Conversió

Em moc de pressa. No pas com el vent. Jo soc el vent! Per a qualsevol mortal que seguís l'estela de la meva carrera les cases, el arbres, la gent es fondrien en una llum sense ombra. En canvi, la meva vista afilada em permet d'observar-ne cada detall.

Avui galopo sobre la ràbia. Altres jorns la meva muntura és l'ànsia. Persegueixo les meves preses seguint un impuls implacable. Darrera el seu rastre, l'olor de la sang m'infla els narius, salivo i em deleixo a l'avançada.

Es diuen tantes bestieses sobre nosaltres! No tenim cossos freds. Succeïx que la nostra fisiologia és diferent i la temperatura corporal, més baixa. El cor ens batega, encara que més lentament. Podem entrar en una letargia que ens manté vius per segles. Mengem i bevem com els mortals. Ens alimentem del mateix. Tret de la sang, es clar. Aquesta droga vellutada i vermella manté el nostre poder, ens regala l'eternitat, desferma el nostre instint indomable i ens ofereix el més passional dels plaers. Perquè tal com fuig d'un cos que es dessagna i s'apaga després dels últims borbolls, no hi ha vida, veritable vida, sense la sang.

Diuen que som l'essència del mal, despietats, cruels, no-morts. Quines bajanades! El nostre metabolisme es regenera eternament, venç qualsevol malaltia i les ferides guareixen de pressa. Però i tant que podem morir. Si ens maten amb el mitjans adients. Malvats? No hi ha mal en la caça. És el nostre aliment. I si la peça acaba morta, tant és una mica de patiment. No retem comptes a ningú. El nostre Déu és la llibertat absoluta. Sense límits. Tenim el poder i el fem servir. Els homes ens acusen, però quin d'ells no ha esclafat una formiga o mataria una rata? Per sort nosaltres no ens hem de justificar.

Sempre he estat un depredador eficaç. En un instant calculo el moment i el lloc on ningú no pot veure l'atac, els moviments de la peça, la millor aproximació i la sortida perfecta. Em llanço invisible i d'una revolada assesto el meu cop, estaborneixo la víctima i me l'enduc per assaborir-la. Feia temps que no sortia a fer carn.

Avui sento aquesta intensa ràbia que m'ofusca, que despulla i desferma el meu instint de posseir i de matar. M'empeny un pols accelerat. Tots és roig, del color de la sang. L'aire és dens i calent com el vent de migjorn. Jo que fujo del foc, una de les poques coses que em poden matar, el sento a les entranyes que m'esclaten com pinyes seques en una foguera d'hivern.

Sí, avui necessito matar. Alimentar-me per satisfer aquesta altra fam, la de rabejar-me i renéixer en la crueltat. El cop no serà net. No faré servir el meu poder mental per a que la víctima se'm lliuri anestesiada en la passió. Li clavaré els ullals amb precisió i xuclaré fins a debilitar-la. Tot seguit li obriré la panxa en canal, enfonsaré la boca entre les vísceres i esqueixant-les a queixalades en beuré la sang.

- Fill meu...

- Deixa'm. No vull sentir-te, creador.

- Però fill meu, no has aprés? Cerca al noi.

Enrabiat tanco en sec l'oïda interior del vincle. Els vampirs no morim, ni tant sols quan abandonem la terra. De tard en tard el Damià, el meu creador, em parla pel vincle telepàticament.

No vaig poder viure amb ell molt de temps. No pogué completar la meva educació. Al poc de convertir-me fórem descoberts. Una noia rica s'encapritxà de mi. Fou l'espurna que ho encengué tot. El Damià i jo sempre estàvem junts. Ella notà l'encís amb el que ens miràvem, el gest afectuós d'una mà a sobre de l'espatlla de l'altre, la proximitat dels nostres cossos quan passejàvem. Ens denuncià per despit. Encara no sé com l'inquisidor va descobrir que érem vampirs. La sodomia era diabòlica segons els seus prejudicis. I nosaltres ànimes del diable. No vaig interrogar l'inquisidor ni la noia quan mort el meu creador els vaig destrossar. La ràbia era massa forta. Tampoc me'n vaig alimentar. La seva sangota era negra i pútrida en excés.

Ens havia perseguit la multitud amb torxes i estaques. Ens enfilàrem al vent i els deixàrem enrere, però l'alba ens obligà a amagar-nos en una cova. Els gossos ens trobaren al vespre. Els mastins també en tenen d'ullals. Ens els mostraven sortint de les boques obertes, enormes, fosques i agitades pels lladrucs. Nosaltres que sentim el poder com cap altre ésser, no som pas immunes a la por. Tot ho vivim amplificat i les sensacions ens arriben despertes i cristal·lines. En realitat no temíem els ullals dels gossos. Per sí sols no podien fer-nos mal. Però pertanyien a bèsties domesticades, instrument dels homes, serventes de la seva ànima més fosca. Això ho coneixem molt bé perquè nosaltres venim de l'home i la nostra força és el seu desig sense fre. Absorbim la seva maldat i la bondat, si es que en tenim, la ignorem. Potser el Damià en tenia de bondat. Per sort no va tenir temps d'ensenyar-me-la. Avui vull matar.

El Damià es llançà contra els mastins i els primers rengles de la xusma enfurismada. Obrí un passadís i m'urgí a escolar-m'hi. Oloràrem el gran toll de petroli abocat a la sortida de la cova, sota els nostres peus, les parets i el sostre coberts de palla amarada del combustible. Jo no volia deixar-lo sol, però just quan una torxa queia sobre el bassal em donà una espenta i de sobte em vaig trobar a fora de la cova amb la multitud de cara. L'instint em dominà. Vaig lliscà penya-segat amunt amb la velocitat d'una bala, fora de l'abast dels llops que ens perseguien. Mentre volava pel bosc endins del qual fugia, una fiblada em traspassà el cor. Una cremor que em consumia la seguí. Havien mort el meu creador! A la meva ànima s'obrí un doll pel que rajava tristesa a vessar. Fins que el Damià, allà on fos, m'envià pel vincle un núvol de pau amb l'últim petó. Un huracà l'escampà de seguida deixant-me en caiguda lliure sobre una muntanya russa d'odi i de foc. Tot per no sentir el fred congelat de la separació. Avui ho recordo i no em vull alimentar: el que vull és matar.

- Fill meu, aprèn.

El meu creador combat un altre enemic, un del meu interior, enderrocant els murs amb els que bloquejo el vincle. Però ara soc més fort. El meu pare és mort i soc amo del meu destí. No el vull escoltar.

De dalt del terrat on vigilo la nit diviso a una noia en un carreró. Em concentro en un clic. Durant un segon de rellotge que per mi representa minuts, observo i calculo. No hi ha ningú a cent metres de l'entrada. No escolto el batec de cap cor al voltant de la sortida. Els terrats dels edificis adjacents son tranquils i solitaris. Em llanço. El silenci amb el que carrego la sorprèn. El primer que veu son els meus ulls de fera a sobre dels seus. La faig callar amb el poder mental. Sento els meus llavis xocar contra el coll de la noia, rebotar contra la seva túrgida carn i tornar-se a enganxar, els ullals enfonsats en l'artèria. Libo la sang a poc a poc fins el punt crític en que la vida comença a abandonar-la i el seu cos destrempat cau per acoblar-se al meu. Experimentant una pluja d'estels m'aturo un instant. Xarrupo amb intermitència, amb suavitat, per fer durar el moment. Llavors, en una explosió de ànsia, xuclo de cop la sang que li resta. Amb l'última gota els braços li cauen a pes mort als costats del cos.

En aquest mon d'avui dia que predica la llibertat, nosaltres que estem fets per no respectar cap límit, n'hem perdut una part. En aquest mon de individus més i més llibertaris les estructures son més i més fortes que mai. No podem abandonar els cadàvers sense ser descoberts. Quan ens alimentem hem de conformar-nos amb deixar vives les nostres preses. Com el pescador que torna al riu l'aleví i que només cobra el peix quan és temporada, tenim racionat matar. Duem els cadàvers a les funeràries que posseïm. Els cremen i n'escampem les cendres. Mai no els poden trobar. Però els protocols posteriors a la mort ens obliguen a refredar el vertigen de poder i desig satisfet. En realitat, ara mateix, sentim el vertigen més plenament quan xuclem sense prendre la vida. Perquè el fet d'ordenar la víctima d'oblidar magnifica el nostre poder. Tanmateix hi ha moments en que ens cal matar. Avui he matat i m'hi complac. Suspenc el vertigen mentre meticulosament desplego les accions pautades per desfer-me del cadàver amb seguretat. M'hi ajuda emmagatzemar a la memòria el pessigolleig de la sang corrent pels ullals, el pes del cos de la víctima caient-me a sobre, abandonat, la pal·lidesa violeta amb que la pell és mostra senyera de mort. Quan el cadàver cremi al forn em sentiré segur i reviuré tot el vertigen. Amb intensitat. Fins llavors m'embriago amb el risc. Avui, a la fi, he tornat a matar.

***

Abans d'ahir vaig matar i encara em sento relaxat i content. Depredador nocturn, m'agrada la nit, els locals on cauen les màscares i la parròquia busca sexe, drogues i alcohol. Els homes hi van a desfer-se dels límits, a ser com nosaltres. Ho serien si no fos que son massa febles i covards. Si a més la música és forta i el ritme sincopat hi sento una energia molt forta que em fa levitar. Xuclo aquesta energia com si fos sang, alimenta la meva i en mi és una de sola. Força primària del cosmos, sento com vibra. Estimula el meu instint de caçador.

Entremig dels homes que s'exhibeixen i es miren, es busquen i es refusen, es lliuren i s'arrabassen l'energia sexual, copso la figura prima però no pas seca, de talla mitjana, d'un noi. La pell pàl·lida contrasta amb el cabell bru que li cau sobre el front en rinxols amples. El seu posat es distant com si no acabés d'encaixar entre els llops de la nit. De sobte ens mirem i dos fars d'ambre se li encenen al rostre. Per un moment sento que el feix de llum que m'envia neix del sol. Només ha estat un instant i no he retrocedit, la llum no m'ha ferit. És un repte. Malgrat el poder de la llum oloro la seva fragilitat. El meu instint de caçador s'intensifica com mai.

M'hi acosto. Els meus sentits extremadament sensibles perceben que el noi tremola i l'agitació amb la que respira. Desprèn un perfum excitant. Feromones de desig i temor. Un somriure tímid l'il·lumina la boca destacant-ne els llavis molsuts sota un nas afilat i proporcionat. No és una presa vulgar: l'hauré de beure en copa fina de cristall.

Enceto amb ell una conversa telepàtica, necessària en el soroll ensordidor de l'entorn. No vull anul·lar-li la voluntat. Li arrancaria l'esperit de lluita, destruiria l'encant de vèncer-lo. Tant sols li faig creure que parlem amb normalitat.

No pensa que sigui un vampir però s'adona de la meva força que l'atreu com un imant. Els seus ulls dibuixen una dansa deliciosa: contínuament els abaixa submís i els alça un instant per estudiar els meus trets que li plauen, copsar que soc real davant seu, com una roca, que la meva presència el penetra. I es molt estrany, però m'atrapa. Amaga un misteri i un repte: malgrat que se'm lliura indefens, encara li ensumo una fortalesa que no sé definir.

Té al davant un monstre que l'amenaça i ell ho intueix. Tanmateix no intenta fugir i em parla, intentant compartir interessos, de la bellesa dels prats sota la llum platejada de la lluna, de l'aroma dels pins que llepen el mar, dels estels que tremolen quan foraden el cel nocturn mentre el mariner jeu a coberta escoltant la remor del mar i com la brisa infla les veles. Ell és per mi el mariner ajagut, nu, amb la sang fosforescent sota la pell que em crida des de dins de les venes per les que flueix amb la força d'un torrent. Com si endevinés el meu pensament, un calfred li travessa l'espinada i sense saber-ne el significat gira vers mi el coll despullat.

Em deleixo per xuclar la seva essència, una sang que donarà vida fins el més obscur dels meus racons i proporcionarà a la meva ànima negra l'ignot plaer d'acaronar la innocència, de fer-la meva sense haver de redimir-me, de gaudir d'uns minuts de llum dins del soterrani tancat que és el meu mon, cobert de tapissos de seda, moblat amb ivori i plata, on els robins brillen en la tenebra.

- Fill meu, no el matis.

El meu creador obre el vincle aprofitant que em centro en el noi. L'advertiment se'm clava a fons i a l'hora m'esperona.

M'enduc al noi al meu cotxe de vidres fumats. Mentre m'acaricia amb una mirada profunda i la seva mà titil·la sobre la meva esquena, el seu cos s'arrapa al meu i el mossego. En sentir els ullals de primer s'estremeix i tot seguit s'abandona. Tant sols li xuclo un raig i el deixo anar. No li esborro el record. Expressament li he deixat un reguitzell de sang al coll. Em cal que en sigui conscient. L'admiració reflectida en els seus grans ulls, del color de la mel, em garanteix el silenci.

Resto sol. Tanco els ulls i assaboreixo amb persistent delit la simplicitat vulnerable amb la que volgudament se m'ha rendit i que jo he conquerit. La boira s'escampa al punt de deixar-me albirar amb contorns prou precisos que innocència no és ingenuïtat i que la lliure entrega respon al meu poder. Ara soc jo qui m'estremeixo amb la centella que de les ungles del peus a la punta dels cabells em traspassa i m'abrusa.

***

He deixat passar les nits. Mossegant al noi i desitjant no pas convertir-lo sinó prendre'l per esclau, he creat un nou vincle. Pel vincle vaig sentir la por que li tenallava el cor quan descobrí reflectida al mirall la sang que vaig deixar-li damunt del coll, quan palpejà les ferides infligides pels meus ullals. És pel vincle que sento la potència del noi, una duresa d'acer. És pel vincle que m'adono que aquest acer no vol ser espasa sinó collar, manilla i cadena. És el vincle que em comunica que més fort que el temor visceral que quasi el congela és el desig amb el qual m'ofereix el collar, la manilla i la cadena.

Aparco el cotxe a uns pocs carrers de l'edifici on viu el Manuel, el noi. M'escolo dins de la casa i el pis mercès a l'habilitat d'obrir portes amb el pensament. Em diverteix que aquesta facultat hagi estat transformada en llegenda, com si poguéssim convertir-nos en boira. M'entretinc tafanejant. L'amalgama de mobles que no lliguen, les cassoles plenes d'aigua disposades a la cuina per desfer-ne la crosta, el paper amb el quadre que reparteix les feines de la llar, els llibres de text. És un pis d'estudiants. Penetro la ment adormida dels seus companys per a que ens deixin tranquils. Trobo al noi i li xuclo la sang.

Les nits passen en un remolí d'anhel, espera, ànsia, esperança i consumació. De la banda del meu esclau també, encara, hi ensumo el temor. No obstant, suporta l'esglai que no l'abandona i no vol ni pot fugir.

Aquesta nit hi torno. Quan obro la porta del seu dormitori, aquesta vegada amb la mà sobre el pom, el Manuel percep la meva forta presència i s'alça del llit. En la penombra de la cambra veig el seu cos de jonc retallat contra la finestra. S'apropa a un pam del meu, el pit inflant-se i desinflant-se damunt els batecs agitats del cor, vestit només amb els pantalons d'un xandall blau marí. Immediatament cerco els seus ulls que parpellegen una vegada i de seguida resten fixats en mi ben oberts. Sobre el seu pit descansa una creu de fusta que em fa retrocedir. Una altra llegenda! Les creus i l'aigua beneïda no ens fan cap mal. Però la creu té alguna cosa que ens enutja i trasbalsa. L'interrogo. Sento com intenta contenir les llàgrimes. Se'm mostren els seus dubtes, les pors. No m'ho sap expressar però entenc que no se l'ha posada per protegir-se de mi, sinó de la rampa espiral, relliscosa, que rau en el seu cor.

En un gest ràpid i violent li arranco la creu. Naturalment no em crema, però de sobte, com si la meva mà l'hagés exprimida, la fusta deixa brollar un riu de sang que no taca. Una sang que em penetra la pell i cerca la meva. Una sang que s'hi vol dissoldre i que no la repel com l'aigua a l'oli. Una sang que no és verí.

Astorat, diposito amb cura la creu a l'escriptori i em giro cap el noi que ha romàs palplantat, paralitzat, tota la estona. Ara que torna a ser l'objecte de la meva atenció se m'acosta i es llança als meus peus, de genolls. S'abraça a les meves cames i em suplica. No és la por. No vol que el deixi lliure, que em retiri ni li perdoni la vida. A la fi se m'entrega del tot, el prenc i comprenc.

Ell tremola i jo a l'ensems. De lluny o de prop, cadascú en el seu lloc, en la mateixa ona, complementaris, vibrem. És meu i per la cadena amb el que a mi el lligo, feta del seu acer, és el meu esclau i finalment descansa. El puc matar i el puc salvar i salvant-lo a ell que a mi es dona soc més poderós i no l'he de matar. S'ha obert una escletxa en el meu soterrani. La llum del sol hi penetra, retrocedeix la tenebra i a la fi soc qui he de ser. És meu i per això l'estimo i perquè l'estimo el faig meu. El vull posseir sense límits i per això se'm lliura; i m'estima perquè el vull indefens per tenir-ne cura.

N'allunyo altres vampirs i homes malvats. Li dono el que necessita. A mi ja no em cal matar.

- Fill meu...

Aquesta vegada el núvol d'amor que pel vincle m'envia el meu creador roman una bona estona. M'he deixat obrir i corresponc. El Damià em mussita que li hauria agradat ensenyar-me el camí molt abans, abans de morir. Quan se'n va comprenc que ja no visc el miratge de l'odi. Que hi ha una insòlita, desconcertant bondat que Déu ha reservat per nosaltres, els vampirs. He begut de la sang del Manuel i ara respira adormit, estirat als meus peus. Li parlo en somnis: Ets meu! El rostre se li estova en una expressió de joiosa pau.

Finalment no em cal matar.