"Que no sigui massa tard…"

Sé que avui pensaràs en mi. I, al fer-ho somriuràs amb la il·lusió d'un nen petit.
Aleshores et preguntaràs : què n'és d'ella?
Encendràs el tu ordinador d'última generació que et va regalar el teu pare en el teu últim aniversari.

El teu pare! Sospiraràs al pensar en ell... "aviat podré veure'l i certificaré el que la mare vesteix, camufla, adorna, maquilla, sobre el seu estat, la seva salut..."

Els teus pensaments després de divagar una estona sobre la teva família que tant estimes i que enyores un xic, encara que també t'ho estàs passant genialment bé i estàs adquirint gran experiència de viure tant lluny de casa... els teus pensament tornaran a mi.

Escriuràs el meu nom al requadre "cerca" i allà em tindràs! Aquella foto que et va agradar tant el primer dia que la vas veure... De sobte et sorprendràs al pensar que sense saber com, alguna cosa ha canviat des d'aleshores entre nosaltres.

Recordaràs les converses que vam tenir... sembla que faci molt, però sols han passat uns mesos des de que tot va començar...

Miraràs el meu perfil i el meu mur... Se sobte un sentiment angoixant s'apoderarà de tu... veuràs que fa molt de temps que no està actualitzat. Veuràs que gent diversa ha escrit, ha enviat enllaços... però jo no he respost...
"Què t'ha passat? Perquè no me n'he adonat abans, de que no hi eres?" I, urgentment correràs a enviar-me un missatge o a telefonar-me, amb l'esperança de sentir la meva veu... de tornar-me a veure... de tornar-me a abraçar... de tornar a veure'm, viure i somriure...
"Que no sigui massa tard.. si us plau... que no sigui massa tard"
Un pensament travessarà transversalment la teva ment... recordaràs la nostra última conversa. Jo estava preocupda, espantada, trista... i tu no em vas saber escoltar...
"Que no sigui massa tard..."