legi a defensar el fill. Li demanà si a l'endemà voldria marxar amb ell, tos dos sols, a Cadaqués.

FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

EnricMadrona

11 Relats

12 Comentaris

10320 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80

Biografia:
No digueu l'edat, ni la situació familiar, ni la feina, ni l'orientació sexual. Ens ho demanaven en un seminari. Es tractava de prescindir dels estereotips per a que fossim lliures i coneixer-nos més a fons.

Jo escric perquè m'agrada expressar-me, interpretar i re-interpretar el mon, donar forma a les emocions, explicar històries i fruir de la llengua. No puc escriure sense vehicular una emoció. Una narració em pot sortir bé o malament, però no m'interessen els jocs purament formals. Quan vaig llegir el Tirant vaig adonar-me que tot l'acurat estil de les cartes de batalla, de les processons i demés rituals de la caballeria, escrites dins d'una forma concreta, estaven totalment passades de moda i que el que lluïa era la part en la que els personatges respiraven de debò a la cort de Constantinoble. En realitat no calia haver llegit el Tirant. Simplement la literatura merament formal em sembla pobra i no m'interessa. En tot cas només em serveix com un dibuix d'acadèmia, per tenir coneixement d'un recurs expressiu més.

No em malinterpreteu. La forma dona estructura, originalitat i expressivitat a un relat. Només dic que no està per sobre del fons. M'agrada que la prosa soni bé que tingui el ritme escaient, que llisqui amb naturalitat sense renunciar a ampliar el vocabulari. Tanmateix, oh contradicció!, quan defineixo el que m'agrada m'estic referint a una forma doncs el fons mai pot explicar-se sense la llengua, sense escollir els mots, el punt de vista, el to...

Què us puc dir de mi sense desvelar informació etiquetable? Que soc un jove que ha viscut uns quants anys? Que he hagut de construir i defensar la meva identitat? Que tinc una feina creativa i estressant que no té res a veure amb la literatura? Que soc un barceloní arrelat a un país que inclou la seva capital però que va molt més enllà? Que m'he desclassat sintetitzant d'aquí i d'allà? Que intento pensar per mi mateix? Que crec en el paradís i que sense ignorar-la és pot transformar la realitat?