Dos camins, una resposta.

Un relat de: EnricMadrona
- Teta, què fas tan moixa?

- Mare! Saps que no m'agrada el diminutiu. Ja no soc una nena.

- Vinga, senyoreta, ho vulguis o no sempre seràs la meva filleta.

La noia colpeja la seva mare amb una mirada furiosa, el rostre frunzit.

- No t'enfadis rateta.

La mare riu. Ha dit l'última frase amb ironia. Li costa d'acceptar que la seva filla és una adolescent, de fet una dona. Però bes quin remei!

- Marta, doncs. Com és que fas cara de pansa?

- Coses meves. Deixa-ho estar.

- No serà pel xicot que et porta en moto fins a casa? Saps que no m'agrada que vagis de paquet.

La Marta calla. Intenta semblar absent. La mare hi torna:

- És guapot. No és cosa meva però suposo que vigiles. Recordes els consells del ginecòleg, oi?

- Què dius mare, no he arribat tant lluny!

- No vull que ho facis, però per si de cas... I doncs?

- No pararàs fins que t'ho expliqui. M'agrada. Sortim i ja està!

Es fa un silenci. Mare i filla encaixen la confessió. El somriure de la progenitora relaxa a la noia. La mare recupera el fil.

- Has de viure els afectes. Ets massa jove per lligar-te. La vida ens canvia. Ja ets una dona però et falta experiència, saber què vols de veritat. Llavors trobaràs la parella adient.

Ara és la filla la que amb murrieria etziba:

- M'incites a la promiscuïtat juvenil?

- Nena! Ni de broma. Només et dic que t'has de llançar a la piscina, experimentar l'amor tal com se't presenta i ara mateix, si de veritat estàs enamorada, aquest noi et semblarà perfecte. Ho has de viure amb plenitud. Escolta, vigilant, eh? Però en algun racó del teu caparró guarda el meu consell: si s'acaba – i la mare sap que s'acabarà - no passa res, ja trobaràs el teu company.

- El pare pensa com tu en això de la “plenitud”?

La mare se'n penedeix d'haver usat aquest mot. Se n'adona que necessitaria un doctorat per tractar amb la filla.

- Marta, no em facis enfadar. Et parlava de sentiments. Una cosa es que la teva mare que es vella i ha viscut et doni uns consells, diguem-ne pràctics, i una altra de molt diferent que t'entregui un xec en blanc. Faltaria més. I quant al teu pare... treu-te del cap això de “la plenitud”!

- Però no vau ser uns joves moderns?

- Ara som pares i prou! Però digues-li al teu xicot que vingui a dinar. No li farà vergonya? Ni a tu? No és una presentació formal.

- Escolta, mare...

- Digues.

- Això del noi perfecte i l'amor romàntic... és que l'Anton és simpàtic i està molt bo.

Pensa en la “plenitud” i tremola per dins un instant, riu.

- Em fa quedar bé amb les amigues!

- Descarada! Cóm sou els joves d'avui dia.

- Mare, t'he de deixar. Sortim tots. Anem a la disco.

La Marta ha quedat amb la colla. Li encanta el tot just descobert joc de la seducció, sentir-se volguda, la carícia del noi a l'orella quan els seus dits en retiren la cabellera lluent que la cobreix. Li agrada besar-lo als llavis. Amb tendresa però també amb llengua. Cóm n'és de llaminera la seva boca! Hi haurà un moment en que les amigues deixaran als nois i es tancaran al lavabo de senyores. Es faran confidències i teixiran estratègies.

- Marta, torna en taxi, que beureu. No ho hauríeu de fer. I no arribis massa tard. Dormiré amb un ull ben obert!

***

El Quim és el germà gran de la Marta. Es porten un parell d'anys. Seu a la sala d'espera de la unitat de malalties infecciones de l'hospital. Un noi amb el que havia sortit li ha comunicat que és seropositiu, que té el VIH, el virus de la SIDA. Espera els resultats de la prova. Angoixat, amb la boca seca i el cor accelerat estudia discretament a les persones que seuen al seu voltant: la noia prenyada embolicada en una gavardina ampla i amb un mocador al cap que fulleja concentrada una revista del cor, el senyor amb ulleres i barba que s'agita neguitós mentre la dona l'agafa de bracet, els dos nois xandallers, rapats i amb una boina de cabell curt sobre del crani. Un du una arracada i l'altre una anella amb forma de ferradura rematada per una boleta a cada extrem que li penja del septum. Fan broma ostensiblement davant una audiència forçada. La volen convertida en un mirall que els torni una imatge ferma d'ells mateixos, inassequible a la malastrugança. El Quim s'encongeix cap endavant assegut al seient de plàstic, la mirada clavada a les sabatilles esportives, comptant-ne els forats dels cordons, cercant els pics rebregats dels voravius de les ics cosides als costats. La infermera el crida. S'aixeca d'una revolada i la segueix fins a la porta del despatx de la doctora. És blanca, vulgar, asèptica. S'agafa a la banalitat que li ofereix, pren aire i entra.

Passen els minuts i la porta s'obra. El Quim surt de pressa, els resultats de l'analítica a la mà. Una mà que els sosté tremolosa, avançada a la cintura, el cap cot amagant els ulls, la mirada entelada. És seropositiu. S'incorpora i es tomba tot just per agafar el pom de la porta. La mou cap ell. Es tanca amb un clac. Amb el cap enganxat al rostre només en pot veure la superfície blanca. El blanc d'una boira en la que tot s'ha dissolt. La vida li ha quedat a l'altra banda.

La doctora li ha dit que s'ha de cuidar, fer-se anàlisis i seguir els controls, prendre la medicació amb regularitat. De vegades els tractaments tenen efectes secundaris, però amb les noves medicacions la malaltia s'ha convertit en crònica. Té la mateixa esperança de vida que qualsevol. I tanmateix l'angunia el rossega per dins com si la mort hagués vingut per quedar-se, esperant el seu moment. Son els grans, son els altres els que emmalalteixen i moren. Com pot ser que li hagi tocat a ell? Tant sols té divuit anys, és jove!

Què dirà a casa? Afrontar obertament la situació és un tràngol. Ni tant sols saben que li agraden els nois. Potser anirà al gra i ho deixarà caure de cop: “Papa, mama, soc gai”.

Percep la decepció intensa que ferirà al pare quan de sobte observi esmicolar-se el seu fill, com tot allò que volia per a ell, tot allò que imaginava que era, li sigui arrencat de viu en viu i el que en resti resulti un fracassat desconegut, un marginat, potser un malalt. Un traïdor, un renegat, un Judes. Així és veu el Quim. I els ulls plorosos, les celles arrufades, la boca torçada de la mare que se'n doldrà entre gemecs sufocats, patint pel seu petit llançat als peus de la multitud, un bosc de cames que li picaran de peus, mil boques que se'n riuran. Un criminal que obra la carn de la mare amb un ganivet ben esmolat. Així se sent el Quim. Un traïdor i un criminal.

Se n'avergonyiran? Els pares sempre han donat per fet que li agraden les noies. Els homosexuals son fills del veí o rareses de la tele. Quants silencis carregats de condemna! Si una serie o una pel·lícula en mostra un, a la sala de casa es fa un dens silenci o bé la mare engega una conversa de distracció. I el pare no perd l'ocasió d'ensenyar al seu fill, amb comentaris de mascle calent, un comportament viril sempre que surt una noia bonica. Hauria preferit no ser homosexual. Ara no hauria de donar cap disgust i tot seria més fàcil. En Quim tanca els ulls un moment i els obre decidit. No! Un crit interior s'obra pas. No té opció i només una vida. No pot negar-se. No pot enganyar a una noia. No pot viure en la mentida. Amarat de tristor somriu. Amb aquesta afirmació per un instant retroba una força que de seguida l'abandona.

“Papa, mama, tinc el virus del sida”. Podrà dir-ho?

El cop de martell es tant brutal que li trenca el crani i l'enfonsa en l'espinada que esclata progressivament, vèrtebra darrera vèrtebra, en una successió de crecs, fins que un soroll sord i contundent anuncia que el mall ha topat amb el terra. El Quim roman en suspens fins que un estrip punyent li obre el pit. Després, la foscor. És negra nit i no hi ha res. Tant sols el dolor dels ossos esclafats i un patiment fantasma, persistent i agut al clot que hauria d'omplir el cor.

No els vol carregar amb aquest dolor. No els dirà pas que està infectat.

***

És de nit, després de sopar. Sona el telefon.

- Hola, Quim. Sento haver marxat en sec, ahir.

- No és res. Ho entenc.

- M'agrades, però és que jo...

- Calla, Pere, no diguis res. Som prou grandets, en tenim més de trenta. Ho comprenc.

Un vent sec assota la cara del Quim. És el vent del desert en el que habita, isolat.

- Quim, no em resulta fàcil.

- Pere, no és la primera vegada que em succeïx. Me'n faig càrrec, de veritat.

- Per què no m'ho vas dir abans?

- No ho sé. Per por? Mai n'estic segur. Què he de fer? Dir als nois que conec “hola, em dic Quim, soc seropositiu, però estic bé: tinc la càrrega viral indetectable. Segur que estaràs informat que la convivència no contagia i que amb un condó podem fer sexe segur”?

- Escolta...

- Espera, si us plau, deixa'm acabar. Necessitava saber que hi podia haver alguna cosa entre nosaltres abans d'explicar-t'ho.

- I m'ho has explicat, gràcies. Però va ser un xoc. Vaig tenir por.

- És normal, per què t'has de complicar.

- Quim, t'he trucat per dir-te que el VIH és una anècdota. T'estimo. Quin amor et tindria si no pogués superar-ho i fer-te costat. Vull estar amb tu, si vols.

Els homes no ploren. De vegades en tenen ganes però la font de les llàgrimes se'ls ha assecat. Tanmateix hi ha qui estima i les percep encara que no arribin a sortir de l'ànima.

- Quim, no ploris. Oh Quim! És un sí?

- Sí, Pere. Jo també t'estimo. Molt.

***

Un finestral enorme s'obre a la pared de marbre mostrant des de dalt de la muntanya la ciutat que s'estén com una catifa. Des de la llunyania apareix quieta, mineral. El sol surt d'un núvol i la il·lumina recordant que és plena de vida. Com son aquests moments en els que la mort i la vida es confonen! A la sortida un home vestit de gris i corbata negra entrega una bossa al Quim que l'obra i en regira el contingut. És el llibre de condol i els recordatoris sobrers. Els llançarà al primer container. La mare la recorda ben viva. Abraçat a la Marta surt del tanatori. Els pares ja no hi son. No han hagut de patir la seva mort. Respira.

***

De

Hola Quim,

T'envio aquest correu des de Menorca. Heu de venir el Pere i tu. El Jordi ha tornat de Shangai molt content. La fàbrica d'allà funciona i el mercat respon. Els nostres tres diables son insofribles! És broma. N'estic orgullosa. Imagina't, l'Àlex ja surt amb una noia. Diga'm, quan veniu!?

Petons,

Marta

***

El Pere és a la cuina. El Quim s'asseu a la taula del despatx, obre el quadern granat de tapes dures i escriu el seu diari.

Dilluns 25 de Novembre:

He parlat amb la meva germana. Està boja. Duu els fills a un col·legi religiós i protesta perquè la Generalitat obrirà un centre d'acollida de menors a dos cents metres de l'escola. Ens hem enganxat. Li he dit que si era cristiana no se'n podia queixar.

La Marta sempre ha estat convencional i la vida li ha anat bé. No ha patit cap ensurt. És per això que es tan superficial? Encara que he de confessar que no ens expliquem les interioritats. Potser no ho és tant.

Estic cansat. Tinc problemes a la feina. No m'interessa prou i no sé cap on tirar. I aquest neguit que arrossego de fa temps no em deixa. La vida m'ha estat una lluita constant. Perquè el camí és tant fàcil per alguns i tant complicat per als altres?

El Pere ha entrat a l'estudi per anunciar que el sopar és a taula. No ha pogut evitar de llegir la darrera frase. Comenta:

- Una pregunta difícil. Segurament no té resposta.

- Pere, és punyent! L'altre dia a la residencia van ingressar a una dona tetraplègica. Porta vint anys lligada al llit. La germana va sortir plorant de l'habitació. La dona li havia demanat de morir.

- Déu meu! La pregunta... no sabria contestar-la. Encara menys en el cas d'aquesta dona. Hi ha tantes coses que no controlem. Però fixa't a la vida naixem, ens fem grans i morim i quan ho fem hi ha nens que estan naixent. Fracassem i ens aixequem. Tenim èpoques bones i altres de dolentes. Son cicles. Qui diu que a la dona de la residència no li espera l'alegria a l'altra vida?

- Pere, tu ets creient. No s'hi val. No en tens cap prova.

- Depèn de l'evidència que estiguis disposat a acceptar, dels ulls amb els que observis. No has passat mil vegades per un lloc i un dia descobreixes un detall en el que no t'hi havies fixat abans? Sempre ha estat allà. No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. Potser la vida no té cap sentit, però et canviaries per la Marta?

El Quim somriu amb una ironia còmplice i respon:

- Mai.

Comentaris

  • Transmet[Ofensiu]
    Montseblanc | 07-09-2011 | Valoració: 9

    No estic d’acord amb el resum que has posat al relat. Dius que “una dona a la que tot li ha anat bé i el germà gai que ho ha tingut més difícil”.
    Què és “tot li ha anat bé”? Viure una existència sense patiments, sense alts i baixos, sense qüestionar-se a un mateix o tot el que ens envolta?

    No creus que en realitat a qui li ha anat bé és al germà que ha patit i que per això mateix sap apreciar més quan les coses li van bé?
    Tu mateix, al final del relat, fas que el Quim prefereixi la seva vida a la de la seva germana.

    Hi ha persones, i parlo per experiència, a les que la vida no els hi dona ensurts, viuen una existència “plana” que es podria considerar feliç, però que no ho és en realitat. El dia que aquestes persones “desperten” del somni, pateixen, lluiten, s’ensorren o se’n surten, però és llavors quan de debò viuen.

    M’ha agradat el relat, però ja que dius que t’agraden els relats llargs, aquest ho podria ser més, podria tenir molta més “xixa” i no perdria gens del seu atractiu. Encara que potser ho fas pensant en molts lectors, que prefereixen les coses curtes. De vegades els autors s’han de sacrificar si volen que els llegeixin.

    Especialment emocionant la part en que el Quim de 18 anys espera que li diguin si és seropositiu o no. Tots hem estat en sales d’espera d’hospitals esperant que “ens diguin alguna cosa”. M’ha fet esborronar la teva descripció perquè, amb les paraules justes, sense “abusar” del tema, arribes directe al cor.

    I et vull agrair el teu comentari d’ahir al meu relat. És la crítica més positiva, entusiasta i encoratjadora que he tingut mai.

  • El teu relat m'ha emocionat[Ofensiu]
    Toni Parés | 07-03-2011 | Valoració: 9

    El teu relatat m'ha emocionat. És cert que toca un tema que sento proper, però si m'ha deixat una mica tocat no és només per això, és perqué està ben escrit i perquè has sabut explicar molt bé, i amb un llenguatge molt correcte, aquesta història victoriosa d'en Quim a l'hora de seguir el seu camí. El seu.
    Un conte d'una manera o altre ha de tocar el sentiments del lector i/o fer-lo pensar o fer que s'interrogui, crec que el teu relat ho fa.
    Endevant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

EnricMadrona

11 Relats

12 Comentaris

10316 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80

Biografia:
No digueu l'edat, ni la situació familiar, ni la feina, ni l'orientació sexual. Ens ho demanaven en un seminari. Es tractava de prescindir dels estereotips per a que fossim lliures i coneixer-nos més a fons.

Jo escric perquè m'agrada expressar-me, interpretar i re-interpretar el mon, donar forma a les emocions, explicar històries i fruir de la llengua. No puc escriure sense vehicular una emoció. Una narració em pot sortir bé o malament, però no m'interessen els jocs purament formals. Quan vaig llegir el Tirant vaig adonar-me que tot l'acurat estil de les cartes de batalla, de les processons i demés rituals de la caballeria, escrites dins d'una forma concreta, estaven totalment passades de moda i que el que lluïa era la part en la que els personatges respiraven de debò a la cort de Constantinoble. En realitat no calia haver llegit el Tirant. Simplement la literatura merament formal em sembla pobra i no m'interessa. En tot cas només em serveix com un dibuix d'acadèmia, per tenir coneixement d'un recurs expressiu més.

No em malinterpreteu. La forma dona estructura, originalitat i expressivitat a un relat. Només dic que no està per sobre del fons. M'agrada que la prosa soni bé que tingui el ritme escaient, que llisqui amb naturalitat sense renunciar a ampliar el vocabulari. Tanmateix, oh contradicció!, quan defineixo el que m'agrada m'estic referint a una forma doncs el fons mai pot explicar-se sense la llengua, sense escollir els mots, el punt de vista, el to...

Què us puc dir de mi sense desvelar informació etiquetable? Que soc un jove que ha viscut uns quants anys? Que he hagut de construir i defensar la meva identitat? Que tinc una feina creativa i estressant que no té res a veure amb la literatura? Que soc un barceloní arrelat a un país que inclou la seva capital però que va molt més enllà? Que m'he desclassat sintetitzant d'aquí i d'allà? Que intento pensar per mi mateix? Que crec en el paradís i que sense ignorar-la és pot transformar la realitat?