Els déus s’avorrien

Els déus estaven vagarosos i avorrits en el seu olimp i el pas del temps, és clar, se’ls feia una eternitat. El seu ensopiment era conseqüència lògica de la seva rutinària i perenne ociositat, només trencada en algun moment quan, amb la secular indolència que els caracteritza, ullaven aquells éssers que vivien en l’anomenada Terra i que no eren altra cosa que una imitació corpòria simple, defectuosa i caricaturesca d’ells, els déus. De fet no els importava gaire el que feien o el que deixaven de fer aquelles criatures humanes, sempre que no els importunessin el seu descans etern.

Per tal de tenir els humans ben entretinguts, cadascun dels déus els hi feia, de tant en tant, un regal de la seva olímpica competència: l’un enviava les guerres perquè sabia que això ocupava bona part de la vida dels homes, l’altre pessigollejava la terra i aquesta responia sacsejant-se tota amb terratrèmols, tsunamis i erupcions volcàniques, l’altre movia els vents convertint-los en huracans, tifons o tempestes tropicals, l’altre deixava anar les llavors de l’amor perquè germinessin en els cors ben adobats i d’aquesta manera cadascun dels déus feia el que li pertocava.

La feina era molt desigual i així mentre uns estaven força ocupats, altres no se’n sortien tant be. La deessa del matrimoni, per exemple, ja no sabia que fer amb tant divorci i tanta separació. Se sentia fracassada. I la deessa de la virginitat ? Fins i tot ella s’estava plantejant de perdre-la, ja que creia que era l’única que es mantenia immaculada. I així cadascun dels déus i cadascuna de les deesses, anava tirant fent allò que li pertocava, però malgrat tot l’eternitat dona per molt de temps a omplir.

I és així, doncs, que hi va haver un moment en que el tedi s’apropià de l’olimp i els déus que hi tenien la seva eterna morada van decidir que calia fer alguna cosa diferent per distreure’s una mica de la monotonia habitual. Un dels déus va dir... I si ens dediquéssim a mirar amb més atenció que és el que fan els humans ? Potser això ens ocuparia una bona part del temps. Als altres déus els hi va semblar bé la proposta i s’hi van posar tot seguit.

El que van veure, però, era el mateix que havien vist des de sempre, que la condició humana continuava fent estralls. Seguien les guerres, unes darrera les altres, seguien ocupats en resoldre les conseqüències dels regals que cadascun dels déus els anava fent. Van comprovar, doncs, que l’humanitat no havia canviat gairebé gens i que tot rutllava segons era previsible. Tot estava perfectament controlat. L’ensopiment tornà a envair-los.

Van concloure que això no els trauria de la seva eterna monotonia i per tant calia pensar alguna altra cosa prou engrescadora. Van rumiar-s’ho durant un temps, sense cap presa, és clar, fins que la veu d’un dels déus va tronar i va dir... Ja sé que podem fer !! L’atenció de tots els altres es va centrar en ell, esperant que digués el que havia de dir. Aquell déu va afegir... Infondrem en cada persona el coneixement del moment de la seva pròpia mort. Només el moment, però no la causa ni el lloc ni les circumstàncies. Només ell o ella i ningú més que ell o ella ho sabrà i no ho podrà dir a cap altra persona encara que ho vulgui, doncs no li serà permès per cap dels déus d’aquest olimp. Que us sembla la proposta ?

L’acord va ser unàmin. Els déus, sabedors del que representa la mort en la vida de les persones i de les diverses actituds de com aquestes s’hi afronten, segons l’edat, la tradició cultural, les creences religioses o la manca d’elles, van pensar que seria un excel•lent joc olímpic digne d’ells, els déus de l’olimp, veure la reacció i el comportament de cada ésser humà en la seva vida, sabent el moment en que aquesta s’acabaria. Què farien ? La resposta individual de cadascú, seria una incògnita que el pas del temps aniria resolent. Ara si, que els deus tindrien una distracció eterna i, per fi, deixarien d’estar ociosos, avorrits i vagarosos i a l’olimp tornarien les tertúlies amb comentaris sobre els diversos modes com reacciona la condició humana. Van alçar les copes i el brindis, una libació de nèctar, va ser en honor a les divinitats, es a dir, a si mateixos.