Els fills també som víctimes

Un relat de: annah

Un pou fosc, fred, tenebrós. És com una pel·lícula de terror, però és real, massa.
No puc evitar pensar i sentir que visc en un túnel llarg, que no té sortida, i si n'hi ha no és cap altre que la mort. Sí, sé que sona fort, fins i tot dolorós, però no puc defugir aquests pensaments que em torturen i em persegueixen.
Me'ls estimo, a tot dos. Van ser ells que em varen regalar la vida que tinc -de fet tot el què tinc -i això no els ho podré agrair mai del tot, però a la vegada penso, per què? Per què donar vida a una criatura perquè pateixi? Nedo en un mar de contradiccions i no sé cap a on tirar.
Quan arribo a casa, sé que ella està més alleugerada. "No estic sola", pensa, "Ja no em pot fer mal". Però per mi entrar aquí és com entrar a la gola del llop. Passo moltes hores fora de casa perquè necessito viure, oblidar-me per uns instants qui sóc, ser jo; i em sento egoista perquè sé que hauria d'estar amb ella i fer-li companyia. Ella no em demanarà mai que em quedi, perquè vol que sigui lliure, que encara que sigui per unes hores surti de la gàbia i voli com un ocell, lliure.
Ell, l'estimo, i em sento culpable per això. Voldria odiar-lo amb totes les meves forces, però malgrat ho intento, no puc. Un home capaç de fer el què fa no es mereix la meva estimació, ni la d'ella, ni la de ningú.
Moltes vegades m'he hagut d'enfrontar a ell, i he hagut de suportar paraules, mirades i retrets carregats d'odi, que fan molt mal i que són molt difícils d'esborrar. Són com punyals que es claven al cor i que per molt que ho intentis és molt difícil de curar.
A ella li he repetit milers de vegades que no aguanti, que tot això és inútil, però té por, no es veu valenta. Fins quan? Li pregunto. I, no obtinc mai resposta.
He arribat a desitjar que un dia ell marxi, i li passi alguna cosa, algun imprevist que el faci desaparèixer per sempre de les nostres vides, que es mori. I em sento perversa per pensar fets tan terribles.
Quan acabarà aquest malson? Quan podré viure sense aquesta por que m'oprimeix el cor i m'impedeix de respirar cada dia, cada nit, constantment?

Comentaris

  • Si senyora[Ofensiu]
    ITACA | 22-09-2005

    Que be annah, molt bon relat, fas unes descripcions molt bones, aquestes fan portar la lectura molt be. Reflecteixes perfectament aquests dubtes que angoixen a la protagonista, aquelles pors i vergonyes de fugir, aquesta ànima que trenca les paraules mentre els dies passen i res es soluciona, m'ha agradat molt annah, et felicito maca !

    Clara

  • fills desgraciats[Ofensiu]

    Els fills es fan preguntes, que sovint els pars no s'han fet.
    Sovint els fill son víctimes d'un dels progenitors davant indiferència dels l'altre, que no veu o no vol veure.
    Sovint algú es deixa enganyar en escollir parella i ho acaben pagant els fills.
    Per això trobo molt adequat el teu relat, per fer pensar, per desvetllar alguna consciència, personal o social que pugui ajudar a tants i tants infants, que invisibles per la societat s'ho passen malament.
    Però com que sóc un optimista de mena. et recomano que passis per aquests dos relats meus que són una altra visió del mateix problema, i com afirmo en un comentari al segon, biogràfic. Encara que allí s'ha d'aplicar la màxima que diu:
    "No pensis que és mala voluntat quan tan sols és estupidesa, ignorància o bogeria"
    Infant maltractat
    Roncs, paranoia i amoníac

  • als fills...[Ofensiu]
    Capdelin | 13-09-2005 | Valoració: 10

    els hi toca de tot i de retruc... regals, petons, protecció, bronques, seguretat, odis, baralles, herències... i és que quan les coses van malament hi ha llenya per a tothom...
    espero que aquest relat sigui del tot imaginari i que tu gaudeixis de la família i dels pares i soportis amb serenitat les petites guerres que no falten a cap casa.
    un petonàs i una abraçada!!!
    P.D. em pensava que no havia escrit cap més escrit des de l'últim que et vaig comentar... veig que trobes temps i ganes per tot. felicitats!!!
    i gràcies també per tots els teus comentaris!

  • Ieah![Ofensiu]
    Sareta_16 | 01-09-2005 | Valoració: 10

    Colpidor, dur però carregat de veritats! És genial Annah!^^
    La visió de la filla enfront el tema, molt ben enfocat!
    M'agrada que l'acabis amb una pregunta.. deixant-lo en un punt d'incertesa!;)

  • Uale..[Ofensiu]
    SieMenS | 31-08-2005

    uale..m'ha encantat..nuse..no és com molts relats, que penses...que ben escrit, les paraules han estat triades amb encert i decisio! no sé..ho he trobat tipus diari personal, com qui no intenta guanyar un premi, sinó tan sols expressar-se. M'ha agradat, molt moltíssim, sobretot al ser aquest un tema que diguen-me..em toca bastant els collons (psicològic, evidentment, perquè físics..no tinc aquest "plaer").
    Segueix així!! ^^

    S*

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: